dimecres, 29 de desembre de 2010

AMB TU


“Un està enamorat quan es dóna compte de
que l'altra persona és única.”
Jorge Luis Borges

Amb tu encendré les nits
sota el tènue calvari de la foscor
que impetuosa inunda
el tupí del somni.

I ompliré de llibertària aventura
els solcs que els dits llauren
damunt el vellut de ta llisa pell.


Amb tu, desguarnit, fugiré
del festí de llops famolencs
que mosseguen, disposats a tot,
les àcides viandes de la hipocresia.

I ompliré de vertigen enamorat
les paraules que els meus llavis traspuen
junt amb el replec dels teus sentits.


Amb tu viuré, com a suport,
l'aurora de ta mirada
modelant de tendresa
el feble fang d’ aquest alé.

I ompliré d'immens perfum
el jardí etern
del nostre irresistible desig.

Artur.

dimarts, 28 de desembre de 2010

SENTIR-SE PART DE L'UNIVERS

La roda del temps continua girant incansable en aqueix trajecte que es perd a la llunyania del nostre juí. Tot passa i es va acumulant en l'enteniment, alimentant el magatzem de l'experiència, fent més pràctic el nostre mode de comprendre l'existència. Tot és un continu acumular informació que, en certes ocasions, col·lapsa els nostres centres de processament, omplint d'aclaparament i ansietat la saba activa de la nostra supervivència. És tan gran, en aqueixes situacions, la sensació d'angoixa i fatiga que necessitem cridar, parar i baixar per un moment del continu rotar del persistent cicle i buscar més enllà de la raó l'atemporal instant plàcid, incrustat a les tenebres i les materials essències per a sostindre els principis actius. És, certament llavors, quan percebem la real significació de la nostra presència respecte a la immensitat de l'espai universal. Encara que la conclusió aguaite decepció i insignificança respecte a la còsmica immensitat.
Artur.

dilluns, 27 de desembre de 2010

JOAN FUSTER (Poeta)

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima, que fores
la sola riba, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava!

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou,
i els nostres cossos obraven en llur glòria.

Érem hostes del bes i la insistència,
i et sabia ma carn meravellada
i argument negador de la nostàlgia.

Tenies dinou anys, i a punt la joia,
i esperança de mi en les teues galtes.
Jo t’intentava noms i altres carícies.

Vindrà l’hora de veure dins els versos
i algú dirà de mi: heus ací un home
que moria allarat en clars abismes.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,
la teua olor completa penetrant-me?
¿No hi llegiran ton nom amb un bell pànic?


Joan Fuster

diumenge, 26 de desembre de 2010

FANTASIA I IMAGINACIÓ

Anem recorrent la nostra pròpia aventura realitzant el corresponent exercici de la sublim abstracció del món real, procurant solucionar aquesta tasca amb una seqüència que atenga als nostres desitjos i preferències. És un trajecte que ens transporta a un espai de suposicions que es transformen en tan subtil cura com és donar regna solta a la imaginació. Ens apartem per un moment del món terrenal i ens endinsem en els amagatalls del món oníric.

Els somnis ens transporten zelosament, al quimèric univers de les més desitjoses i predilectes fantasies.
Artur.

dijous, 23 de desembre de 2010

ELS GÈNERES POPULARS DEL SEGLE XVI AL XVIII: CANÇONS DE BANDOLERS I DE LLADRES DE CAMÍ RAL.

Constitueixen les formes més planeres de la poesia popular i tradicional catalana. Generalment, glossen les repressions que hi ha contra els bandolers d'arreu el XVII. Alguns bandolers, protegonistes famosos d'aquestes cançons, son Antoni Roca, Perot Rocaguinarda i Joan de Serrallonga.
Us presentem una cançoneta que justament fa referència a Joan Sala, àlias Serrallonga:

Quatre bandolers
van de camarada:
un era Serrallonga,
l'altre sa amiga Joana,
fararà,
l'altre Fadrí de Sau,
fararà.

Les ninetes ploren,
ploren de tristor
perquè el Serrallonga
n'és a la presó,
fararà.

Joana, la sua amiga,
son germà deshonrà,
i donar-li la mort
al cel ell va jurar,
fararà.

Bernat de Serrallonga
per son fill va plorar,
i per a que el prenguin
ell mateix lo entregà,
fararà.

Història de la Literatura Catalana. Rosa Sensat/Edicions 62

PARC RIBALTA

El parc Ribalta és l'únic parc públic del centre de Castelló de la Plana, es tracta d'una de les zones més representatives de la ciutat.
La configuració del parc comença al segle XIX, juntament amb la industrialització a la ciutat. Es va construir, per iniciativa de l'Ajuntament, per oferir als viatgers de tren la sensació de poder econòmic de la ciutat. Es va construir sobre l'antic cementeri del Calvari, i des del primer moment es va dedicar a Francesc Ribalta (que es pensava en aquells temps que era nascut a Castelló de la Plana). En 1876, l'Ajuntament va ampliar el parc amb les terres oferides pel Comte de Pestagua.
Situat en el centre de la ciutat, davant de la plaça de bous. Forma part de l'eix històric-artístic que formen el propi parc, la plaça de la independència (La Farola), la plaça de Tetuan (correus) i el carrer Colón (Catedral).
Edificis d'interés:
La Pérgola: Edifici polifuncional del parc.
Templet de música: Construit a 1934, obra de Francesc Maristany.
Colomer: Torre construida a una maranyeta.
Elements d'interés:
Estàtua de Ribalta: Erigida a 1927, a la rodona principal del parc.
Obelisc: Es va erigir a 1897, projectat per Francesc Tomás Traver. Es va asolar al 1938, i reconstruir a 1980. Recorda les jornades del 7, 8 i 9 de juliol de 1837, quan la ciutat va resistir els atacs carlistes.
Seients de ceràmica
Llac: Traçat a 1920.
Antiga creu dels caiguts: Ara, dedicada a les víctimes de la violència.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Parc_Ribalta

dimarts, 21 de desembre de 2010

ULLADA DE TARDOR

Un cop d’ull perdut cap a la tristor del distant horitzó. És dur el pensament, molt prop de l'infinit, per llangors farcides de fragàncies humides. Pareix que el pensament penetra profundament en les guarnides interioritats de l'enteniment, buscant els records més nostàlgics. La reflexió es fa més pausada, més lenta, més intensa,.. i els ulls perden l'atenta fixesa, immersos en la melangiosa atmosfera del crepuscle tardorenc.

Artur.

dilluns, 20 de desembre de 2010

LEVITATS MATERIALS

Pareix que tot el tangible siga el centre d'un imaginari tabernacle, l'adoració del qual intueix el camí a seguir, estigmatitzat per una tendència que nodreix la seua força en el poder d'un domini material que deixa molt pocs badalls a la rebel·lió. Segurament, tanta intoxicació de l'orde natural és el preu que hem de pagar per un progrés interessat i que s'allunya, al cap i a la fi, del realment important de la nostra realitat.
L' esdevindre, tindrà molt a vore amb la llunyania o proximitat dels nostres actes i decisions respecte als principis segellats pel dispositiu inherent a la pròpia naturalesa del cosmos. Equilibrar la manipulació humana amb la llei natural, sense la paorosa fagocitosi del desmesurat interés material, serà l'únic assaig útil par a intentar tornar a ocupar el lloc adequat en l'essència del nostre transcórrer vital.

Els sentiments no saben d'efímeres levitats materials.

Artur.

diumenge, 19 de desembre de 2010

AQUEST PESAT CEL GRIS CENDRA

Si no fóra per aquest pesat cel gris cendra que em fa entrar en un trànsit espectatiu -no se molt bé si el cel pot caure al cap-, les hores no estarien plenes d'ullades furtives darrere les transparències que fan l'aspecte més agradable a la finestra del meu estudi.
El carrer no estaria desert i el sarau de la gent, adreçant-se cap al forn o el quiosc a la recerca del pa o el periòdic, romandria l'escena que avui trobe a faltar. Habitualment, el caliu de la llum del sol acompanya els matins dels meus diumenges.
Però avui, el cel pot caure als nostres caps... I jo seguisc guaitant, inundat de melangia, des del particular badador com ara és aquest ullal de la meua llar.

La melangia pot ser sòlida, líquida i gasosa.
Artur.

dissabte, 18 de desembre de 2010

LA PANDEROLA

La Panderola és el nom que es donà a un tramvia que feia el recorregut des del Grau de Castelló a Onda. El 1882, es va fer públic el projecte de construcció d'aquest tramvia, que rebé el nom del escarabat panderola, per la seua forma.
A les cinc de la matinada de l'1 d'agost del 1889, la Panderola va fer el seu primer recorregut de prova entre Castelló i Almassora; i va ser acollida entre vítols dels ciutadans. L'alcalde, va prometre, sense que ningú no ho esperara, una sèrie de millores urbanístiques: plantació d'arbres pels carrers dels ravals; construcció de fonts a les places, llavadors, abeuradors.... i una albereda-passeig; i finalment, el trasllat del cementeri.
Almassora va donar 15.000 pessetes (90,15 euros) a l'empresa de la Panderola per haver fet passar el trajecte pel poble i per establir en ell una estació per a passatgers i mercaderies.
La inauguració oficial va tindre lloc el següent 31 d'octubre: el comboi va ser rebut pel poble en massa, encapçalat per les autoritats i acompanyats tots per la Banda de Música; i el llançament d'una gran traca.
Al febrer de 1891, la Panderola es va cobrar la primera víctima: un home, a qui els metges N´Enrique Beltrán i En Juan Bautista Ballester Bort, li van haver d'amputar una cama.
Estigué a punt de desaparèixer l'any 1931 quan la companyia abandonà la concessió i se n'havia de fer càrrec l'Estat, però finalment continuà prestant servei. No seria fins l'1 de setembre de 1963 quan deixaria de fer-ho. L'últim viatge oficial des de Castelló fou a les 21:30 hores del 31 d'agost. La Panderola deixava de donar servei després de 75 anys, un servei pioner i d'incalculable valor per al desenvolupament de la Plana.

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Panderola

divendres, 17 de desembre de 2010

"LES PARAULES OBLIDADES", EL DARRER POEMARI DE L'ARTUR


Les paraules oblidades" són la conseqüència d'una situació personal complicada que ha deslliurat en l' interior de l' autor una revisió i replantejament de molts sentiments que, donats per fets, queden en el nostre particular calaix oblidats. Pot paréixer un poemari trist i dolorós, però en realitat desprén, per tots els seus costats, un anhelat missatge d'esperança.

Artur.

EL NOSTRE GOS "JAZZ"

Per aquestes intempèries de la vida -com diria Aute-, quan l'existència pareix que comença a vindre de tornada. Quan pensem que cada vegada és més difícil que alguna cosa puga sorprendre'ns molt més enllà de l’imprevisible, un altre cop més, millor deixar que el nostre pensament, de vegades massa prepotent, ens torne a deixar amb el cul a l'aire, com de costum.
Després de renunciar, per decret, a la possibilitat de posseir i gaudir la companyia del millor amic de l'home, en la meua més tendra infància, en la meua adolescència, en la meua joventut, en la meua ... Ara, quasi oblidat l'anhel. Sí, ara, un regal inesperat ha provocat en mi sensacions que haguera desitjat haver tingut molts anys arrere.
Si vols tendresa... Dues tasses. Si vols fidelitat... Doncs, dues més. Si vols estima... Uf! massa tasses!
Avui Jazz, el nostre gos, és un més de la família. I us puc assegurar que mútuament sentim aqueix enteniment col•lateral que és difícil explicar amb paraules. Cal sentir-lo. La seua mirada, els seus estats d'ànim, la seua tendresa, ... són tantes percepcions que no desentona en absolut amb el nostre llenguatge gràfic i simbòlic.
Mai haguera imaginat tot el que pot aportar la companyia del millor amic de l'home: El nostre gos JAZZ.

L'experiència no posseeix la limfa de l'absoluta certesa.

Artur.

dijous, 16 de desembre de 2010

EL MOLÍ DE LA FONT (CASTELLÓ)

El Molí de la Font és un brollador d'aigua dolça el cabal del qual oscil·la entre 0.6 I 0.9 metres cúbics, segons la crescuda o baixada de l'aigua, situat entre senill, boga, baladres i camps de tarongers, oliveres i garroferes en el paratge de la Font de la Reina, a poc més de 4 km. al nord-oest de Castelló.
Al nord Del Riu Sec, a escassos metres de l'avacuació a l'exterior de les aigües que provenen de la séquia Major, hi ha una intricada xarxa de canals. Prop d'aquest espai natural, es troben el Castell de la Magdalena i el paratge de l'ermita de Sant Francesc de la Font.
A uns vint metres del brollador, es troba l'antic molí (Molí de la Font) i l'estructura de canals pròxima a l'ullal permet que els primers metres del cabal queden retinguts en una xicoteta tolla rodejada de senill i boga que fan de marc natural a una àmplia varietat faunística.
Segons relata l'escriptor costumista Josep Pascual i Tirado en el seu llibre, "Tombatossals" va anar un dia de Sant Francesc, quan van partir des de el “Molí de la Font” el gegant “Tombatossals i la seua Congolla”, a la conquista de les illes Columbrets. Una vegada conquistades i de tornada cap al Castell Vell, de nou els nostres herois mitològics van visitar l'ermita de Sant Francesc.
El Molí la Font també va estar identificat amb la mítica font grega de Castalia, nom àmpliament acceptat en els cercles festius de la Ciutat, fins al punt d'identificar, encara que sense cap fonament, l'antic Castelló amb la font de les muses gregues.

http://www.castello.es/generico.php?cod1=31&cod2=725

dimecres, 15 de desembre de 2010

LA VIDA EXAMINADA

Com deia Sòcrates: “La vida examinada és l'única que mereix ser viscuda”. Per tal motiu és bo, pense, que la percepció de la nostra existència siga un continu parar, sentir el que vivim i reflexionar vers això.
Segurament, semblant activitat ha de ser molt més gratificant que veure i deixar la vida passar sense més. Sense fer de l'experiència viscuda una font de saviesa i permanent aprenentatge. Fins i tot davant el patiment, l'acceptació reflexiva de les situacions adverses, ens pot ajudar a mesurar tot en la seua justa mida. Crec que les realitats són les que són i no deprendre a assumir-les és una desagradable condició que augmenta el desassossec vital.

Una vida examinada alleugereix la innata angoixa vital.

Artur.

dilluns, 13 de desembre de 2010

PASSIÓ

Seguim dansant passionalment sobre les brases dels nostres sentiments que, vehement, despleguen la incandescent insistència del nostre cor. La raó es posa a segon pla. No respon enfront de l'incontrolat frenesí de les nostres luxúries. El desig, àvidament, impregna l'ambient, procurant que la força de la insisten volença jugue una partida amb la vida, deixant-se portar per l'instint que mou indeliberadament la voluntat personal i intransferible.

La passió dansa sobre l'ardent matalaf de la voluntat racional i la irracionalitat de l'instint.
Artur.

JOHN LENNON, 30 ANYS EN EL RECORD


IMAGINA

Imagina que no hi ha paradís,
És fàcil si ho intentes,
Cap infern davall de nosaltres,
Dalt de nosaltres, només cel,
Imagina a tota la gent
Vivint al dia...

Imagina que no hi han fronteres,
No és difícil fer-ho,
Res pel que matar o morir,
Ni religions tampoc,
Imagina a tota la gent
Vivint en pau

Imagina que no hi ha possessions,
Em pregunte si pots,
Cap necessitat de cobdícia o fam,
Una germandat de l'home,
Imagina a tota la gent
Compartint tot el món...

Pots dir que sóc un somiador,
Però no sóc l'únic,
Espere que algun dia te'ns unisques,
I el món viurà com un sol.

John Lennon

John Winston Ono Lennon, MBE (Liverpool, Anglaterra, 9 d'octubre de 1940 – Nova York, Estats Units, 8 de desembre de 1980) va ser un músic i compositor que va botar a la fama mundialment com un dels membres fundadors de The Beatles i, junt amb Paul McCartney, va formar una de les parelles de compositors més reeixides del segle XX.
Va nàixer i va créixer en Liverpool, on es va familiaritzar amb el gènere musical skiffle quan era adolescent, formant la banda The Quarrymen, que posteriorment es convertiria en The Beatles en 1960. Quan el grup va començar a desintegrar-se fins a la seua dissolució a finals d'aqueixa dècada, Lennon va iniciar una carrera com a solista, que estaria marcada per àlbums críticament aclamats, incloent John Lennon/Plastic Ono Band i Imagine, i icòniques cançons com «Give Peace a Chance» e «Imagine».
Va demostrar un caràcter rebel i un enginy mordaç en la música, el cine, els llibres i dibuixos, i en les conferències de premsa i entrevistes. Va ser polèmic a través de les seues accions activistes per la pau, junt amb la seua esposa Yoko Ono. En 1971, es va mudar a Nova York, on la seua oposició a la guerra de Vietnam va donar lloc a nombrosos intents del govern de Richard Nixon a expulsar-lo del país, mentre que les seues cançons van ser adoptades com a himnes per al moviment contra la guerra. Després del seu autoimpost «retir» de la indústria musical en 1975 per a dedicar temps a la seua família, Lennon va tornar a sorgir en 1980 amb un àlbum de tornada, Double Fantasy, però va ser assassinat tres setmanes després del seu llançament.
En els Estats Units, les vendes de Lennon com a solista, s'acosten als 14 milions d'unitats, i ja siga com a intèrpret, autor, o coautor, és responsable de 27 senzills nombre u en el Billboard Hot 100. En 2002, una enquesta de la BBC sobre els «100 britànics més grans», va ser col·locat en el huité lloc, i en 2008, va ser qualificat per la revista Rolling Stone com el cinqué millor cantant de tots els temps. Després de la seua mort va ser inclòs tant en el Saló de la Fama dels Compositors en 1987 i el Saló de la Fama del Rock en 1994.

http://es.wikipedia.org/wiki/John_Lennon

diumenge, 12 de desembre de 2010

TOMBATOSSALS

En Tombatossals és segons la mitologia castellonenca un gegant de bona ànima que amb l'ajuda dels seus amics va fer possible la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana. Aquest personatge convertit en un referent cabdal de la mitologia castellonenca, està present en moltes situacions durant les festes de Castelló i fins i tot té dedicat un monument a l'Avinguda de Lledó de la capital de la Plana. Les aventures d'en Tombatossals i els seus companys, son narrades en la rondalla homònima de l'autor castellonenc Josep Pascual Tirado.
De l'heroi mític s'explica que va néixer fruit de l'amor sorgit entre la Penyeta Roja i el Tossal Gros durant una forta tempesta produïda per en Bufanúvols a petició del segon. En aquella tempesta, tots els vents excepte la Tramuntana per eixelebrada i perillosa foren convocats, i s'arremolinaren en el cel descarregant un gran xàfec que arrossegà un munt de còdols cap a la vall que els separava. Del munt de pedres i còdols, s'alçà amb els primers raig del sol, el seu estimat fill Tombatossals, que com el seu nom indica, tenia la força suficient per alçar o ensorrar els turons i les muntanyes.
Amb el temps va arreplegar una bona colla d'amics també gegants establint-se tots a La Cova de les Maravelles. Així en Tombatossals, el seu gran amic Cagueme, en Bufanúvols i l'Arrancapins van viure com a bons germans dins la cova fins que els fills del Rei Barbut en van sol·licitar el seu ajut per arreglar els assumptes agraris del regne, però la cosa es complicà i tots ells es van veure embolicats en una gran aventura.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tombatossals

dissabte, 11 de desembre de 2010

NO HI HA DEMÀ


No hi ha demà
si avui pots assaborir
l'agradable suc tropical
de l'impredictible art de viure.

La profunda realitat aconsella
mossegar la pell del present
com a sucosa fruita madura,
encara humida de fina pluja.

El demà és un miratge
que es torna present.
El límit de l'experiència
és l'assossec de la nit.

I mentrestant
cada dia és un present
ple d'olors de mar,
sons de primavera,
carícies de pell estimada.
Llenços multicolors
de càlides metàfores percebudes.

Efectivament,
no hi ha demà.
Cada dia és un present.

Artur.

divendres, 10 de desembre de 2010

INVOCACIÓ

Desitgem que, per un moment, abandoneu l'Olimp i assumiu la vostra condició de nimfes inspiradores. Omplirem d'agraïment vostra presència i procurarem utilitzar les paraules adequades i els precisos arguments, fruit dels vostres complaents favors. Que Zeus i els altres habitants de la Sagrada Muntanya siguen comprensius amb aquesta súplica. Volem que les nostres creacions vessen els millors fluixos de plaer, de glòria, de festa, de melodia, de dansa, d'amabilitat, d'alabança, de bellesa, d'aroma celestial,… Sospirem amb la cessió d'un ínfim bufit de la virtut profètica que, innatament, posseïu para, així, potenciar la nostra facultat de comprendre i distingir amb diàfana claredat els enigmes i misteris que ens omplin l'ànim de desassossec i incertesa. Ajudeu-nos, amb el vostre estímul creador, a distingir entre veritat i falsedat, evidència i inquietud, certesa i dubte.

L'essència de l'estímul creador ve induït per la fantasia ubicada entre allò diví i allò humà.

Pintura "Apol·lo i les Muses"-Simón Vouet (1640)

Artur.

MIQUEL PERIS i SEGARRA, poeta (1917-87)



Tinc el cor esgarrifat
pel deler que udola i brama,
perquè s'ha allunyat la flama
i només fum s'ha deixat.

Ai pluja de la tardor,
vine i apagan'm l'engruna
de la desferra que enruna,
bort rebrotís de l'amor.

Jo vull del vent el conhort
per esbargir la boirina
que l'ànima m'enverina
tot vivint, la vida, mort.

Dèries Tardorenques (1967-1971)

dimecres, 8 de desembre de 2010

ESCRIPTOR/A

Amb la paraula escrita ocupes, l'íntima profunditat interior, d'un vigorós poder que habilita en la capacitat de transformar el món mitjnçant la imaginació. I tot gràcies a aqueixa excepcional predisposició per a adoptar punts de vista diferents a les quotidianes evidències, pròpia de les persones que fan art de la paraula escrita. Però és necessari el simbolisme del naufragi per a adquirir aqueixa sensació de soledat, imprescindible a l'hora de submergir-se en la creació artística.
En altres ocasions, fins i tot, ambients agitats serveixen també per a poder convertir el vigor en literatura. El poder de concentració, a l'hora de crear atmosferes, situacions, mons diferents,… és prou per a permetre realitzar un exercici tal d'abstracció, capaç de fer passar inadvertida tota aqueixa envoltant agitació exterior.

L'escriptor posseeix les ferramentes necessàries per a transformar el món, des dels abstractes vèrtexs dels quatre cantons de la seua soledat.
Artur.

ALBERT VERNET, poeta.


AL PEU DEL PENYAGOLOSA

I

Pinars ombrívols,
camins enyoradissos.
Neu, vent i pluja,
i el fred de les masies
sens fumeral ni alcoba.

II

L’antiga ermita
de Sant Joan Baptista,
de Vistabella,
és càntic centenari
d’un temps de vera història.

III

Del petit poble
que el Montlleó circumda
dit de l’Estrella,
fugiren les paraules.
Sols: riu, feixancs i cingles.

IV

El jorn declina,
i el gran gegant de pedra
de llum rogenca
observa el temps que passa,
amb faç impertorbable.

V

No així nosaltres,
car sempre és nit i dia
el nostre viure.
El teu no temps voldríem
altiu Penyagolosa...

EN SEDUCCIÓ: NECESSITA MILLORAR (micro-narració)

El paquet de “Fortuna”, que estava dins de la butxaca dreta dels seus texans, no deixava de barallar-se amb els dits suats de la mà. De peu, entre el quiosc de premsa situat en ple passeig marítim i la parada d'autobús ubicada al costat de l'entrada del càmping Aqualuna, l'esperava amb infinita impaciència. Un calfred d'inquietud recorria l'espera. Per a Georges era una cita molt especial. Feia molt de temps que no sentia aqueixa agitació pròpia de les palometes voletejant pel seu delicat estómac. Pressentia que aquesta vegada podia ser diferent. Trobar, per fi, el sentit vital necessari per a poder derrocar tant de sentiment frustrat, fossilitzat en les seues entranyes des de tant de temps arrere.
Interiorment repassava la seua pròpia estratègia per a causar una bona impressió. Volia agradar i, si era necessari, fer ús d'aqueixos tòpics que la gent entén com beneficiosos per a aquest tipus de situacions.
La nit anterior havia repassat en unes quantes web’s d'Internet una sèrie de consells relacionats amb les adequades pràctiques de seducció per a poder tirar tota “la carn en el rostidor” i provocar en María –“Mara” per als amics- el convenient interés per la seua persona.
Deu minuts més tard de l'hora prevista, va aparéixer, pel cantó que marcava el començament dels “Apartaments Sagitari”, el motiu de tota la seua inquietud i excitació.
Georges va alçar la mà a manera de salutació i indicació. Seguidament, va eixir a la seua trobada acompanyat d'un intranquil somriure que delatava el seu desmesurat nerviosisme.
Amb un “Hola Mara, estàs guapíssima”, dos besos -u en cada galta- van ser la targeta de presentació.
-Fa molt que esperes?- Va preguntar Mara-. Les dones, ja saps… sempre deixem passar uns minuts més del compte quan d'una cita es tracta.
-No et preocupes. Haguera esperat el que haguera fet falta.- Va respondre Georges amb veu vacil.lant.
-Be, t'abelleix un sopar a l'estil italià? He reservat taula en un restaurant prou interessant que freqüente quan vull delectar-me amb un variat “antipasto” i un bon vi italià.
-Què bé! – va exclamar Mara -. M'encanta la cuina italiana.
El trajecte d'anada va servir perquè Georges, a poc a poc, s'anara estabilitzant emocionalment a mesura que anava explicant-li les excel·lències del Restaurant “La Cova de Filippo”. Ella l'escoltava amb grat i assentia ferventment amb tots aquells arguments i interessos que emergien com coincidents.
Una taula per a dos. Front a front i un principi prometedor. Georges va agarrar la seua copa de vi i la va alçar, invitant a Mara a brindar per la sort d'haver-se conegut.
El sopar va transcórrer per uns directoris equidistants al moderat narcisisme, però sense un ús abusiu de la pedanteria.
Ell va parlar molt del seu irrellevant passat sentimental. Sobretot, aqueix cruel passat marcat per una frustrant separació. Va parlar, també, de la professió i de com li havia servit, en nombroses ocasions, de refugi a uns intents fracassats de refer la seua vida sentimental.
Ella li escoltava amb atenció, fent, mentrestant, un exhaustiu examen de la situació. Volia captar tots els matisos de la persona que tenia davant.
Mara eixia d'una separació també prou traumàtica i no estava disposada a començar una nova aventura sentimental sense la certesa que complia les expectatives que ella s'havia propossat.
Realment, Mara es va sentir molt a gust durant tot el sopar. Es va adonar, per descomptat, de l'ansietat de Georges per agradar i procurar estar a l'altura, creant un ambient relaxat perquè ell poguera contagiar-se.
Els rebentats en la taula. Ell, de conyac, ella, de rom. I brolladors de sinceritat vessant el cosmos de la conversació.
Al final, la pregunta de la constatació del futurible triomf:
-Mara, he estat molt a gust compartint taula amb tu- va dir Georges amb intensitat- Feia temps que no em sentia així.
-Jo he estat encantada amb la teua companyia. Realment has fet que el temps passara sense percebre'l.
-He estat a l'altura de les teues expectatives?-va dir Georges-. El meu major desig és que així haja sigut.
La pregunta va quedar en l'aire uns segons que, per a ell, van paréixer segles. Ella va respondre amb la sinceritat que mereixia el seu acompanyant:
-Georges-va dir- mirant-li fixament als ulls- Ha sigut una vetlada molt agradable.
I agarrant-li dolçament la mà, va prosseguir:
-Però m'agradaria fer-te una xicoteta observació. Durant tot el sopar hem conversat sense que em mirares als ulls. I jo vull veure en ells totes les coses interessants que proclamen les teues paraules.
Artur.

VICENT J. ALMELA (Poeta castellonec)


LLIÇÓ

Tecles blanques i negres
quatre mans acaronen,
en l'alqueria hortolana
una tarda de setembre.
La xiqueta menuda
el compàs no vol perdre.
Les notes s’enlairen
entre cortines verdes.
Teuladí dalt la barana
canta la seva tonada
girant inquiet el cabet
abans d’alçar la volada.
Els vells dits del mestre
segurs troben les tecles,
guarnint la melodia
que pels camps s’escampa.

Vicent Jaume Almela i Eixau

LA PARAULA ESCRITA

És una sort haver trobat la pedra filosofal que ompli d'immortalitat la paraula. Ja no és possible que tot s'ho porte el vent, queda la perpetuïtat d'allò que s'ha escrit per a poder fonamentar la història.
El pensament deixarà de difuminar-se en el descuit de l'oblit i en l'efímer del record. La paraula escrita farceix d'infinitud els axiomes, les opinions, els conceptes, …

L'escriptura allarga l'espai del record conceptual i reivindicatiu del missatge.
Artur.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Ara mateix - MIQUEL MARTÍ i POL (Poeta)

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.

(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

L'ALTRA AVARÍCIA

Comunament l'avarícia es defineix com aqueix afany de cobdícia que fa a les persones que, per desgràcia, sofreixen d'aquesta flaquesa es priven, fins i tot, del necessari amb tal d'engrandir-la. Parlar de “necessari” vulgarment és parlar de coses materials, però què ocorre quan traslladem aquest contingut a l'àmbit de l'abstracció, del sentiment?
Si considerem que el nostre món interior ha de funcionar amb uns mínims “necessaris” i si pretenem no caure en la debilitat de l'avarícia immaterial, no hem de dubtar a ser generosos fins i tot amb les nostres necessitats abstractes.

L'avarícia immaterial també destrueix les sendes que anem traçant per a intentar ser feliços
Artur.

VICENT P. SERRA I FORTUÑO (Poeta castellonenc)


Essència d’horitzó

Rode i tombe
i sols en trobe home
front a la mar.
Em dic que sóc mediterrani.
Fixe els meus ulls
en la llunyania
i espere.
Només la llum,
la certesa de què hi ha
terres i gents
més enllà de l’espai infinit
fet d’aigua blava,
la dimensió
del que no puc tenir,
l’insondable camí
que hi existeix
sota el solc del camí
i de la petjada,
em fan creure en els déus.
Cal que hi haja un cel
immens i etern.
Un lloc
on les aigües i el vent
marquen els dies,
i la terra i el foc
siguen miratges
de llunyana presència endevinada
sota el sostre d’estels.
Si no hi fos per la mar...
Si no hi fos per la mar...

Al fons del cor
tot orgull
és un penya-segat
sobre l’onam.


Vicent Pau Serra i Fortuño "Arrels d'arena"
PREMI “MIQUEL PERIS I SEGARRA”
XVI PREMIS DE LA MAR DE POESIA 2009.
GRAU DE CASTELLÓ

"INTEMPERIE" - LUÍS EDUARDO AUTE


El 16 de novembre del 2010, Luis Eduardo Aute publica "Intemperie", un nou àlbum. Han passat 42 anys des que va aparéixer el seu primer LP (abans havia llançat singles amb emblemes com a "Al·leluia núm.1") i la seua carrera musical comprén 32 àlbums, una obra immensa i exemplar, infestada de cançons incrustades en la nostra memòria vital. Dins d'aquesta trajectòria, Intemperie és un dels grans discos de Luis Eduardo Aute i es presenta en concert a Pamplona, Madrid i Barcelona.
És un disc llarg, amb 14 noves cançons compostes per Aute en les que es reflecteixen totes les pautes que han marcat la seua música durant més de quatre dècades. Intemperie és un àlbum amb una tremenda càrrega crítica, banyat d'escepticisme, desesperança, lirisme, dubte, paradoxa, referències literàries i cinematogràfiques, simbolisme… I com sempre, recorrent diferents estils musicals, amb unes lletres dures, impecables i inspirades i que és, ja és hora de dir-ho, una nova demostració que Luis Eduardo Aute és un dels millors autors-intèrprets que ha donat la música popular espanyola en la seua història.
Amb una veu càlida i matisada, capaç d'expressar els textos més durs amb la major suavitat, Luis Eduardo Aute torna a demostrar en Intempèrie que és el més crític dels crítics, sempre lúcid en la seua visió del món actual, amb bona dosi de desengany i abandó però sempre depositant un raig d'esperança en la persona com a individualitat i en el sentiment com a bàlsam. Intemperie és un àlbum gens convencional, d'enorme vena, musicalment ric i amb una producció que embolica i emmarca les cançons amb delicadesa, preciosisme i exquisitat.
“Quiero huir lo antes posible de la inhóspita armonia, de tristezas como losas e inconfesas cobardías”. L'àlbum arranca amb aquesta frase de la cançó "Un soplo de alegria", un dels grans temes de l'àlbum sostingut amb un magnífic groove rítmic, la primera de les excel·lents interpretacions d'Aute que enriqueixen Intemperie i una lletra impregnada d'escepticisme amb l'abraç com a últim (únic?) refugi.

Després arriba Intemperie (“Perdido el norte, el este, el oeste y el sur, qué pretenden con tantas hambrunas y pestes y guerras y muertes en serie, si todos estamos al albur de la intemperie”), cançó que dóna títol a l'àlbum. Un tema seré, ambiental, molt dur en el text que contrasta amb una música de gran lirisme. Una altra obra major de l'Aute emocional, que dóna pas a "Hay cosas peores" (“Si aún te duele no saber por qué estás vivo, pon la tele que te ofreverá el motivo: el del sueño de los monstruos racionales en su empeño de apostar por neandrentales”) que camina amb un swing molt jazzy, mentre "Quiéreme" (“Quiéreme aunque sea de verdad, quiéreme y permiteme el exceso. Quiéreme si es posible sin piedad, quiéreme antes del último beso”) és una altra de les grans cançons d'amor incondicional d'Aute, una joia a ritme més que lent, càlida, nocturna, entregada, destinada a situar-se al costat de les seues creacions més emblemàtiques, que són moltes.
"Amor a mares" (“Al hilo de la opinión de algunos que dicen que el mundo se derrrumba, que el pérfido siglo XXI se cava su prematura tumba; les pido a esos nuevos Jeremías que ya no lamenten por los muros el triste final de una utopía que puso a subasta su futuro”) té un tractament sofisticadament pop; "Atenes en llamas" (“Y hablando nos dio como un rapto por la antigua Europa que ya no va a lomos del toro sino de la tropa; que marcha pisando las ruinas de la inteligencia, del mármol que está a la intemperie de la decadencia”) és una altra balada que invoca a Grècia com a bressol i tomba d'una civilització occidental a la intempèrie; "Nada" (“No es que el silencio haya tomado la palabra, ni que los años pasen sin pedir perdón, ni que la calma sólo sea un mal presagio, no que le falte al aire su respiración. No es eso, no. […] Lo que sucede es que ya no sucede nada entre tú y yo”) és una de les cançons més emocionants de l'àlbum, exquisitat vestida de jazz manouche i amb una extraordinària interpretació d'Aute.
Després, · "Allí" (Un perro andaluz) (“Allí donde el cine es un sueño de retretes en fila y la nube navaja que sajó una pupila”) és un magnífic homenatge a Luis Buñuel (una nova referència cinematogràfica en l'obra d'Aute); "Sueños de la Plaza Rovira" està escrita i cantada en catalana i banya de nostàlgia a aquesta plaça del barri de Gràcia barceloní; "Alguien sueña por ahí" (“Habéis vendido hasta los sueños al padrino, pero no importa porque a la corta habrá de nuevo alguien que sueñe por ahí, alguien que sueñe que alguien sueña por ahí”) és una altra cançó oxímoron de desesperança esperançada, o viceversa, i "Toda una vida" (“Y así hemos ido paso a paso sin previsión de porvenir, sorteando el filo de fracaso o de la huida”) té l'aroma de cançons emblemàtiques d'Aute com La bellesa.
En la recta final de l'àlbum, ¿Què me pasa doctor? (“Porque no tengo móvil, ni acciones en bolsa, ni tele de plasma en 3D, ni un equipo de fútbol, ni ropa de marca, ni sé como entrar en la red. ¿Qué me pasa doctor, qué me pasa? Será el síndrome de la perdiz, pero siento tener que decirle, doctor, que me siento feliz, muy feliz”) és una cançó amable, a ritme de vals i amb aire rive gauche; "Volver al agua" (“Me apresura la inaplazable sed de volver al agua, al origen mismo donde se fraguara el hierro de la vida”) és una cançó-poema breu, planegen-te, ambiental, magnífica, que dóna pas al tancament amb "El canto de las sirenas" (“Ay Ulises, átame a tu mástil que quiero escuchar contigo el airado canto de tus soñadas sirenas”), on torna a utilitzar els símbols per a jugar a la contradicció.
Són les cançons d'Intempèrie, un àlbum gravat al setembre del 2010 en els Estudis Cézanne de Madrid amb els músics Tony Carmona (guitarres, producció i arreglaments), Igor Tukalo (piano, acordió, teclats), Javier Sáiz (baix) i Fernando Favier (bateria), amb l'ajuda de Miguel Aute (guitarra, teclats i arreglaments en El canto de les sirenes). Excel·lents músics, capaços d'aportar a les cançons d'Aute els matisos i el preciosisme necessaris sense afectació i amb un treball de Tony Carmona en la producció i arreglaments digne de reconeixement.
És el nou de Luis Eduardo Aute (Manila, 1943), creador heterogeni on els hi haja i que des dels començaments de la seua llarga trajectòria ha mesclat amb sentit i compromís música, pintura, cine i poesia.

"LA NIT"- BERNAT ARTOLA



LA NIT

Que trista està la Nit sense la Lluna
encar que tot el cel sembla una estrella!
Entre totes les nits no n’hi ha alguna
que com la nit sense lluna siga bella!
I els grills com canten son ric-ric harmònic!
I com fan les ovelles llurs planyits!
És un majestuós poema simfònic
la nit de la lluna entre les altres nits!
Allà, quan tot és fosc i la sirena
encisa amb sa veu dolça al navegant,
que és dolç atravessar la mar serena
mirant sols a la lluna i al davant!
La Lluna és una vela tota plena
que les marors del dia va creuant!


Poesia solta - Bernat Artola

FUGINT DE LA TEBIESA

Els pensaments vénen furgant en el nostre interior intentant donar respostes a tantes incògnites sense sentit. És indiferent el matís que poden reflectir, segons el nostre posicionament. Hi ha qui intenta buscar aqueixes respostes justificant-les amb l'existència d'un déu que vessa el seu enteniment davall el suport d'una incondicional fe. Altres basen la recerca de respostes en una hermètica aparença científica. Hi ha qui fa ús dels dos posicionaments al mateix temps.
Trajectes diferents porten a una mateixa realitat: seguir buscant aqueix sentit existencial que només és tangible pel fet de sentir i intentar utilitzar el nostre instint de supervivència per a fugir de la indiferència.

La indiferència, com a posicionament, és el miratge de les nostres pors.
Artur.

dilluns, 6 de desembre de 2010

SERRAT ESTREMEIX A MADRID AMB ELS VERSOS DE MIGUEL HERNÄNDEZ

Acabava la primera vesprada d'aquesta tardor prematura quan Joan Manuel Serrat va eixir a posar veu el poeta mort. Assassinat pel cel negre que li va vindre damunt, fa d'això quasi 70 anys. "Me llamo barro, aunque Miguel me llame/barro es mi profesión y mi destino/que mancha con su lengua cuando lame..." es va escoltar en off. I amb els versos es va fer el silenci en les llotges repletes del Teatre de la Sarsuela de Madrid per a veure el cantautor del Poblesec acostar-se a l'univers dolent d'aquell pastor que no va témer a la guerra. Ni al fam.
Quan pareix que ja està tot dit, ara que a penes ningú viu com predica, Serrat ve a reivindicar la paraula aliena que ens fa millors. I anit ho va fer amb cura, en un recital dramàtic com potser no s'havia escoltat abans en la seua veu de 66 anys. "Tres heridas" va obrir 100 minuts d'hondura inusitada, com un exercici redemptor d'amor, vida i mort. En un ambient visual creat per amics de cine com Gutiérrez Aragó, Garci, Uribe, Coixet o Bigues Luna encertant a acostar al comú dels mortals.
Al viatger estrany i als més fidels a Serrat, parròquia que valora sempre, entre moltes altres coses, el seu genuí empenyorament per jugar-se els cigrons amb personatges encara avui incòmodes. Ja ho va fer en el disc de 1972 i acaba de repetir-ho amb la commovedora "Uno de aquellos", del seu àlbum més recent, "Hijo de la luz y de la luna", que va utilitzar de colofó. Molt bé agafat sempre a la carcassa de músiques de penombra teixit pel mag Kitflus i el piano mestre de Ricardo Miralles.
Abans, l'escenari fred, metàl·lic gris, fàbrica de desassossec, va acollir versos crucials ("El mundo de los demás", Las desiertas abarcas"), algun homenatge amb tumbao cubà a l'amic brigadista ("Si me matan, bueno"), aires mediterranis ("La palmera levantina") i recitats jugant-se la vida ("El niño yuntero", "Menos tu vientre").
Va estremir Serrat fins a la llàgrima quan va recordar la destralada invisible que es va emportar a Ramón Sijé; va parlar de guerra i de la noblesa possible, "ahora que solo el número ennoblece"; i, en fi, de l'amor difícil que batega en cor alié.
Quan és la fam la que marca el rellotge de la supervivència i la dignitat.
Després anirà Serrat a cantar a la llibertat en Canàries, terra de Luis Fira, aquell poeta que va retratar el dolor sense anestèsies ("Soy una inmensa llaga que no cesa / No me toquéis, que duelo"). Abans que el camí que Miguel Hernández va començar fa un segle li porte de nou a Oriola i als seus pastos de melangia. En aquest país de maleïts.
Font: PÚBLICO

http://www.jmserrat.com/index.php/ca/noticies

diumenge, 5 de desembre de 2010

COMENÇA LA SINGLADURA

Reflexionar és estar viu/va. Diuen que sembrar el present d'indiferència és omplir el demà de misèria. La paraula i l'expressió plàstica són reflexió. L'art és reflexió. És combatre la indiferència... És estar viu.
Aquest blog naix amb la intenció d'ensenyar i compartir tot allò que podem construir amb el nostre pensament crític i reflexiu, utilitzant per a això la imatge i la paraula. Els dos mitjans ens ajuden a provocar que alguna cosa es moga en el nostre interior. Quelcom que ens farà sentir, percebre i pensar. Per a sentir-nos vius no hem d'abraçar-nos a l'apatia o la desgana. Tot ha de fluir pels adequats camins de l'emoció i la sensibilitat. Segurament, en algunes ocasions no estareu d'acord en el que puc escriure, però serà suficient motiu per a fugir de quansevol emprenyadora indiferència.
Benvingudes amigues! Benvinguts amics!

Allunyar-se de l'afecte i interés és l'estil més proper de llanguir la nostra existència.