dimarts, 29 de gener de 2019

AIXÍ VA PARLAR DRY RIVER. Una crònica furtiva- Sala Copérnico-Madrid. (26/1/2019)



AIXÍ VA PARLAR DRY RIVER
Una crònica furtiva del concert que la banda va realitzar el passat 26 de gener de 2019 a la sala Copérnico de Madrid.

Des de Malasaña, vaig encaminar els passos pel carrer Fuencarral en direcció a la Glorieta Bilbao. Eren les cinc i mitja de la vesprada d'un plàcid dissabte de l'hivern madrileny. Un flegmàtic passeig, sense presses. Anava amb un bon marge de temps. El meu objectiu era la Sala Copérnico, un trajecte relativament suportable. Pel camí, algunes parades per a fotografiar certes vistes interessants i el pensament furgant en el record d'anteriors concerts dels “DRI” en la capital del regne. 

I és que DRY RIVER ho porte en la sang i en el cor. He viscut i observat, amb molta proximitat, la seua gènesi, l'evolució. En definitiva, el seu ADN musical i humà. He vist en les seues cares els indicis de felicitat continguda a cada xicotet escaló superat. He conegut, de primera mà, els secrets de la seua artesania musical i sé perfectament el treball, la constància i la perseverança que han manejat darrere d'un objectiu clar. Una aposta per l'excel·lència musical. Un preuat ferment ossi, la medul·la del qual porta en la seua essència el rock amb paraules majors. Una valuosa poció màgica que han sabut elaborar, a foc lent. I sempre albirant en les harmonies les referències obligades a Queen, Dream Theater, Deep Purple… sense perdre en cap moment la personalitat i singularitat del segell “Riu Sec”, torrentera que abraça la perifèria de Castelló de la Plana. Sintagma original de la denominació anglòfona de la banda. 
Abordant l'últim tram cap a la meua destinació, em vaig dirigir a la recerca del número 67 del carrer Fernández de los Rios. Una llarga recta que vaig transitar com a vianant que intueix pròxim el final del recorregut. Embullat en els meus pensaments, en un tancar i obrir d'ulls, em vaig trobar enfront de la façana de la Sala. Un local de llarga història en la nit madrilenya, en la zona de Chamberí, al costat de Moncloa.

L'accés estava hermèticament tancat. Vaig agafar el mòbil i després de diversos intents vaig aconseguir comunicar amb la dona de Matías. Em va indicar que pel carrer posterior hi havia una xicoteta porta entreoberta per on accedir a la sala. Sense dilació, vaig anar cap allí. Efectivament, tot com se m'havia indicat. Vaig entrar i, després de travessar dues o tres estades dedicades a magatzem i altres, em vaig trobar quasi de morros amb el masteler del baix de David. Estava pràcticament en el lateral de l'escenari. Ell, sempre tan amable, em va rebre amb una forta encaixada. Ángel es va adonar de seguida de la meua presència i ràpidament es va dirigir a la meua trobada per a donar-me la benvinguda. Carlos va alçar la mà, una mena de salutació apatxe, coses de la confiança, i va seguir embardissat en les seues coses. Entre cables, tècnics treballant i instruments vaig transitar per l'escenari cap a l'altre lateral. Allí estaven Matías i Martín. Ens vam saludar ben cordialment. Pedro estava comentant aspectes relacionats amb la posada a punt de la bateria amb un tècnic de la sala. Vaig esperar que acabaren i ens vam fondre també en una forta encaixada.

Vaig baixar a la pista central. Vaig saludar a la resta d'acompanyants i vaig observar amb més deteniment tota la sala. Realment, un ambient molt acollidor. Local d'una planta amb diferents altures. Envoltat d'una il·luminació canviant i adequada a l'ambient. Una decoració, entre cel i mar, que fa del lloc un espai original, molt semblant a un galió antic. I els “DRI” ultimant so i llums.
Juan Carlos Morcillo, tècnic de so en plantilla, un més dels “DRI”, em va comentar que estava una mica nerviós i expectant respecte a l'actuació. La seua extrema professionalitat li exigia que tot estiguera enllestit perquè el so fóra excel·lent.
Encara que érem uns quants amb una comesa similar, vaig agafar el meu iphone i em vaig posar a gravar tot allò que forma part de l'abans i després de qualsevol concert. 

A poc a poc van anar arribant els convidats. Estic convençut que fa uns anys ningú de la banda imaginava que en un concert com el d'avui estarien abrigallats per personalitats tals com Julio Castejón (Asfalto), Ronnie Romero (Rainbow) o el virtuosisme “guitarrero” de Juanjo Melero (ex de Sangre Azul). I és que, respecte a aquests músics de tan alt nivell i trajectòria, vaig tindre l'oportunitat de constatar la seua generositat. Actitud i gestos que airejaven reconeixement davant les excel·lències de la banda castellonenca. Un valor afegit al concert, fabricat amb el cor.
A poc a poc el backstage es va omplir de familiars i més convidats. Al costat dels ja indicats no podien faltar Roberto Carlos Bravo i Francisco José Mazuecos, músics que en certa manera són també part de DRY RIVER. Han tirat una mà sempre que han estat necessaris els seus serveis.
Doncs bé, els DRY RIVER van provar so i tot seguit ho van fer juntament dels convidats. Vaig quedar meravellat del que vaig poder observar. Matías i Carlos compartint diàleg “guitarrero” amb Juanjo Melero, sense complexos. Julio Castejón, flanquejat per Ángel i Carlos, interpretant “Melani” i Ronnie Romero deixant-nos bocabadats amb les interpretacions de “Peán” o la “Bohemian Rhapsoody” al costat dels “DRI” amb una humilitat que ho engrandeix més si cap.

L'últim a arribar va ser Fanfi García. Al costat de Marc Escrich (En aquesta ocasió no va poder assistir) són els encarregats de posar el seu saber teatral a la disposició de l'espectacle. Formen part, per tant, de la banda amb una comesa conceptual que complementa el concert.

A les 20.30 h tot estava a punt. Entre bastidors, un tumult de gent embardissats en animades converses. I jo, pel mig, immortalitzant el moment. 
Vaig entrar en el camerino i, damunt de la taula de maquillatge i altres, destacaven unes safates amb diferents viandes per a reposar forces. Una nevera industrial repleta de cerveses i una botella de Jägermeister Mast per estrenar. Crec que els convidats vam fer millor ús del mengar i begudes que els mateixos DRY RIVER.
I és que, malgrat la seua ja llarga experiència en els escenaris, se'ls notava eixa la tensió expectant per no defraudar. Estaven novament a Madrid, recollint els fruits de moltíssim esforç. I eren molt conscients d'això. Volien realitzar un magnífic concert. I de llarg que ho van aconseguir…
Ajuntant les seues mans, malgrat les estretors del lloc, al crit de “¿Era una llama? sí, sí, sí, oh eh!”, van activar tot el nervi necessari per a oferir el millor de cadascun en l'escenari.
Estàvem ja, entre bastidors, en el lateral de l'escena. Fanfi va pronunciar les paraules que posaven en marxa eixe tren que ja no té retorn, “con todos ustedes, DRY RIVER!”
I David, Carlos, Matías, Pedro, Martín i Ángel van irrompre en l'escenari, majestuosos, immensos. La sala va esclatar en un multitudinari aplaudiment de benvinguda. Mentrestant, per la meua ment, com una ràfega incontrolada, van vindre al record aquelles versions dels inicis, El Circo de la Tierra, Quien tenga algo que decir… que calle para siempre, Rock & Rotllo… i caña! i el més difícil encara, 2038.
Del concert en si, hi haurà més d'una crònica. Totes elles, segur, més encertades i més objectives que el que jo puga escriure. 
Des del meu punt de vista, el concert va ser impecable en tots els aspectes. La interpretació perfecta, música i cant. El so i les llums excel·lents. Els convidats, majestuosos. El públic, entregat. I DRY RIVER, on es mereixen. Amb un reconeixement absolut i inqüestionable.
Mentre van anar interpretant tots els temes de l'últim CD, 2038, com un “locoman” qualsevol, transitava la sala pels pocs espais que podia fer-ho. Gravant molts moments especials. 
Potser algú em veuria com un xiquet amb sabates noves pasejant entre els secrets de l'entramat rocker, però el que jo sentia en eixe moment és el que segurament estaven sentint la resta de familiars assistents, un orgull immens. Tots teníem en els nostres ulls una lluentor especial. I unes ganes immenses de cridar, xavals, ho heu aconseguit! 
Sé que encara els queda un bon tros per recórrer per a aconseguir arribar a eixe escaló definitiu que els espente al cim dels triats, però la nit del dissabte del 26 de gener de 2019, va ser memorable.
En l’àmbit personal, sí que he de destacar un moment molt especial. La interpretació de la cançó que cada vegada que l'escolte, se'm posa un nus en la gola, “Me va a faltar el aire”. I quasi que em va faltar l'aire... Hi ha molt poques persones que puguen lleguir entre línies amb tanta nitidesa com jo, el que Carlos va voler expressar en crear eixa meravella de cançó. El problema està que el temps és eixa imatge mòbil de l'eternitat. Imparable.

Després els corresponents bisos, va arribar la darrera cançó. Em vaig instal·lar entre bastidors. A mesura que anaven deixant l'escenari vaig anar saludant i felicitant a tots els DRY RIVER… però jo estava esperant molt especialment a un. Quan es va acostar davant meu, li vaig dir, magistral! perfecte! Li vaig fer dos besos i intentant passar desapercebut, en silenci, vaig agafar camí de retorn cap a Malasaña. Va ser un passeig relaxat, sense presses, però amb un immens somriure. Molt orgullós i satisfet.
Fa més d'un segle, Friedrich Nietzsche, va establir càtedra filosòfica amb la seua obra “Així va parlar Zaratustra”. Dissabte passat, 26 de gener de 2019, els músics de “Riu Sec”, viatgers del temps, amb el seu 2038 també van establir càtedra a Madrid: AIXÍ VA PARLAR DRY RIVER.

Pròximament, pujaré a l'escenari acompanyat de David Mascaró, Carlos Álvarez i Ángel Belinchón. Ells faran el seu treball com sempre, amb generositat i professionalitat. Però el que ells no saben és que jo, com un xiquet amb sabates noves, pensaré la sort que tinc que m'acompanyen en les meues actuacions. Tan grans, tan entranyables, tan humans.

Llarga vida als DRY RIVER!



Artur Àlvarez





dilluns, 16 d’octubre de 2017

Solicite el silenci...


Sol·licite el silenci,
com música que es dilata en les entranyes,
com flascó ple de buit,
tossudament desitjat,
perquè ningú usurpe,
el penúltim intent de penombra,
que jeu en el meu pensament.

Sol·licite el silenci,
per guardar la nit
en l'espessor hermètic que m’habita,
més enllà del desassossec.
Per no despullar, a la intempèrie,
el recel de les flors confiscades,
en les plàcides albes de primavera.

Sol·licite el silenci,
com a aprenent de vetllador vigia,
per poder eixir de la confusió
que el ventre dels dies exhibeix,
ofegant en mi la utopia
i el desig de precises respostes.

Sol·licite el silenci,
com saba que renova l'ànima.

Artur.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Pensament de tardor



M’alce deixant les petjades
d'un plaent recorregut
sobre l'herba que entapissa
l'aiguada obaga del pendent.
Sent el meu batec,
com enclaustrat en un agradable espai,
on els murs són cel ennuvolat,
terra humida i aroma a renovació.
M'acompanya el portafoli
d'un rovellat paisatge,
el record de la lluna d'estiu,
l'embadaliment de la melangia.
La profunda calma que l'alba aboca,
nodreix els racons de l'esperit.
Una sadollada pituïtària engoleix l’olor a pi,
fins abastar plenament sa comesa.
El llenç que dibuixa la mirada,
satura sa blancor de daurada fullaraca,
de terra que respira l'amargor
de salms morts que el vent s'emporta.

La caducitat fagocita les entranyes
d'aquest pensament de tardor.

Artur.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Deixa el sospir...


Deixa el sospir
que clava la seva daga
al racó del silenci
on es reté l' angoixa.

Redueix la queixa a oblit.
Posa l'accent en les paraules
que no oprimeixen el pit.
Despulla la rigidesa de la por.


I quan trenques les cadenes del sofriment,
tan sols, mira'm amb ulls alleujats.
Artur.

divendres, 22 de setembre de 2017

Tot just...
















Tot just un gest,
un somriure al rostre.
Un espurneig als ulls 
escampant pols enamorat.
Una carícia llançada
cap a la pell.
Una sentència amable.
Un bes infinit ... la vida.

La resta és fum.


Artur.

dimarts, 19 de setembre de 2017

La nit

















La nit,
eixa cova de records,
on la solitud vessa sa essència.

Dintre sa foscor,
l'autoestima explora racons
mai visitats.

En l'àcid volum de sa opacitat,
passeja una aspra marea,
colpejant esculls d'ansietat.

El seu discurs,
una venjadora inèrcia
que t’arrossega, atrapat en el temps,
per senders reflexius i dubitatius.

La nit,
infinit laberint del pensament.

Artur.

dijous, 14 de setembre de 2017

Deixa que...















Deixa que l'abraçada
negue el nostre espai del so
que les mudes paraules segresten.
Deixa que l'alè
creme el calfred d'aquest nou clarejar,
cosit de passió.
Deixa que la brisa del cor,
acarone amb enamorats adjectius
el silenci de la pell.
Deixa que el nostre particular univers
protegisca l'harmonia de la llum
amb l'atac de la besada.
Deixa que la consciència vés-li
la poesia de la carícia,
entre la boirina de la pols encisadora.

Deixa que,... aprenguem a viure,
amb l'aroma de la flor de cada dia.

Artur.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Alce la veu...














Alce la veu,

apedregant els murs de l'absurd.
Caminant ferm,
trepitjant els enderrocs de promeses d'argila.
Rescatant melodies,
ofegades en llacs de sorra.
Somrient, amb cinisme,
les falses indulgències del poder.
Denunciant el segrest de la paraula,
camuflat en el manipulat missatge. 
Despullant l'esgarrifança
del seu estripat cant.
Menyspreant l'endimoniada oferta
de bells jardins disfressats de cobdícia.
Bandejant la crueltat de l'espai
on conviuen riquesa i misèria.

I...sí,  alce la veu,

fugint de les ombres
on el fum amaga el pestilent perfum
de la seua essència.


Artur.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sediment











De fogositats, sigils, obstinacions,
he anat forjant el sediment
que el llast del temps ha segellat
en els replecs de la pell.
Un equipatge clandestí, intransferible,
que esculpeix el flux de la memòria,
com peixos de record solcant les marees
de la impertorbable eternitat del temps.
Un reducte d'història reflexiva
que transita les nits d'insomni,
colpejant l'estavellat onatge
de les argentades llunes d'estiu.
Un ressò llunyà, que irromp ferm
des de les abissals profunditats
de la cavitat ulcerada de fum,
on l'evocació amaga les despulles.

Un ardent sediment,
amanit amb l'entelèquia de la paraula.

Artur.