dilluns, 20 de juny de 2011

COMPARTINT ESPERANÇA

Des de la fixesa amb la qual mirava el firmament en aquella rasa i calorosa nit d’estiu, va quedar paralitzat mentre percebia com, a gran velocitat, el més lluminós estel d'aquell meravellós espectacle que estava contemplant en forma de xanglots replets de enlluernadors punts multicolors, es decantava a gran velocitat cap a ell.
De colp, sense temps per a reaccionar, un esclat de llum. Un bufit d'inexplicable pau i després… Novament, la normalitat.
Una vegada recuperat del “xoc”, no feia una altra cosa que recordar el succeït. Cercava afanyadament el veloç estel caigut de la volta celeste. On estava? Butxaques, sòl, herba, pèl,…? Ni rastre del seu resplendor.
Amb el pas dels dies, tan sol, una estranya clarividència cada vegada que la maldat s'instal•lava en l'entorn comprensiu del seu pensament.

Dies després, Sergio va comentar el succeït amb el seu amic Sandro.

-Beure més del compte t'està perjudicant seriosament –va dir Sandro una miqueta pensatiu. Tanta relaxació t'indueix a certes al•lucinacions que tenen més de suggestió que una altra cosa.
-Però… Què em dius del que sent davant qualsevol iniquitat, allunyat d'efectes, diguem, al•lucinògens?
-Doncs…no sé què dir-te.
-Per què no m'acompanyes demà i hi ho experimentes tu mateix?- va dir Sergio.

A les 22 hores van quedar en la plaça del poble. Una xicoteta localitat situada en plena vall fluvial, envoltada de joves muntanyes des de les quals, en les netes nits d'estiu, podies observar obertament l'infinit mar de llumenetes, les típiques “pluges d'estels” estivals i degustar la calma produïda pel mantell estel•lar sobre els cossos recolzats damunt de l'herba.

Estaven quasi tocant el firmament. Recolzats, de cap per amunt, inundats d'extremada dosi de pau. Sergio donava les últimes instruccions al seu amic.

-Relaxa el teu cos. Fixa la teua mirada en el punt més lluminós i deixa't portar…
-Certament, se sent una enorme tranquil•litat i assossec –va dir Sandro. Que insignificant es torna tot davant tan meravellosa experiència.

Es va fer el silenci. Un esclat de llum va decantar, a gran velocitat, la llum aquell escollit astre sobre el cos dels dos amics. I novament, una estranya sensació es va instal•lar en els seus pensaments.

Un any després...

Avui era el segon dissabte d'agost. Unes dues-centes cincuanta persones estaven tombades, de cap per amunt, en l'herba del prat més alt de les muntanyes joves que abraçaven la vall. Observaven, en silenci, el cel estavellat. De sobte, algú va trencar, amb la paraula, la reposada calma: “Notareu un inexplicable bufit de pau. Després, novament… la normalitat”.

I tot s'inundà d'un expectant silenci sumit en la particular aroma d'aquella nit d’estiu. (Artur).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada