diumenge, 25 de setembre de 2016

En el subsòl

Mike Yung, interpretant al metro de
New York City "Unchained Melody"
Sona un arpegi
en el subsòl de la ciutat,
bussejant en una atmosfera
rància i malalta.
Cossos que caminen,
atrapats per la rutina dels dies.
Mirades furtives que es perden
en les entranyes de l'ànima.
La incomunicació consentida i desitjada
acampa en qualsevol andana de metro.
Els sentits es treuen la mandra
engolint la semàntica d'algun llibre,
melodies amb cos de mp3
o potser, rumiant hermètics pensaments
tancats en cambres de cotó.

Mentrestant,
ressona una veu, gran, genial,
navegant sobre les tranquil·les aigües
d'un suau arpegi sobre acústic acer.

Moltes vegades, massa vegades,
la genialitat intenta sobreviure
en el subsòl de la metròpoli
als acords d’ "Unchained Melody".
Artur.

dimecres, 21 de setembre de 2016

El batec de la ciutat

Eixe núvol viatger
mira de reüll el batec de la ciutat.
El col·lapse de les artèries,
el bullici de l'alba.
Muntanyes de mirades dansant
al compàs de gotes de quitrà
i descolorits reflexos d'humitat.
Les parpelles de l'alba,
mandroses, alcen els tendalls.
Múltiples aromes rancis, addictius,
recorren les pituïtàries contaminades
per saturades atmosferes.
Passos i més passos.
Rumbs que es desconeixen.
Pensaments tancats,
segellats per auriculars estereofònics
que destil·len el ritme
d'un nou i rutinari clarejar.



Artur.

dimecres, 13 de juliol de 2016

El risc de la debilitat


El buf accelerat de l'ànima
arrenca el gebre de les ales,
que recobreix el si de la passió
desbocada, plena de calfred.

Fúria que s'enfonsa en el càlid fang,
modelant els encants.

El fum s'escampa,
tan sols resta el desig.

Un afany que balanceja
l’abrasador missatge,
jugant una partida,
sobre la corda del pensament.

Delicat equilibri,
que omple de vertigen
el risc de la debilitat.

Artur.

diumenge, 10 de juliol de 2016

Tot resta en conflicte...

Vaig gastar la lluna,
Original: Pedro Marrodan
en les nits de tenebres.
Vaig inventar la primavera,
a l'ombra de l'arbre desfullat.
Vaig imaginar les paraules,
a l'insípid llibre en blanc.
Vaig florir l'ànima,
quan vaig pressentir l'ocàs.
Vaig alimentar, amb el teu record,
el desassossec del tedi.
Vaig adormir la còlera,
quan la indignació ennuvolava l'horitzó.
Vaig omplir el cor de la teva abraçada,
al retorn de la tenaç pena.
Vaig...

Tot resta en conflicte,
cavalcant a lloms de la vida.


Artur.

dimecres, 29 de juny de 2016

Falsa realitat


A poc a poc es va escampant 
el negre i gelatinós quitrà
que engoleix el farcit jardí
de flors d'esperança.
Sera difícil viure sota el seu mantell,
fallarà la respiració i l'alè.
Els pètals es marciran, però,
el fruit seguirà bategant al soterrani,
potser aviat, apareixeran les esquerdes
que deixen el camí lliure
a la multitud de batecs indignats.

Un miratge que avui
viu la seva falsa realitat.
Artur.

divendres, 24 de juny de 2016

L'inqüestionable pas del temps



Percebo cada segon,
com un espai immens
en la lleugeresa que perfila
l' eternitat infinita.
Sembla com
si l’assedegat moment
arrenqués de mi,
un desassossec farcit
de batecs de vertigen.
Sent les mans,
olioses i esmunyedisses.
Incapaces de retenir en el seu jaç
la corda que sosté
el tren que desitge agafar,
a punt de marxar.

És la sublim angoixa
de l’ inqüestionable pas del temps.

Artur.

dijous, 23 de juny de 2016

Pètals





Potser,
els pètals desfullats d'aquella flor 
 

que vaig deixar lliscar suaument 
entre els meus dits,
esquiven els racons
on la paraula abranda la pena.





Artur.

dijous, 19 de maig de 2016

Joia

Sembla que tot es joia
en aquest moment.
Al costat dels peus, 
flors de renaissença
vessen silenci
diluït en una aroma a núvol.
Prodigis com prismes
que despleguen el sagrat ventall
de vius colors.
Misteri que habita
en les daurades gargamelles
de l'Astre Rei,
mentre catifes de mar
van repicant ritmes d'escuma i sal.
La pell de primavera
despulla la seua bellesa.
Un esclat de màgica llum
que il·lumina l'ombra de l'ànima.

La roda eterna de l'ahir,
de l'avui, del demà.




Artur.

dijous, 7 d’abril de 2016

Desamor



En la penombra,
el pensament discuteix amb el destí.

El cor torna el ressò
del batec que, acalorat,
fa front al estèril desig.
El desamor colpeja la pell
en la seva memòria.

Ja no queden vidres trencats
vessats en el camp de batalla.
El secret de la tendresa
s'ha esvaït davant la rutina.
Els pètals de la passió
s'han marcit a contrallum.
La dolçor ha perdut
espai i temps.
Les mans ara escriuen versos
en el quadern de la indiferència.
La confusió vagareja 

pels carrerons de la por.

En la penombra,
el desamor colpeja la pell.

Artur.

dimarts, 5 d’abril de 2016

Abrace l'ombra

















A la nit,
abrace l'ombra
projectada per la tènue llum
de l’alcova.
Deforme la seua silueta
amb el colpeig de l’alé.
Li parle silenciosament
de les bales que anul·len
les ales dels somnis.
Malferit per l’ansietat,
li murmure paraules que relaten
la contínua hipocresia
que embolcalla l'existència.

De nit,
ofegat d’indignació,
abrace l'ombra,
oxidant l'esperança.

Artur.

dilluns, 4 d’abril de 2016

A Manolo Tena, in memoriam. (1951-2016)














Quina “Peligrosidad social” va vessar
el centre ondulat d'una “CUCHARADA”?
Quin càlid “Frío”
va engegar l' "ALARMA!!!" de “la movida”?
Quina passió gitana va negar les venes
de “Sangre Española”?

Després de jugar la partida de la vida,
fent trampes a la mort,
el teu alé ha cessat,
entre la runa d'excessos
plens de genialitat creativa.
Els versos de la teva poesia,
avui ploren l'absència,
humitejant les notes del pentagrama.
Quan volies alçar el vol
a la pista àcida, però renovada,
de la determinació,
aviat, molt aviat, les cicatrius
han truncat els anhels del quadern,
farcit d' enginyosos amaniments musicals.
La supervivència que cercaves
ha perdut un destí que semblava precís.
Les teves estrofes, la teva música,
les contradiccions, ...
Ens resta el record de la veu trencada i sorrenca,
eixida de les entranyes del sofriment.
Les cançons,
per sempre quedaran intactes,
perfumades amb flors que vessen aròmes,
de rock, blues, pop, ...

Gràcies,
equilibrista desequilibrat,
concertista desconcertat,
ja no estaràs pitjor que mort.

MANOLO TENA, in memoriam.