dilluns, 7 de març de 2011

“EM DECLARO INNOCENT”, DARRER CD DE JOAN ISAAC: UN RECULL D’ANHELS, DESITJOS, AMORS I DESAMORS, PAISATGES, DENÚNCIA I REIVINDICACIÓ.

El darrer treball musical del cantautor d’Esplugues de Llobregat és un regal per als sentits amb una excel•lent producció musical.

La felicitat concebuda com avui ens la inculquen, l'èticament correcte en un món amb una sospitosa escala de valors, actuar d'acord a l'establert per una majoria buida d'utopies, són conceptes dels quals En Joan vol eximir-se de tota responsabilitat. No està d'acord. Se sent allunyat d'aquesta forma d'entendre l'existència i com a conseqüència proclama als quatre vents que no és culpable ni partícip d'aquesta bogeria. Dubte i això alimenta la seva rebel•lia. Es veu diferent. Es declara innocent sobre aquesta qüestió i ens ho presenta de forma exquisida en els dotze temes de la seva autoria, amb una excel•lent producció musical. Són lletres profundes, que surten d'allò més intrínsec del cor. Una selecció d'anhels, desitjos, amors i desamors, paisatges, denúncia i reivindicació. Textos que despullen profundament el cantautor i que es bressolen suaument sobre un matalàs musical que ens introdueix de forma apropiada en una percepció ambiental càlida i intimista. Són cançons per escoltar a mitja llum, assossegadament, devorant les lletres i alimentant el plaure de l'audició amb les suaus carícies de la música. Al més pur estil de la relaxada i poètica cançó d'autor. Al més pur estil d’ En Joan Isaac.
La declaració blanca que ens proposa En Joan està harmoniosament compensada. La temàtica toca pràcticament tots els pals propis de la cançó d'autor. El lirisme és exquisit. La interpretació impecable i la instrumentació molt d'acord amb tot el conjunt. El cantautor ha aconseguit despullar el seu interior i la particular forma d'interpretar el món en el qual intenta sobreviure, aconseguint que ens identifiquem amb molts dels plantejaments que ens proposa.
Ens regala temes on l'amor, el desamor, la perduda, el desig de reconciliació,… són els principals arguments. És el cas de la cançó amb la qual comença el CD, “Si vols”. És una primera revelació de principis davant les ferides que la pèrdua deixa. No vol recordar res sobre aquesta qüestió. Desitja la millor amistat, sense res que li faça remoure el record. El lirisme condicional es dilueix en una clara tornada (Però no em parlis d’amor que d’això no en tinc ganes). Amb una cadència musical que entra molt bé a cau d'orella, la cançó comença amb un ritme de percussió al que se li incorpora un acompanyament de guitarra acústica molt abellidor i suggeridor.
De caire semblant són els temes ”Si t’enamores” i “Ho donaria tot”, però a nivell musical ens endinsen molt més en una profunda i melangiosa intimitat. “Si t’enamores” és un precís cant a la no acceptació de la ruptura, a un desig fervent de reconciliació (si t’enamores deixa petjades, que si pateixes vindré a buscar-te...). “Ho donaria tot” declara una extrema disposició a donar per amor. Proclama penediments i una preocupació angoixosa per la presència amada just en el moment de trobar l'acord perfecte per a tan sentides paraules (Ho donaria tot per tenir-te en el precís instant que he trobat l’acord més just per a la melodia, m’hi deixo la vida, si em poso a cantar). En conjunt, els dos temes, musicalment prenen l’essència en la instrumentació fonamentada en piano i corda. La percussió és inexistent o molt suggestiva amb suaus sons d'escombreta jazzística.
En segon lloc, trobem les cançons en les quals la denúncia o reivindicació són els eixos en els quals s'assenta la justificació. Són lletres plenes de força i no exemptes de subtil poesia. Amb músiques concordes al missatge. Amb moderat ritme rocker, apassionat irònic tango o reivindicatiu metàl•lic acústic.
“Aquests homes sols, que parlen sols” posa l'accent en aquells que la vida els ha ensenyat el costat més fosc. Són els que no han pogut assaborir allò del got mig ple. Són els ignorats i Joan reclama, simple i planament, deixar-los en pau (Si parlen sols, deixa’ls parlar). Serà Joan un d'ells?... “M’agradaria tant” és una oda a la necessitat de contravindre i deixar de costat l'etern sofriment. Fer, de tant en tant, un parèntesi i fugir del considerat sistemàticament correcte (M’agradaria tant, de tant en tant, deixar-me anar, ser menys poeta, fiar-me menys de l’ intel•lecte, riure molt més, no plorar tant…). En el vuitè tall, la composició “No estem sols” és un clar crit a favor de l'anonimat ciutadà. En contra del control i la manipulació que aqueixos “macro-poders” neoliberals exerceixen sobre les nostres vides (Som minúsculs grans de sorra, som zeros a l’esquerra a les mans dels vigilants).
Pel que fa a l'exaltació de paisatges admirats, trobem el tema “Mar i gràcia”. Un autèntic himne a Andalusia. Els seus colors, olors, sabors (Dóna’m la llum del teu sud i la música antiga dels patis de l’aigua).
D'altra banda, el gruix del CD ho constitueix una sèrie de cançons on l'autor bolca, amb totes les seues energies, els desitjos, anhels i posicionaments personals. Així és el cas de “Benvinguda malenconia”, humanitzada súplica en la qual l'estat nostàlgic pren el protagonisme per a advertir-nos dels seus beneficis a l’hora d’afavorir la creativitat (si no fos perquè ve a visitar-me, no hagués fet la cançó que ara neix). En “Quatre llunes”, és el més ortodox simbolisme qui pren clar posicionament. Ses quatre llunes són la vida, el desig, els dubtes i els records (Tinc quatre llunes al pit, com dolls de llum i tenebres,…). La mancança de certeses, la contínua recerca de respostes existencials són el fonament de “Si a l’altre món”. Un tema que proclama el compromís d'assumir una mort urgent condicionada a gaudir en l'altre món tot el que en aquesta vida desitgem però que, per desgràcia, no posseïm (si a l’altre món hi hagués... A mi no m’importaria morir-me ara mateix). El lirisme metafòric, novament pren protagonisme en “Vindràs”. Una cançó en la qual els afanys es fusionen amb la recerca de la composició perfecta (Seràs la cançó més perfecta que mai hagi escrit, la fruita més dolça de l’arbre, el fruit prohibit, em moro per tu, per tu només visc, m’ oblido de tot quan et busco de dia y de nit).
La rematada, que no el colofó, a tanta intrínseca musicalitat, bona poesia i fina sensibilitat és, sens dubte, el tema que dóna nom al nou treball discogràfic, “Em declaro innocent”. Una contundent declaració de principis condensada en una cançó. Joan Isaac deixa molt clar la seva impotència a l'hora de controlar la imposició d'un paisatge existencial que no li agrada. I aqueix inconformisme, aqueixa forma de ser, la proclama fugint de tota complicitat. Declara contundentment la seva innocència sobre aquest tema. Assumeix la seva covardia. Dubte, es revela i es proclama feliçment diferent (Em declaro innocent si no vull navegar riu avall el corrent. Potser sóc diferent, feliçment diferent).
L'epíleg a tanta bellesa artística és l’oferta final. Un tema, en italià, de Nini Giacomelli-Joan Isaac, “Se”. En un món a l'inrevés, si el desig fóra realitat, tot el desagradable d'aquesta vida seria mentida. Fins a la mort seria una fal•làcia. Segurament aqueix és el missatge final que el cantautor vol deixar-nos com a síntesi d'aquest nou i grat projecte.
Respecte a la producció musical, cal destacar l’estricta coherència i consonància amb els versos escrits pel cantautor. Tant sentiment, és percebut per l'oïdor afavorit per una encertada composició musical. Els temes són relaxats, plens de recòndita profunditat. Amb una instrumentació molt adequada per a tal fi. Piano, guitarres clàssiques i acústiques amb vaporosos arpegis, malenconioses cordes, envolupants baixos i, en el seu conjunt, una coherent globalitat que confereix al producte final un segell indiscutible de qualitat.
El disseny gràfic, original en el seu concepte. La puresa i senzillesa del color blanc simbolitza plenament el missatge d'innocència.
Per a concloure, ressaltar que “Em declaro innocent” està concebut en una etapa de la vida de En Joan en la qual l'experiència ja ha marcat, amb escreix, el seu inconfusible segell. A volta de moltes coses i la motxilla carregada d'esdeveniments i vivències, Isaac ens proposa les seues pròpies conclusions, plenes de congruència, en forma d'un excel•lent i impecable disc.
Confesse la meva admiració per la seva obra i la personal forma d'interpretar, però intentant deixar de costat tota subjectivitat després d'escoltar detingudament la seva última proposta musical, he de rendir-me novament a alguna cosa que ja tenia clar des de fa molts anys: Estem davant un dels grans cantautors del nostre temps.

© Artur Álvarez i Boix, març de 2011.

2 comentaris:

  1. No l'he sentit, encara, però estic segura que m'agradarà molt. Tal com l'expliques, ja m'agrada! Gràcies!

    ResponElimina
  2. Gran crítica Artur, ha estat un plaer llegir-te, reb una cordial salutació.

    ResponElimina