dijous, 24 de febrer de 2011

AUSIÀS MARCH: "Per molt amar ma vida és en dupte"

Per molt amar ma vida és en dupte,
mas no cregau que de la mort me tema;
a poch a poch ma sperança·s fa sema
e·m vol fugir, mas no u fa en orrupte.
Haja mal grat de ssa compassió,
puys no·m serveix a mon afany guarir;
lo detardar no veda lo venir,
e creix desig, e dobla'm passió.

Déu m'à donat tal disposició,
que mon voler s'esguarda sol amar,
e fahent àls, serveix a companyar
l'estat d'Amor; en tot l'àls, abandó.
Amor yo am, ell a mi punt no ama,
e per ell am linatge femení;
generalment sia entés axí:
aquella vull qu·en sa culpa·m desama.

Ab tort e dret mon cor d'Amor se clama,
tort en passat y ab dret gran de present:
no perqué fos en algun temps content,
per null temps hach tempre la mia flama.
Del temps passat yo no·m clam de Amor;
ell me valgué, mas noch-me la temença;
envergonyit, no mostrí benvolença,
ne fiu saber mon voler e dolor.

E per finir mos jorns ab gran tristor
e per haver d'amor algun just clam,
yo, desamat, vol qu·estretament am,
sí que, amant, del món perda sabor,
mi avorrint ab abastat conort,
e fora vós, tot quant Déu aja fet.
Mon avorrir en compte vós no met:
més que mi us am; si no·m creeu, feu tort.

O amadors! No us caygua del recort
un fet tan car per sola stranyedat:
yo, gran parler, dos anys só mut estat;
no cregau, donchs, que dolor done mort.
Yo son aquell qui·m fóra desexit
de l'espirit, al cors cargua fexuga;
mas no m'és luny un·ora desastruga,
que perdre·l món serà mellor partit.

Tornada

Lir entre carts, molts trobadors an dit
que·l bé d'Amor és al començament;
yo dich qu·està prop del contentament.
D'aquell ho dich qui mor, desig finit.

http://ca.wikisource.org/wiki/Per_molt_amar_ma_vida_%C3%A9s_en_dupte

Ausiàs March (Gandia, finals del segle XIV? - València, 1459), membre de la petita noblesa valenciana, és considerat un dels poetes medievals en llengua catalana més importants. Escriu 128 poemes que suposen un gran pas en l'evolució de la poesia trobadoresca cap a nous horitzonts, que acosten la poesia del segle XV als paràmetres formals i estètics del Renaixement. Joan Fuster escriu de la seva vida que és "si fa no fa, una vida com la de qualsevol altre cavaller de l'època que, tan esquematitzada i vista a distància, resulta notòriament mediocre. Hi ha, però, els seus poemes."

Es conserven tretze manuscrits dels segles XV i XVI, i al llarg del temps han vist la llum nombroses edicions de la seva poesia, però les impressions actuals es basen en l'anomenada edició canònica, publicada per Amadeu Pagès a París el 1912.

La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.

Josep Miàs per a l'AELC.
http://www.escriptors.cat/autors/marcha/pagina.php?id_sec=2534

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada