dimarts, 5 de novembre de 2019


VELES I BLUES” primer videoclip oficial del disc “POLICROMIA D'UN ADÉU”. CD amb el qual el cantautor ARTUR ÀLVAREZ s'acomiada dels escenaris.


VELES I BLUES


Sota el cel blau,
llepant la flama vertical,
trencant l’esglai
d’aquest mon mig desfilat.

Veles i blues,
somnis volguts.

Mastegant fort
aquest poema estripat,
espantant pors,
imaginant nous horitzons.

Veles i blues,
somnis volguts.

És el moment
d’un nou aroma per al món.
Cal despullar,
el cos corcat del vedell d’or.

Veles i blues,
somnis volguts.

Germinarem
un pont de solidaritat.
Destil·larem,
les aigües brutes d’aquest mar.

Veles i blues,
somnis volguts.

El vent del sud remourà fum
i trencarà els cors de graç.
a la recerca d'un destí
eixe nou temps que ha d'arribar.


Veles i blues,
somnis volguts.

dimecres, 23 d’octubre de 2019

L'EQUILIBRI COM A SALVACIÓ




Sembla que tot el tangible siga el contingut d'un imaginari altar on l'adoració perfila el camí a seguir. Una tendència que alimenta la seua força en el poder d'un domini material que deixa poques escletxes per a la rebel·lió.
Segurament tanta intoxicació de l'ordre natural és el preu que hem de pagar per un progrés interessat i que s'allunya, en gran mesura, del realment important, la urgència vers una perillosa realitat.
El nostre esdevenir, tindrà molt a veure amb la llunyania o proximitat dels nostres actes i decisions respecte als principis marcats pel dispositiu inherent a la pròpia naturalesa del cosmos.
Equilibrar la manipulació humana amb la llei natural, sense la tremenda fagocitosi del desmesurat interés material, serà l'única manera de protegir l’espai existencial.

dimarts, 22 d’octubre de 2019

TEMPS DOLENTS PER A LA LÍRICA


Tom Kirkwood, gerontòleg de la Universitat de Newcastle, en els seus revolucionaris estudis afirma: “No estem programats per a morir”. Realment és una miqueta arriscat, al principi, assumir tal afirmació, però a mesura que vas llegint les seues argumentacions comences a qüestionar-te allò d'una mort programada.
Efectivament, entendre l'envelliment, passa hui per acceptar que no existeix cap programa per a morir. Examinant a la persona agònica, realment veiem que les seues cèl·lules intenten que el cos continue viu. No es rendeix. De fet, certament, alguns òrgans (cor, renyó…) continuen vius durant unes hores, fins al punt de sobreviure si s'introdueixen en un cos actiu. Una altra qüestió és que, a mesura que envellim, és més difícil aconseguir sobreviure.

Amb aquests plantejaments, podrà el món eixir airós front l'hermetisme de certs postulats, diguem, més convencionals?