divendres, 30 de desembre de 2011

LA FELICITAT COM APRENENTAGE

Hi ha una forma molt estesa, però poc útil, d'abordar l'existència. És aquella que centra el seu objectiu en allò tan gastat de "trobar la felicitat". És clar que desenvolupar una sèrie de vigors que òmpliguen d'optimisme, gratitud, amor, perdó, altruisme, ... aquest viatge que anomenem vida, no és cosa fàcil. Però viure sent esclaus d'un objectiu com és trobar la felicitat, aporta una gran pèrdua de temps. Cal ser conscients de cada moment viscut. Viure el present amb intensitat. La felicitat no és, en absolut, una destinació. Pense que és aquí on rau l'error.
La felicitat, més aviat, cal entendre-la com un continu anar per la vida. De viatjar per ella.
Per ser feliç, cosa d'altra banda gens fàcil, exigeix ​​un esforç per part nostra. Cal fer el viatge vital amb un equipatge carregat d'actitud positiva, d'imaginació i creativitat, d'esperit solidari i tolerant, etc.
Omplir la vida de felicitat no és qüestió de sort, més aviat és un assumpte que s'aprèn i, per tant, esforç i voluntat són imprescindibles per a tal menester. (Artur).

dimarts, 27 de desembre de 2011

FALSEJANT AFANYS

Vénen cotons de neu
perfumant el silenci de l'hivern.
Vaig regirant la melangia
sobre el blanc mantell
que llepa la desgastada pell
dels records.
Mentre,
la vida va falsejant afanys
que pretenen, en l'absurd,
descodificar foscos interrogants.
Sota la tortura i el residu
de latents fracassos,
un sonor silenci de flocs de neu,
lliscant antic discurs
en la gravetat planetària,
van teixint,
dintre l'eternitat del temps,
el lent naufragi
de la incomprensible existència.

Artur.

dimecres, 21 de desembre de 2011

L'HIVERNACLE DE L'APATIA

Hi ha persones que no fan de la seva inclinació, preferència o desig una qüestió vital. No els interessa viure lliurats a la passió. Més aviat es conformen amb omplir la seva vida de rutina. Situació que eleva a la màxima expressió l'apatia. És un deixar-se portar per les aigües d'un riu, la llera del qual, està establerta per a benefici d'interessos poc saludables. És un hivernacle ple de gent vegetant, deixant-se portar sense cap altra aspiració més que veure la vida passar. Quina manera de malgastar el dret a omplir de risc la pròpia existència! Risc que és la font que ens allunya de la passivitat i ens manté vius. (Artur).

dimecres, 14 de desembre de 2011

MIREM CAP A UN ALTRE COSTAT

John Lennon, entre les seues encertades frases, va dir: "La vida és allò que et va succeint mentre estàs ocupat fent altres plans". Aquesta sentència ha estat un referent en la vida de moltes persones. Ara bé, hem estat capaços de prioritzar les nostres ocupacions? Hem atés el fet de ser conscients de la nostra pròpia vida abans que res?
Efectivament, deixem passar la vida sense assaborir molts importants moments a causa d'un continu afany per competir en aquest absurd món ple de contradiccions que nosaltres mateixos hem anat nodrint.
Realment la vida és un esdeveniment que hem anat desvirtuant a conseqüència d'una equivocada escala de valors que ens ha conduït a ocupar-nos en coses que eclipsen la veritable essència de la pròpia existència.

Sincerament, és dur admetre que la vida és allò que succeeix mentre mirem cap a un altre costat. I més dur encara considerar que els únics culpables som nosaltres mateixos. (Artur).

dimarts, 6 de desembre de 2011

COMPLIMENTE L'ARRIBADA D'UN NOU DIA

Complimente
l'arribada d'un nou dia
desxifrant les imatges del record.
En aquest menester m'adone
com el solc de la vida
pertinaçment dilueix
les cendres de les temples
calcinades per daurats estiu.
S'escorren, de les mans,
peixos d'aigua
alliberats pel vacil · lant pols.
Acarone l'instant,
sucumbint novament
a la inperturbable roda
de l'enigmàtica vida.

Una vegada més,
adquirisc la certesa d'un fet:
la recerca inutil de certes respostes
en el bagul de les nits i els dies.

Artur.

diumenge, 4 de desembre de 2011

NOVEDÓS TRENC D'ALBA

Des de la panoràmica que capta el sentit més a l'aguait del meu equipatge, observe, en silenci, el clarejar d'un nou trenc d'alba intentant fer novament comprensible tan particular esdeveniment.
El record del transcurs imparable de la roda de la vida, em fa intuir la imatge de l'espai visual que es presenta emergent en el observatori que, jornada rere jornada, tinc junt a l'escriptori del despatx.
Darrere el vidre de la finestra, la imatge rutinària dels elements que composen tan singular paisatge segueixen fidels a la seva ubicació. El cel ocupa el habitual altiu lloc. El carrer conserva la immutable perspectiva des dels seus punts de fuga. Els mateixos arbres en idèntics llocs. Els mateixos veïns passejant similars gossos que en anteriors matinades. Les mateixes façanes amb exactes cromatismes que ahir.

Però avui, al clarejar la llum del dia, el senyal de trànsit, que relluïa a la cantonada del carrer indicant un pas de zebra, estava totalment doblegada arran de terra. (Artur).

dimecres, 30 de novembre de 2011

SÓC AQUÍ...

Sóc aquí,
arquejant el cos
a la recerca profunda
d'un assossegat descans.
Com pelegrí
omplint l'ànsia
d'espiritual consol.
I una veu ardent
omple foscos espais
en el fons de les ombres.
No tinc res més
que el desdoblament articulat
dels desgastats ossos
per estremir les entranyes
d'aquest terrenal lament.

És el ennuvolat llit
on descansa la vida.

Artur.

dijous, 24 de novembre de 2011

COMPLETAMENT INCOMPLET

Serà una estranya malaltia sentir brollar contínuament un ànsia desmesurada per fer de tot el que ens envolta un focus de creativitat? La immensa majoria de les nostres interpretacions es converteixen insòlitament en situacions subceptibles d'idear originalitat.
És una cosa així com, de forma desmesurada, interpretar el món que ens envolta sota la lent que transforma la realitat en un món imaginatiu, suggerent, diferent, ...
Tanta aglomeració de noves idees i conceptes pot produir una saturació productiva tal que ens vegem atrapats en una dimensió on tot és completament incomplet. Un univers ple d'idees inacabades. parcials, fragmentades.



Artur.

diumenge, 20 de novembre de 2011

EL PENSAMENT I L'ACCIÓ

Imagine que, com tot, les coses s'expliquen segons com et va la pel·lícula. Però, per regla general, tenim una predisposició a l'immobilisme davant fins i tot situacions moderadament extremes, sobretot si la nostra situació personal no arriba a l'esmentada catalogació.
Quan el que el nostre pensament censura com a injust no ens afecta directament i, per contra, són els altres els que pateixen situacions angoixants, ens segueix costant un mandrós esforç passar a l'acció.
Normalment és molt més revolucionari el pensament que les accions reals i tangibles. De paraula no dubtem a omplir el nostre discurs de solidaritat i tolerància. Però, i d'obra?
I és que per desgràcia, segueix estant més estès del que sembla allò de "camine jo calent, riga's la gent". (Artur)

divendres, 18 de novembre de 2011

MELODIA D'ESPIRALS

Avui, el rellotge
marca l'alba tardorenca.
Arreplegue el que ha sobrat
del silenci entre tenebres.
Òbric, de nou,
la porta dels instants
i caic en un torrent
de pors fluint en mi.
Ni la terra humida,
ni els ressons de la pluja,
esdevenen realitats
que mitiguen el turment.
Lliure els ulls a la boira
que difumina les entranyes.
Melodia d'espirals
que van furgant els records.

En aquest complex matí
intente encaixar cristalls foscos
sobre l'ombra del passat.


Artur.

diumenge, 13 de novembre de 2011

A QUI VOTEM?

Estem a una setmana de les pròximes eleccions generals. Sembla que tot el peix està venut. Però són molts, més dels que ens imaginem, que volen menjar un bon filet. I és que, tot segueix igual. Els mateixos personatges canviant el marc del retrat. Endreçant una mica els seus discursos amb la intenció que semblen més pròxims al pensament indignat de moltes i molts.
Per a un important sector de la població és un gran problema l'atur, però tot va més enllà d'intentar solucionar aquesta situació tan angoixant. Sense ser visionaris, simplement amb una mica de sentit comú, és fàcil aventurar que el futur de la humanitat no passa per solucions impregnades d'aquest aire amb cert estil que recorda al més pur Despotisme Il · lustrat ("tot per al poble, però sense el poble ")
Tot és més del mateix. Ens creiem que decidim exercint el dret al vot. I que passa el dia després? A poc a poc, tot torna al lloc apropiat per seguir afavorint interessos dels grans mastodonts supranacionals que, amb total crueltat, segueixen servint-se d'aquest neoliberalisme ideològic per defensar els seus interessos per sobre de qualsevol visió solidària i justa que ens conduïsca a millorar el món en que vivim.
Segurament, a poc a poc, guanye qui guanye, es reduirà l'atur. La Història, en el temps, ens ensenya que les situacions de bonança i de crisi són cícliques. Però el que no és cíclic és el futur del nostre planeta i dels éssers que l'habitem. De tota manera, molts esperem que, ja amb certa pressa, es disparen els mecanismes de defensa que alimenten el natural instint de supervivència.
Doncs bé, amb tot aquest panorama, a qui votem el pròxim 20 de novembre?
Personalment considere que per sobre de la intenció de vot, és prioritària la intenció real de canviar el rumb. La base per a una nova forma d'entebdre el món està en canviar l'EDUCACIÓ. Una educació que impregne la societat de valors al servei de les persones. I no d'interessos particulars, insolidaris i, per què no dir-ho, cruels.
Aquest serà realment el gran canvi del mil · lenni i la llavor que renovarà la mentalitat dels, avui nens i joves però demà futurs governants, polítics, propietaris de grans empreses, etc ...
Encara que ho tenim difícil, crec que la solució no està a quedar-se a casa diumenge que ve. Val més votar a aquells que ens ofereixen una mica de sentit comú (encara que siga poc), que als que ens ofereixen més del mateix: Més solucions al servei del canibalisme neoliberal, més llibertat dirigida i més desigualtat camuflada en discursos solidaris. (Artur).

dissabte, 12 de novembre de 2011

EL QUE SABEM I EL QUE NO SABEM

Som éssers amb una enorme finestra oberta per on contínuament va prnrtrant la brisa del saber. És un convidat que com més ens visita, més ens introdueix en una jungla que, gràcies a la nostra capacitat de raonament, ens persuadeix a comprendre i mesurar quant resta per indagar i ocupar espais d'aqueixa particular estada que és el nostre coneixement.

Una singular espiral que ens indueix a reflexionar sobre la següent afirmació: "com més sabem, més ens adonem del que no sabem". (Artur).

dijous, 10 de novembre de 2011

CÀNTER DE TENDRESA

Tinc un cànter de tendresa
en l'escriptori.
Acompanya
les incondicionals metàfores.
Fràgil, silenciós.
Estremeix mes polsos,
ja carregats de devorador
i imparable moviment.

Ple de records viscuts
en la densa jungla
explorada pels anys,
seguisc observant el tresor:
Eixe pitxer de marbre gelatinós
replet de floretes.


Artur.

diumenge, 6 de novembre de 2011

ENTRE L'EXCÉS I LA MANCANÇA

"La virtut és una posició intermitja (...) entre dos vicis, l'un per excés i l'altre per defecte."-Aristòtil.

És obvi que existeix una estreta relació entre el vici i el plaer. Moltes situacions plaents són el resultat de la pràctica de determinats vicis. En tot efecte d'acció-reacció l'equilibri de la corda està a igualar la intensitat de la força. L'excés o la mancança, la desmesura o la insuficiència, en definitiva la descompensació ens condueix a omplir d'infelicitat la nostra vida.
Mantenir un equilibri raonat en la forma de pensar, sentir i entendre l'existència ens allunya de l'indesitjat món de les frustracions.
Segurament, doncs, la pedra filosofal de la felicitat la podem trobar indagant en l'adreça del camí intermedi. El contrari és entrar en un terreny on les situacions problemàtiques es multipliquen i, conseqüentment, afecten a l'estabilitat física, mental i emocional. Provocant, com apunta Aristòtil, un allunyament en el particular quefer d'anar construint nostra pròpia antologia de virtuts personals. (Artur).

dissabte, 5 de novembre de 2011

UN RECORD DE BOIRA I PINARS

El canvi de temperatura. El canvi d'hora. El canvi de la mànega curta per la llarga. El canvi de...
La imatge mòbil de l'eternitat, novament transcorre imparable per les senderes de l'existència.
Tota l'esperada novetat ha arribat carregada d'un record de boira i pinars silenciosos, on l'aromàtica humitat de l'ambient inunda els sentits amb ocres tonalitats i vaporosos efluvis boçant càntics de pinya i molsa.
I imagine la meua presència allí, enmig d'aqueixa cerimònia, caminant lentament i bevent amb intensitat l'instant de la fotografia.
Al final del recorregut, els vímets de la meua cistella fereixen i rovellen els paraigües dels bolets que desborden en el singular recipient.
En el pensament, un anhelat regirat de rovellons, alls i ou fa segregar contundentment la saliva de la boca. (Artur).

dimarts, 1 de novembre de 2011

MODELE EL FANG D'AQUEST VERS...

Modele el fang d'aquest vers
amb la destresa del desgastat pols
mentre, des de la finestra,
veig el balanceig pendular
de la caducitat
entapissar la terrosa humitat
de l'acostumat espai.
Una fulla, despresa,
farcida de misteri,
ofega el moment
amb estranya solemnitat.
Captiu de melangia
adore invisibles silencis.
Fora trenca l'alba
amb tardorenc vestit.

Artur.

divendres, 28 d’octubre de 2011

L'ESTRENADA TARDOR

Transite
el malenconiós llenç
replet de paraules
impregnades pel pressentiment
de l'humida essència.
Són les primeres aigües
de l'estrenada tardor
que inunden de llangor extrema,
el ventre del temps,
al compàs de la finita existència.

... i el finestral
s'omple de pètals de vidre.
La mirada fuig,
perduda, traspassant
àvids desitjos de fum.

Artur.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

INTEL·LIGÈNCIA I SENTIT COMÚ

De forma bastant generalitzada, existeix una concepció errònia a l'hora de valorar la intel·ligència. Normalment té molt a veure amb l'educació formal i la quantitat de coneixements que posseïm. Però en la pràctica, açò no és molt operatiu si no anteposem el que podríem entendre com a educació real.
Cap titulació universitària pot suplantar les experiències de la vida real acompanyades del poder de la imaginació i la motivació.
Ser intel·ligent en la vida és aplicar el sentit comú a l'hora de qüestionar les coses. I açò, ara com ara és alguna cosa que no es porta molt en l'educació formal. Gran part dels coneixements adquirits a l'hora d'estudiar qualsevol carrera universitària no són molt vàlids per al joc de la vida. (Artur).

dilluns, 24 d’octubre de 2011

AL VOLTANT DE COM GESTIONAR LA CULPA

Per a avançar en el terreny del desenvolupament personal és fonamental saber gestionar l'enteniment de la culpabilitat a l'hora d'avaluar els errors personals.
Tot error és un motiu essencial d'aprenentatge que, segons com ho assimilem, podem forçar positius assoliments en el creixement de la nostra personalitat.
Hi ha qui culpa als altres dels seus propis errors. Fet que ajuda molt poc a avançar en aquest sentit.
Per contra, és imprescindible considerar que els errors es produeixen, normalment, per la nostra pròpia relliscada.
Amb aquest segon plantejament, segurament, obtindrem resultats més interessants en el complicat afany per omplir de sensatesa la nostra vida. (Artur).

divendres, 21 d’octubre de 2011

ALBA A BRAMS DE FERRO

Aquest clarejar
que el vers doblega,
ha volgut que siguem
pits nus al vent.
Torsos partits
que, en flames, desprenen
el dolorós crepitar
de tanta indignació acumulada.
Per tant,
malauradament,
no és un alba
de porpra dolçor.
La nit no ha volgut deixar
solatges de joia
en el térbol beuratge
on quimeres i anhels
dansen al so de les tenebres.

Rep una llum
irritada i colèrica.
Rajos nus a la caça
de regeneradors desitjos
que netegen la impuresa
de menyspreables conductes.

Avui, mon més crespat alè
crida a brams de ferro,
colpejant els murs
que segresten els somnis.

Artur.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

HAN CANVIAT LES PREGUNTES

En moments de bonança tot sembla controlat i perfectament encaixat en l'habitacle del nostre enteniment.
Tot és més suportable, fins i tot en situacions en les quals les idees personals segueixen prenent camins diferents als que prevalen en tan beneficiosa conjuntura.
Per tot arreu trobem solucions i la ment té ocupacions més relaxades. Cadascun procura representar el seu rol (desitjat o no) i viu la vida amb el particular grau de compromís i reflexió, sense massa mals somnis. Tot té una resolució controlada.
Però, què ocorre quan la situació canvia (a pitjor)? doncs... he trobat unes paraules de Mario Benedetti que reflecteixen amb diàfana claredat la reflexió que avui em plantege:

"Quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, van canviar totes les preguntes".
Artur.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

TARDORENC OREIG

Els conceptes crepiten
colpejats per un vent de tardor
que avui saluda, enmig d'ombres,
la plomosa llum de l'horitzó.
La diluïda claredat
abraça un pàl·lid despertar
saturat de nostàlgia,
entre cotons i aromes
d'humida fusta.
L'evocació és enyorança
voletejant el diminut espai
darrere la finestra.
La mirada, perduda
en un interior reflexiu,
paralitza la imatge mòbil
de la intangible eternitat.

El temps, per moments,
s'ha aturat
en un particular oasi
farcit de tardorenc oreig.

Artur.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

POSICIONAMENT "CONTRACORRENT"?

És un error pensar que els nostres posicionaments "contracorrent" no tenen cap valor ni efectivitat real. Si açò fóra així, moltes conquestes socials i noves formes de pensament no hagueren existit o tingut presència significativa en el llarg recorregut de la història.
En l'actualitat, són moltes les persones que no desitgen seguir naufragant en un mar de térboles i injustes aigües. Però a l'hora de la veritat, el seu ànim s'esvaeix davant el desencertat pensament que el seu "granet de sorra" no té cap valor.
No obstant açò, avui més que mai, hem de convéncer-nos que molts granets fan una gran muntanya.
No hi ha una altra forma d'entendre el present, si realment volem canviar la injusta i tremenda bogeria en la qual estem immersos.
Les coses ja no poden seguir com eren. Ja no serveixen els fonaments que, per damunt de tot, pretenen sostindre "el jònec d'or".
El futur, irremeiablement passa per nous plantejaments reals, justs i solidaris. Una altra cosa és acostar-nos a la destrucció d'un futur per a les generacions esdevenidores.
Pot ser que ja no siga tant "contracorrent" pensar que cada vegada som més els que cridem: PROU!. (Artur).

dimarts, 11 d’octubre de 2011

NUA ESPERANÇA

Novament òbric els ulls
d'aquesta casa vora mar.
Salta davant meu
un jove horitzó
cercant imaginàries abraçades
de nua esperança
en la riba de la platja
repleta de caragols de fum.

No desitge per més temps
un horitzó cec de futur
que difumine en la boira
tan il·lusionada alba.
En el buit del vent
vull escoltar esplendors.
Somiar l'agitat onejar
de despreses abraçades.
Veles repletes
d'expectants somnis marins.
Quimeres que derroquen silencis
en l'imparable solc del temps.

Artur.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

L'ERROR COM A PERFECCIÓ

Som humans i com a tals cometem errors. La nostra imperfecció ens acosta més a la perfecció. Encara que semble una paradoxa, així és. L'error és font de coneixement i aprenentatge. Hi ha persones que viuen immersos en una permanent angoixa vital, considerant l'error com a font d'ignorància.
Cada fracàs, analitzat des de la responsabilitat, és un motiu que ens acosta més a la saviesa i l'aptitud.
Per tant cal evitar problemàtiques amb el nostre ego i admetre positivament les equivocacions. Segurament així, estarem més a prop de l'èxit i la satisfacció personal. (Artur).

dijous, 6 d’octubre de 2011

AMB EL COR PLOVENT CRISTALLS

Avui navegue
en un oceà immens,
agafat fort al record,
amb el cor plovent
cristalls de nostàlgia.
Una trista alba
plena de paraules silencioses
que volen en el vers
i cremen l'ànima.
Són pensaments ofrenats
a la gènesi d'un nou dia.
Mentre la vida,
per l'instant de l'ombra,
passa imparable.

Artur.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

VIURE EN ELS NÚVOLS

En un món frenètic i bastant inhumà com aquest que ens pertoca viure, contínuament ens inculquen tenir els peus en el sòl. Omplir el nostre pensament de realisme. Socialment, ens censuren i desestimen el nostre idealisme i imaginació. No interessen pensaments massa meditats.
Avui tot ha de ser molt concret. Tot ha d'estar al servei d'aqueixa màquina anomenada capitalisme que ens engoleix a tots, sense deixar-nos una escletxa per a la utopia, per a la reflexió crítica d'una manera de vida que cada vegada ens fa perdre més nostra marca personal. Una existència subliminalment manipulada amb la finalitat que el nostre pensament no es perda en imaginatives i esperançadores reflexions que s'aparten de la crua realitat, quan intentem posar els peus a terra.

És tan dolent somiar?. Vaig trobar aquesta frase anònima escrita en la paret del xicotet WC d'un tren de rodalies: "Viure en els núvols no és dolent. El dolent és baixar."

Artur.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

VISITE LA PELL DE FELTRE

En l'hora de la penombra
visite la pell de feltre.
Brilla el tacte en el silenci
enlluernant l'instint ardent.
En el foc d'aquesta foscor
camine sendes
a la recerca de tu,
del teu cos nu.
Infatigable,
indague secrets,
mentre els ocells comencen
l'anunci de noves albes.

En la candent sorra
d'aquesta infinita platja,
construïsc nous vergers
de fina tendresa.


Artur.

dijous, 29 de setembre de 2011

REALMENT PATÈTIC

En el periòdic PÚBLICO llig el titular següent: “Peligran los centros de discapacitados catalanes”. I extrac el nucli de la notícia: “Los centros catalanes dedicados a la atención de personas con discapacidad están en la cuerda floja. El anuncio de la Generalitat de posponer dos meses el pago de las ayudas públicas a todos los servicios de dependencia afecta especialmente a estas organizaciones, que son las más pequeñas.”

La primera i ràpida conclusió és qüestionar-me el següent: En que món de cafres estem vivint? Com pot ser que no hi haja diners per a atendre els nostres majors més necessitats i continuem utilitzant luxosos cotxes oficials, suculents “esmorzars de treball”, nombrosos assessors innecessaris, sous desproporcionats de polítics i alts càrrecs públics i privats, …? La llista podria ser interminable, però el més descoratjador és observar com la notícia ix publicada en els periòdics, ens indignem per això i després de la corresponent acalorada tot es queda en una denúncia que, amb el temps, novament quedarà en l’oblit.
Mentrestant, més d’un ancià o anciana patirà un final vital sense l’atenció que es mereix.
És que no hi havia un altre lloc on retallar? Aquest és el món capitalista, neoliberal i feliç que volen mantindre amb ungles i dents? És aquesta la solució que els nostres polítics tenen per a fer front a l’actual crisi econòmica? La societat civil continuarà utilitzant la denúncia passiva com a forma de desacord? Realment patètic. (Artur).

L'EXISTÈNCIA NO ADMET REPRESENTANTS

Repassant alguns proverbis i frases celebres, trobe una de l'escriptor i psicoterapeuta argentí Jorge Bucay que realment em crida l'atenció: "L'existència no admet representants".
Pensant en açò, efectivament, arribe a la conclusió que per a créixer en la vida és imprescindible cercar, indagar, descobrir, somiar,... per nosaltres mateixos. El nostre activisme vital, aqueix que alimenta l'enteniment i desenvolupa la nostra persona, és intransferible. Hi ha coses en el nostre avanç existencial que no podem traspassar a ningú.
El contrari, considere que fomenta una mena de proteccionisme perjudicial per al creixement personal.
Una cosa és l'ajuda per a trobar els camins adequats i una altra molt diferent és que caminen per nosaltres. (Artur).

dilluns, 26 de setembre de 2011

APUNTANT CAP ÍTACA

En aquest preludi
d'humit clarejar
dansen les espines
de l'efímera existència.
Des de la profunda eternitat,
acompanya mon desvetllar
un rumor de mar
que embolica l'espai
de les fosques roques.
Les xicotetes ones,
són paraules oblidades
que, des de llunyans capvespres,
dormides,
enfilen el flux
de noves albades.

Entre aigua i escriptura,
la creixent matinada,
novament solta amarres
apuntant cap a Ítaca.

Artur.

divendres, 23 de setembre de 2011

XICOTET BALANÇ

Des del 15-M fins hui ha transcorregut un espai de temps suficient per a poder fer un xicotet balanç d’allò que s’ha viscut en aquests últims mesos i les perspectives de futur que podem intuir.
En poc de temps el nostre ànim ha solcat les simètriques aigües de l'esperança i la decepció. Hem passat de l’eufòria desmesurada de la resposta ciutadana indignada al més absolut decaïment. Ni tant, ni tan poc.
Hui les aigües equilibren el seu nivell, en vespres d’unes eleccions generals que, segurament, a mesura que s’acosta la data, elevarà, sens dubte, novament el termòmetre de l’esperança indignada.
Però després el nivell de les aigües tornarà a l'estat de normalitat, sense més sorolls que algunes escaramusses reivindicatives que , com sempre, seran aïllades i reconduïdes, amb l’acostumada manipulació dels mitjans de comunicació, a l'estat de letargia reflexiva.
Hi hauran algunes mesures solidàries, però l’essencial continuarà imperant en la societat. L’irrenunciable postura de construir una nova forma de convivència, apartada dels desfasats i criminals postulats del més cruel capitalisme neoliberal, continuarà ocupant l’espai de les esperançadores utopies.
Per això hui, de nou, em qüestione, per què és tan difícil perdre la por i comprendre que un nou orde de pensament és necessari per al futur de la humanitat? Per què la reflexió coherent i solidària no triomfa en les urnes?
Pareix que continua primant això de: “pa per a hui, fam per a demà”. És incomprensible observar com, tossudament, ens acostem, més i més, a un futur d' autodestrucció (Artur).

dimecres, 21 de setembre de 2011

CREMANT EL MAL SOMNI

Les paraules escrites
de penombra inundades
renoven el vers
de la desitjada claredat.
Vomite intents
d'arribar a la llum.
L'ànsia corre més
que la rotació terrenal.
I en la pàl·lida solitud
de foscor coberta
cerque, entre paraules,
irreals pensaments.
Ocells d'argila,
modelen amb mà insegura.
Revolegen les ombres,
decorant el silenci.

Angoixat per l'espera
procure omplir d'enderroc
el batec de la nit,
cremant el mal somni.

Avui, els esmolats punyals
del bagul dels records,
resolen el laberint
cap a la claredat estimada.

Artur.

dimarts, 20 de setembre de 2011

HONESTITAT I AUTOENGANY

Caure en el parany de l'autoengany ens porta a la pèrdua de qualitat humana. Negar les evidències, quan aquestes no són desitjades, pot ser un mecanisme d'autodefensa que, de forma instintiva, pal.lia una situació que desitgem falsejar per rebutjada.
Quan es dóna aquesta tessitura entrem en el terreny de la destrucció, en un grau més o menys important, de la nostra honestedat.
Mentir-nos a nosaltres mateixos ens allunya del valorat acte de viure d'acord a com es pensa i se sent. Conseqüentment, tard o d'hora, quan intentem sortir de les falses realitats i treure'ns la bena dels ulls, entrem en una espiral de contradiccions, tant en el camp de la relació amb el nostre món interior com exterior.
Estem, doncs, parlant d'un dels tants arguments que nodreix la nostra insatisfacció. (Artur).

diumenge, 18 de setembre de 2011

LLOCS: LA TINENÇA DE BENIFASSÀ.

La Tinença de Benifassà és una comarca històrica del País Valencià que actualment es troba integrada en la comarca del Baix Maestrat a falta d'una llei de comarcalització, tot i que les relacions de la comarca han estat més intenses amb la d'Els Ports i les Terres de l'Ebre.
Hi pertanyen els pobles de Castell de Cabres, la Pobla de Benifassà (que en l'actualitat disposen de municipalitat), el Bellestar, el Boixar, Coratxà, Fredes (integrats, aquests quatre, dins del municipi de la Pobla de Benifassà) i Bel (integrat dins del municipi de Rossell).
La Tinença apareix com a comarca natural al mapa comarcal d'Emili Beüt, Comarques naturals del Regne de València, de l'any 1934.

Història
Durant el periode musulmà hi habia un castell que controlava la comarca, el castell de Beni-Hassan, d'on li vé el nom. Aquestes terres, conquerides cap a l'any 1230, van passar a ser administrades directament pel govern del Principat entre els anys 1260 i 1262 juntament amb la totalitat dels termes de Vallibona (dins de la comarca dels Ports) i Rossell. Amb aquesta adscripció, el Principat dominava la totalitat de la conca del riu Sénia.
El monestir de Santa Maria de Benifassà.El rei Jaume I manà costruir un monestir al costat del castell, que fou la primera fundació de l'Orde del Císter al Regne de València. Tota la comarca pertengué en feu a l'abat del monestir, que hi va constituir una "tinença". Els límits amb Beseit no eren del tot clars i es va demanar que emetés un arbitratge per resoldre el litigi el duc d'Íxar, que donà la raó als beseitans, i per aquest motiu avui en dia encara es poden veure dins del terme de Beseit diverses creus del monestir de Benifassà tallades a les roques.
Un dels principals productes de la zona és la mel de gran qualitat comercialitzada sota la denominació Mel de la Tinença de Benifassà. La majoria de pobles de la comarca històrica han patit una forta pèrdua de població des de la segona meitat del Segle XX, degut a l'abandonament progressiu de l'agricultura tradicional per part de la joventud local i els canvis en les formes de vida. Aquesta pèrdua de població ha determinat, entre altres causes, la desaparició de cinc ajuntaments de la comarca històrica. El monestir, declarat Monument Nacional el 1931, és ocupat per les monges cartoixanes de Sant Bru, la primera cartoixa femenina establerta a l'estat espanyol.
El Govern valencià va declarar gran part de la comarca històrica parc natural el 19 de maig de 2006. http://ca.wikipedia.org/wiki/Tinen%C3%A7a_de_Benifass%C3%A0

dissabte, 17 de setembre de 2011

EQUIPATGE

Un cos,
esculpit amb l'afilada ratlla
de la llum del dia.
un silenci de pedra,
trencat per la lleugera xiulada
de la suau brisa.
Uns pensaments,
enfonsats en la profunda letargia,
apuntant nou clarejar.
I a l'altre costat de la finestra,
un mar obert a l'horitzó
sense més dimensió
que l'absoluta immensitat.

És l'equipatge
que teixeix les meues albes.
Espais sense veu,
enfitats de reflexos
i lluminós mirall.

Artur.

dimecres, 14 de setembre de 2011

IMMOBILISME RACIONAL

La manera de pensar no ha d'entendre's mai com una situació tancada. Des d'aquest posicionament és molt difícil potenciar algun canvi en la nostra vida. Sense desafiaments, estem abocats a una perspectiva tancada, incapaç de qualsevol possibilitat d'alternativa de canvi.
També, el tancar-se en pensaments inamovibles, a la llarga, ens proporcionen visions allunyades de la realitat, ja que el temps passa i les coses canvien. El pensament original pot quedar antiquat.

Conclusió: dinamitzar el nostre pensament ens condueix a escenaris, perspectives, actituds més convenients i vigoroses respecte a la vida. (Artur).