dimarts, 7 de desembre de 2010

"INTEMPERIE" - LUÍS EDUARDO AUTE


El 16 de novembre del 2010, Luis Eduardo Aute publica "Intemperie", un nou àlbum. Han passat 42 anys des que va aparéixer el seu primer LP (abans havia llançat singles amb emblemes com a "Al·leluia núm.1") i la seua carrera musical comprén 32 àlbums, una obra immensa i exemplar, infestada de cançons incrustades en la nostra memòria vital. Dins d'aquesta trajectòria, Intemperie és un dels grans discos de Luis Eduardo Aute i es presenta en concert a Pamplona, Madrid i Barcelona.
És un disc llarg, amb 14 noves cançons compostes per Aute en les que es reflecteixen totes les pautes que han marcat la seua música durant més de quatre dècades. Intemperie és un àlbum amb una tremenda càrrega crítica, banyat d'escepticisme, desesperança, lirisme, dubte, paradoxa, referències literàries i cinematogràfiques, simbolisme… I com sempre, recorrent diferents estils musicals, amb unes lletres dures, impecables i inspirades i que és, ja és hora de dir-ho, una nova demostració que Luis Eduardo Aute és un dels millors autors-intèrprets que ha donat la música popular espanyola en la seua història.
Amb una veu càlida i matisada, capaç d'expressar els textos més durs amb la major suavitat, Luis Eduardo Aute torna a demostrar en Intempèrie que és el més crític dels crítics, sempre lúcid en la seua visió del món actual, amb bona dosi de desengany i abandó però sempre depositant un raig d'esperança en la persona com a individualitat i en el sentiment com a bàlsam. Intemperie és un àlbum gens convencional, d'enorme vena, musicalment ric i amb una producció que embolica i emmarca les cançons amb delicadesa, preciosisme i exquisitat.
“Quiero huir lo antes posible de la inhóspita armonia, de tristezas como losas e inconfesas cobardías”. L'àlbum arranca amb aquesta frase de la cançó "Un soplo de alegria", un dels grans temes de l'àlbum sostingut amb un magnífic groove rítmic, la primera de les excel·lents interpretacions d'Aute que enriqueixen Intemperie i una lletra impregnada d'escepticisme amb l'abraç com a últim (únic?) refugi.

Després arriba Intemperie (“Perdido el norte, el este, el oeste y el sur, qué pretenden con tantas hambrunas y pestes y guerras y muertes en serie, si todos estamos al albur de la intemperie”), cançó que dóna títol a l'àlbum. Un tema seré, ambiental, molt dur en el text que contrasta amb una música de gran lirisme. Una altra obra major de l'Aute emocional, que dóna pas a "Hay cosas peores" (“Si aún te duele no saber por qué estás vivo, pon la tele que te ofreverá el motivo: el del sueño de los monstruos racionales en su empeño de apostar por neandrentales”) que camina amb un swing molt jazzy, mentre "Quiéreme" (“Quiéreme aunque sea de verdad, quiéreme y permiteme el exceso. Quiéreme si es posible sin piedad, quiéreme antes del último beso”) és una altra de les grans cançons d'amor incondicional d'Aute, una joia a ritme més que lent, càlida, nocturna, entregada, destinada a situar-se al costat de les seues creacions més emblemàtiques, que són moltes.
"Amor a mares" (“Al hilo de la opinión de algunos que dicen que el mundo se derrrumba, que el pérfido siglo XXI se cava su prematura tumba; les pido a esos nuevos Jeremías que ya no lamenten por los muros el triste final de una utopía que puso a subasta su futuro”) té un tractament sofisticadament pop; "Atenes en llamas" (“Y hablando nos dio como un rapto por la antigua Europa que ya no va a lomos del toro sino de la tropa; que marcha pisando las ruinas de la inteligencia, del mármol que está a la intemperie de la decadencia”) és una altra balada que invoca a Grècia com a bressol i tomba d'una civilització occidental a la intempèrie; "Nada" (“No es que el silencio haya tomado la palabra, ni que los años pasen sin pedir perdón, ni que la calma sólo sea un mal presagio, no que le falte al aire su respiración. No es eso, no. […] Lo que sucede es que ya no sucede nada entre tú y yo”) és una de les cançons més emocionants de l'àlbum, exquisitat vestida de jazz manouche i amb una extraordinària interpretació d'Aute.
Després, · "Allí" (Un perro andaluz) (“Allí donde el cine es un sueño de retretes en fila y la nube navaja que sajó una pupila”) és un magnífic homenatge a Luis Buñuel (una nova referència cinematogràfica en l'obra d'Aute); "Sueños de la Plaza Rovira" està escrita i cantada en catalana i banya de nostàlgia a aquesta plaça del barri de Gràcia barceloní; "Alguien sueña por ahí" (“Habéis vendido hasta los sueños al padrino, pero no importa porque a la corta habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí, alguien que sueñe que alguien sueña por ahí”) és una altra cançó oxímoron de desesperança esperançada, o viceversa, i "Toda una vida" (“Y así hemos ido paso a paso sin previsión de porvenir, sorteando el filo de fracaso o de la huida”) té l'aroma de cançons emblemàtiques d'Aute com La bellesa.
En la recta final de l'àlbum, ¿Què me pasa doctor? (“Porque no tengo móvil, ni acciones en bolsa, ni tele de plasma en 3D, ni un equipo de fútbol, ni ropa de marca, ni sé como entrar en la red. ¿Qué me pasa doctor, qué me pasa? Será el síndrome de la perdiz, pero siento tener que decirle, doctor, que me siento feliz, muy feliz”) és una cançó amable, a ritme de vals i amb aire rive gauche; "Volver al agua" (“Me apresura la inaplazable sed de volver al agua, al origen mismo donde se fraguara el hierro de la vida”) és una cançó-poema breu, planegen-te, ambiental, magnífica, que dóna pas al tancament amb "El canto de las sirenas" (“Ay Ulises, átame a tu mástil que quiero escuchar contigo el airado canto de tus soñadas sirenas”), on torna a utilitzar els símbols per a jugar a la contradicció.
Són les cançons d'Intempèrie, un àlbum gravat al setembre del 2010 en els Estudis Cézanne de Madrid amb els músics Tony Carmona (guitarres, producció i arreglaments), Igor Tukalo (piano, acordió, teclats), Javier Sáiz (baix) i Fernando Favier (bateria), amb l'ajuda de Miguel Aute (guitarra, teclats i arreglaments en El canto de les sirenes). Excel·lents músics, capaços d'aportar a les cançons d'Aute els matisos i el preciosisme necessaris sense afectació i amb un treball de Tony Carmona en la producció i arreglaments digne de reconeixement.
És el nou de Luis Eduardo Aute (Manila, 1943), creador heterogeni on els hi haja i que des dels començaments de la seua llarga trajectòria ha mesclat amb sentit i compromís música, pintura, cine i poesia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada