divendres, 22 de setembre de 2017

Tot just...
















Tot just un gest,
un somriure al rostre.
Un espurneig als ulls 
escampant pols enamorat.
Una carícia llançada
cap a la pell.
Una sentència amable.
Un bes infinit ... la vida.

La resta és fum.


Artur.

dimarts, 19 de setembre de 2017

La nit

















La nit,
eixa cova de records,
on la solitud vessa sa essència.

Dintre sa foscor,
l'autoestima explora racons
mai visitats.

En l'àcid volum de sa opacitat,
passeja una aspra marea,
colpejant esculls d'ansietat.

El seu discurs,
una venjadora inèrcia
que t’arrossega, atrapat en el temps,
per senders reflexius i dubitatius.

La nit,
infinit laberint del pensament.

Artur.

dijous, 14 de setembre de 2017

Deixa que...















Deixa que l'abraçada
negue el nostre espai del so
que les mudes paraules segresten.
Deixa que l'alè
creme el calfred d'aquest nou clarejar,
cosit de passió.
Deixa que la brisa del cor,
acarone amb enamorats adjectius
el silenci de la pell.
Deixa que el nostre particular univers
protegisca l'harmonia de la llum
amb l'atac de la besada.
Deixa que la consciència vés-li
la poesia de la carícia,
entre la boirina de la pols encisadora.

Deixa que,... aprenguem a viure,
amb l'aroma de la flor de cada dia.

Artur.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Alce la veu...














Alce la veu,

apedregant els murs de l'absurd.
Caminant ferm,
trepitjant els enderrocs de promeses d'argila.
Rescatant melodies,
ofegades en llacs de sorra.
Somrient, amb cinisme,
les falses indulgències del poder.
Denunciant el segrest de la paraula,
camuflat en el manipulat missatge. 
Despullant l'esgarrifança
del seu estripat cant.
Menyspreant l'endimoniada oferta
de bells jardins disfressats de cobdícia.
Bandejant la crueltat de l'espai
on conviuen riquesa i misèria.

I...sí,  alce la veu,

fugint de les ombres
on el fum amaga el pestilent perfum
de la seua essència.


Artur.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sediment











De fogositats, sigils, obstinacions,
he anat forjant el sediment
que el llast del temps ha segellat
en els replecs de la pell.
Un equipatge clandestí, intransferible,
que esculpeix el flux de la memòria,
com peixos de record solcant les marees
de la impertorbable eternitat del temps.
Un reducte d'història reflexiva
que transita les nits d'insomni,
colpejant l'estavellat onatge
de les argentades llunes d'estiu.
Un ressò llunyà, que irromp ferm
des de les abissals profunditats
de la cavitat ulcerada de fum,
on l'evocació amaga les despulles.

Un ardent sediment,
amanit amb l'entelèquia de la paraula.

Artur.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Encara queden pejades



















Encara queden petjades
d'aquells centelleigs d'esperança
que afilaven el neguit de llibertat
i avivaven el pas ferm de la determinació.

Encara que res és igual,
encara que el desig gemega el seu dolor
fragmentat per l'assot de la decepció
en aquest món cec,
seguisc transitant la constància
a la recerca d'un sentit existencial,
més enllà del desànim,
allunyat de les cendres del temps
que la supervivència ha deixat
en els marges de la vida.

Avui, doblegat davant la boira
que la contradicció supura,
seguisc alimentant el vertigen,
tenaç i corrosiu, de la utopia.



Artur.

dissabte, 2 de setembre de 2017

He tancat una porta...


He tancat una porta
de la meva particular platja.
El Sol neix amb altres albes,
foradant les parets de l’alcova.
El present juga una partida,
que pretén avantatjosa.
El futur saluda incert,
com a gel entre fogons,
al so d'aquest nou clarejar.
M'absente de rituals diversos,
escometent, amb fermesa,
la realitat de l’impertorbable temps,
que, impassible, m'acompanya.
Una força incontrolable,
va empenyent la biografia,
mentre ràfegues de tarongina
ofrenen el vers que m’habita.

Artur

dimecres, 30 d’agost de 2017

ARTUR ÀLVAREZ guanya el Premi MIQUEL PERIS de Poesia 2017

Notícia al diari "Meditarráneo"

Ple de joia i felicitat, tinc la necessitat de compartir amb les amistats d'aquest mitjà l’esdeveniment. El jurat dels XXIV premis de LA MAR DE POESIA, a la secció "premi MIQUEL PERIS SEGARRA" ha considerat que el meu poemari "CARAGOLA" ha merescut el premi en l'edició 2017.

Des d'aquest mitjà vull agrair a tots els membres del jurat, a la Regidora del Cultura en representació l'Ajuntament de Castelló i a l'Associació Cultural LA BARRACA del Grau, la concessió del premi.

dimarts, 21 de març de 2017

[TRIBUT] d'Artur Àlvarez o un sentit homenatge a la cançó d'autor

“Fuimos sembrando canciones y en esta tierra baldía floreció la poesía, viviendo la utopía, convencidos de que un día vendría la revolución”. Aquestes emotives paraules expressades per Luís Pastor en el seu poema "¿Qué fue de los cantautores?" podrien ser perfectament la síntesi de [TRIBUT]. Un nou treball discogràfic que m'agradaria compartir des d'el posicionament que considere inherent als meus plantejaments pel que fa a l'activitat creativa. Una cosa així com l'habitacle on anem construint una cultura alternativa. Compartir, buscant aliances de pensament per convergir o divergir des de propostes crítiques, constructives i democràtiques.

En aquesta ocasió, doncs, la creativitat es vesteix d'exaltació i reconeixement. Des de la necessitat, he furgat la motxilla del bagatge existencial i he reviscut cançons d'aquells cantautors que van ser, i ho segueixen sent, una part important dels ciments sobre els que vàrem edificar la nostra forma de pensar i entendre la vida. Una mena de banda sonora del viscut.
Un record reivindicatiu de tots aquells valents i valentes que, guitarra en mà i veu ferma, van resistir i van contribuir a la formació d'una consciència cívica en favor de plantejaments democràtics i anhels d'un món millor.
Cantautores i cantautors que van protestar i van fer un discurs crític amb l'afany d'airejar les contínues injustícies i contradiccions d'un món segrestat per uns pocs amb intencions de sotmetre en el seu propi benefici.
Cantautores i cantautors que, tot i patir la marginació dels cercles oficials, van omplir de poesia el batec d'una cultura diferent.
Cantautores i cantautors que van denunciar les mentides i van cantar les veritats, escopint-les a la cara dels poderosos. Que van viure la utopia convençuts de que eren possibles altres plantejaments de convivència.
Cantautores i cantautors que van escriure cançons honestes. Cançons de lluita, d'amor, de festa, intimistes, ... i que van contribuir a la formació d'una consciència de denúncia, sense oblidar-se de la perspectiva musical i literària, a través de la cançó d'autor.

            Així doncs, un atreviment, que s'ha d'entendre des de l'agraïment i respecte. Unes versions plenes d'humilitat, procurant mantenir l'essència del missatge literari i musical. Però aportant també cert toc personal.
En el doble CD [TRIBUT] trobareu una selecció de 24 temes que, encara que molts d'ells originalment van ser concebuts en castellà, francès o anglès, tots estan adaptats i interpretats en català.
Així, al costat de cançons versionades de Serrat, Lluís Llach, Raimon, Jaume Sisa, Mª del Mar Bonet, Ovidi Montllor i Joan Isaac, trobareu temes de Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Pedro Guerra, Antonio Flores, Pablo Milanés, Antonio Vega, Joaquin Sabina, J.A. Labordeta, Violeta Parra, Hilario Camacho, Victor Jara, Patxi Andión, Luis Pastor, Georges Moustaki, Bob Dylan, Leonard Cohen o John Lennon.
No estan, ni moltíssim menys, tots els que podrien estar, però crec que la selecció és prou representativa. Almenys, he intentat que reflectira un espai temporal proper a la meua generació i adjacents.

Un treball amb el valor d'un fet puntual i irrepetible. Un xicotet tiratge que m'agradaria compartir amb vosaltres. Una acurada edició en “digipack” de tres pales amb llibret interior.
Una manera de contribuir, amb aquest particular gra de sorra, a exaltar el valor d'aquells intèrprets que van dotar de contingut a la cançó d'autor en una època paral·lela al nostre recorregut vivencial. Aquells que van resistir, allunyats de la cultura oficial. Que van ser conscientment incòmodes per al poder establert.


Artur Àlvarez.

CONTINGUT DEL DOBLE CD:
CD 1:
1-És tan difícil deixar de pensar (Patxi Andión) 2-Com un puny (Raimon) 3-Cos de dona (Antonio Flores) 4-Imagina (John Lennon) 5-Princesa (Joaquin Sabina) 6-D’alguna manera (Luis Eduardo Aute) 7-La vella (J.A. Labordeta) 8-El lloc del meu esbarjo (Antonio Vega) 9-Escolta-ho en el vent (Bob Dylan) 10-Tristesa d’amor (Hilario Camacho) 11-Paraules d’amor (J.M. Serrat) 12- Als companys (Ovidi Montllor).
CD 2:
1-Abril 74 (Lluís Llach) 2-Sóc (Luis Pastor) 3-Gent sola (Pedro Guerra) 4-Em declaro innocent (Joan Isaac) 5-Petit vals vienés (Leonard Cohen) 6-Iolanda (Pablo Milanés) 7-El metec (Georges Moustaki) 8-Dona’m sa mà (Mª del Mar Bonet) 9-Gràcies a la vida (Violeta Parra) 10-L’unicorn (Silvio Rodríguez) 11-Amanda (Victor Jara) 12-L’home dibuixat (Jaume Sisa).

diumenge, 29 de gener de 2017

Temps difícils



Temps difícils,
d'albes violetes,
d'ombres silencioses
que trenquen el gebre
abraçat a la petjada impresa
damunt la cendra dels dies.

Temps difícils,
de cançons buides,
de neu fosa a l'asfalt
on les mirades es perden.

Temps difícils,
de carrerons sense sortida,
de memòria convertida en sorra.
De marró fosc,
humit i fred.
De desencontres,
on el temps fuig ràpid
i els somnis són fum.

Mentre la ciutat batega.
el teu cap recolzat a l’espatlla
i el nostre alé fumejant
el capvespre d'aquest fred hivern.

Artur.

diumenge, 22 de gener de 2017

Un desig de renàixer




Mentre el calfred
entretalla la veu del gèlid hivern,
imagine ecosistemes que siguen
més amables amb la supervivència.
Desitge intensament,
esquinçar aquesta pell de gebre.
Desvetllar a la llum, un nou codi
que sobrevisque lliure.
Que deixe de ser captiu
de la foguera.
Que dissipe el persistent vel
que instal·la la humida boira.
Només vull desxifrar
els codis creatius del nou reviure.
Incapacitar la butaca que envelleix.
Imaginar el rostre acaronat
pel suau pelatge dels pinzells.
  Eixos que decoren, amb vius colors,
el paisatge de la nova primavera.

Un desig de renàixer
a aquesta glaçada letargia.
Artur.

divendres, 11 de novembre de 2016

LEONARD COHEN: IN MEMORIAM (1934-2016)




Avui traspassa la pell del temps
l'amarg vals de la irreparable perduda.

Donaria el millor vers,
si el gira-sol que acompanyava
les empremtes del camí,
ens retornés l'alé de ta presència.

Ara, saludaràs a eixos orfes
que ocupen les cantonades del cel.
I seguiran crispant les flors,
com punys, a la nit.
Des de ta nova llar,
observaràs pacientment
els graons invisibles de la humanitat.

Avui, els colpidors arraps del dolor
i els carruatges negres,
entren a les nostres vides.
Plorem la perduda,
com si respirarà el cor,
recobert de randes de neu.

El destí, avui et retorna
les botes natjades de pols,
les tímides ombres del repòs,
les llavors perdudes
al llarg del sender.

Leonard ... Ens resta
la veu dels teus ulls,
el perfum seductor de ta paraula,
la bellesa de ta ploma

... I seguirem ballant
al ritme que marcaves
amb el vaivé del vers.
Eixe vers nu
 que sagnaves per la boca.

Per sempre, el teu record.