divendres, 14 de gener de 2011

VENT DE MAR A CAU D'ORELLA

Avui, em parla insondable,
una abstracció profunda
a la vora d'infinites
boçades de sucre.

Un caragol de mar que escup
la remor eterna dels dies.
Llunyanies que ploren
amb llàgrimes silents.

I dol.
I comença el sospir.

El llit incompressible
del seu immaterial misteri,
fa, de la brisa,
un racó ombrós.

I dol.
I m'ofega el record.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada