diumenge, 3 d’abril de 2011

LLACH, EL MAR I JO

El meu amic el mar
té la calma d'un déu adormit,
quan la meva nau busca recer
a l'illa del seu pit.

El meu amic el mar
té el coratge d'un déu exaltat,
i quan s'omple d'aire el meu velam
seguim un joc incert.

I, tanmateix, potser
el gep de l'onada acabarà
amb tot el meu somni desitjós
d'anar a aquell port d'atzars.

El meu amic el mar
és l'immens bressol de tots els blaus,
i en el seu va-i-vé de so i color
aprenc el poc que tinc.

És per això que mai
no em podré allunyar del seu batec,
i fidel viuré amarinat
fins acabat el vent.


Lluís Llach
Bressol de tots els blaus (1978) Ariola.


Els que tenim la sort de viure al costat del mar, sabem bé del seu influx. Sabem l'efecte de la seua brisa sobre l'ànim i de com fixar la mirada cap a l'horitzó cercant respostes. Sabem el llenguatge de les ones quan amaguen la solitud de la nostra mirada. El mar és un misteri amb ritme, amb sol i lluna i, naturalment, amb poesia. El mar, son blau diürn, sa nit argentada per lluna plena, sa calma, son enuig, son espill... són motius anhelats en molts dels poemes i en aquest sentit no puc deslligar mar i poesia del gran mestre Lluís Llach. No imagine escriure un poema que parle del mar sense pensar, per exemple, en la forma d'identificar-se amb el concepte que utilitzava en Lluís a la cançó "Bressol de tots els blaus".


Artur.

1 comentari: