dilluns, 6 de desembre de 2010

SERRAT ESTREMEIX A MADRID AMB ELS VERSOS DE MIGUEL HERNÄNDEZ

Acabava la primera vesprada d'aquesta tardor prematura quan Joan Manuel Serrat va eixir a posar veu el poeta mort. Assassinat pel cel negre que li va vindre damunt, fa d'això quasi 70 anys. "Me llamo barro, aunque Miguel me llame/barro es mi profesión y mi destino/que mancha con su lengua cuando lame..." es va escoltar en off. I amb els versos es va fer el silenci en les llotges repletes del Teatre de la Sarsuela de Madrid per a veure el cantautor del Poblesec acostar-se a l'univers dolent d'aquell pastor que no va témer a la guerra. Ni al fam.
Quan pareix que ja està tot dit, ara que a penes ningú viu com predica, Serrat ve a reivindicar la paraula aliena que ens fa millors. I anit ho va fer amb cura, en un recital dramàtic com potser no s'havia escoltat abans en la seua veu de 66 anys. "Tres heridas" va obrir 100 minuts d'hondura inusitada, com un exercici redemptor d'amor, vida i mort. En un ambient visual creat per amics de cine com Gutiérrez Aragó, Garci, Uribe, Coixet o Bigues Luna encertant a acostar al comú dels mortals.
Al viatger estrany i als més fidels a Serrat, parròquia que valora sempre, entre moltes altres coses, el seu genuí empenyorament per jugar-se els cigrons amb personatges encara avui incòmodes. Ja ho va fer en el disc de 1972 i acaba de repetir-ho amb la commovedora "Uno de aquellos", del seu àlbum més recent, "Hijo de la luz y de la luna", que va utilitzar de colofó. Molt bé agafat sempre a la carcassa de músiques de penombra teixit pel mag Kitflus i el piano mestre de Ricardo Miralles.
Abans, l'escenari fred, metàl·lic gris, fàbrica de desassossec, va acollir versos crucials ("El mundo de los demás", Las desiertas abarcas"), algun homenatge amb tumbao cubà a l'amic brigadista ("Si me matan, bueno"), aires mediterranis ("La palmera levantina") i recitats jugant-se la vida ("El niño yuntero", "Menos tu vientre").
Va estremir Serrat fins a la llàgrima quan va recordar la destralada invisible que es va emportar a Ramón Sijé; va parlar de guerra i de la noblesa possible, "ahora que solo el número ennoblece"; i, en fi, de l'amor difícil que batega en cor alié.
Quan és la fam la que marca el rellotge de la supervivència i la dignitat.
Després anirà Serrat a cantar a la llibertat en Canàries, terra de Luis Fira, aquell poeta que va retratar el dolor sense anestèsies ("Soy una inmensa llaga que no cesa / No me toquéis, que duelo"). Abans que el camí que Miguel Hernández va començar fa un segle li porte de nou a Oriola i als seus pastos de melangia. En aquest país de maleïts.
Font: PÚBLICO

http://www.jmserrat.com/index.php/ca/noticies

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada