dimecres, 8 de desembre de 2010

EN SEDUCCIÓ: NECESSITA MILLORAR (micro-narració)

El paquet de “Fortuna”, que estava dins de la butxaca dreta dels seus texans, no deixava de barallar-se amb els dits suats de la mà. De peu, entre el quiosc de premsa situat en ple passeig marítim i la parada d'autobús ubicada al costat de l'entrada del càmping Aqualuna, l'esperava amb infinita impaciència. Un calfred d'inquietud recorria l'espera. Per a Georges era una cita molt especial. Feia molt de temps que no sentia aqueixa agitació pròpia de les palometes voletejant pel seu delicat estómac. Pressentia que aquesta vegada podia ser diferent. Trobar, per fi, el sentit vital necessari per a poder derrocar tant de sentiment frustrat, fossilitzat en les seues entranyes des de tant de temps arrere.
Interiorment repassava la seua pròpia estratègia per a causar una bona impressió. Volia agradar i, si era necessari, fer ús d'aqueixos tòpics que la gent entén com beneficiosos per a aquest tipus de situacions.
La nit anterior havia repassat en unes quantes web’s d'Internet una sèrie de consells relacionats amb les adequades pràctiques de seducció per a poder tirar tota “la carn en el rostidor” i provocar en María –“Mara” per als amics- el convenient interés per la seua persona.
Deu minuts més tard de l'hora prevista, va aparéixer, pel cantó que marcava el començament dels “Apartaments Sagitari”, el motiu de tota la seua inquietud i excitació.
Georges va alçar la mà a manera de salutació i indicació. Seguidament, va eixir a la seua trobada acompanyat d'un intranquil somriure que delatava el seu desmesurat nerviosisme.
Amb un “Hola Mara, estàs guapíssima”, dos besos -u en cada galta- van ser la targeta de presentació.
-Fa molt que esperes?- Va preguntar Mara-. Les dones, ja saps… sempre deixem passar uns minuts més del compte quan d'una cita es tracta.
-No et preocupes. Haguera esperat el que haguera fet falta.- Va respondre Georges amb veu vacil.lant.
-Be, t'abelleix un sopar a l'estil italià? He reservat taula en un restaurant prou interessant que freqüente quan vull delectar-me amb un variat “antipasto” i un bon vi italià.
-Què bé! – va exclamar Mara -. M'encanta la cuina italiana.
El trajecte d'anada va servir perquè Georges, a poc a poc, s'anara estabilitzant emocionalment a mesura que anava explicant-li les excel·lències del Restaurant “La Cova de Filippo”. Ella l'escoltava amb grat i assentia ferventment amb tots aquells arguments i interessos que emergien com coincidents.
Una taula per a dos. Front a front i un principi prometedor. Georges va agarrar la seua copa de vi i la va alçar, invitant a Mara a brindar per la sort d'haver-se conegut.
El sopar va transcórrer per uns directoris equidistants al moderat narcisisme, però sense un ús abusiu de la pedanteria.
Ell va parlar molt del seu irrellevant passat sentimental. Sobretot, aqueix cruel passat marcat per una frustrant separació. Va parlar, també, de la professió i de com li havia servit, en nombroses ocasions, de refugi a uns intents fracassats de refer la seua vida sentimental.
Ella li escoltava amb atenció, fent, mentrestant, un exhaustiu examen de la situació. Volia captar tots els matisos de la persona que tenia davant.
Mara eixia d'una separació també prou traumàtica i no estava disposada a començar una nova aventura sentimental sense la certesa que complia les expectatives que ella s'havia propossat.
Realment, Mara es va sentir molt a gust durant tot el sopar. Es va adonar, per descomptat, de l'ansietat de Georges per agradar i procurar estar a l'altura, creant un ambient relaxat perquè ell poguera contagiar-se.
Els rebentats en la taula. Ell, de conyac, ella, de rom. I brolladors de sinceritat vessant el cosmos de la conversació.
Al final, la pregunta de la constatació del futurible triomf:
-Mara, he estat molt a gust compartint taula amb tu- va dir Georges amb intensitat- Feia temps que no em sentia així.
-Jo he estat encantada amb la teua companyia. Realment has fet que el temps passara sense percebre'l.
-He estat a l'altura de les teues expectatives?-va dir Georges-. El meu major desig és que així haja sigut.
La pregunta va quedar en l'aire uns segons que, per a ell, van paréixer segles. Ella va respondre amb la sinceritat que mereixia el seu acompanyant:
-Georges-va dir- mirant-li fixament als ulls- Ha sigut una vetlada molt agradable.
I agarrant-li dolçament la mà, va prosseguir:
-Però m'agradaria fer-te una xicoteta observació. Durant tot el sopar hem conversat sense que em mirares als ulls. I jo vull veure en ells totes les coses interessants que proclamen les teues paraules.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada