dijous, 2 de juny de 2011

RAIMON I EL SEU "RELLOTGE D'EMOCIONS"

El darrer treball del trobador de Xàtiva és un cant ple de continguda nostàlgia i subtilesa.

Fa ja uns mesos que Ramón Pelegero Sanchís, el cantautor del carrer Blanc de Xàtiva, Raimon per a més senyes, va trencar, pràcticament, una dècada de silenci compositiu i ens va regalar un compendi de noves cançons, sota una suggeridora i bella proposta: “RELLOTGE D'EMOCIONS”.
Una cosa és la primera sensació i una altra, més digerida i assossegada, aquella que s'assenta i perdura en el temps. Així és com assimile i gaudisc el seu nou treball discogràfic.
Independentment de la maduresa acumulada i les inqüestionables ganes de presentar un disc coherent i ple de rigor, tot just escoltar els temes per primera vegada, de seguida em vaig adonar que estava davant del Raimon de sempre. Cosa, per cert, que em va omplir de molta satisfacció.
La particular interpretació del cantautor segueix sent el seu millor senyal d'identitat. Una veu clara, contundent, plena de matisos que procuren força al sentiment i la fina sensibilitat. Una veu penetrant i robusta per a fer del missatge combat, record, lírica, ironia, sentiment,… Elements aquests que prenen tot el protagonisme en aquesta nova proposta.
Musicalment, els esquemes originals del cantautor han sigut magníficament arreglats per Manel Camp i Jordi Badia. No obstant això, l'ornament musical no impedeix diferenciar amb absoluta claredat la nua composició del cantautor.
En el seu conjunt el nou treball escampa molta emoció continguda. Especialment comprensible per a les persones que coneixen bé la trajectòria del cantautor. Conceptualment, cada tema, són xicotetes representacions del pas del temps, les emocions que produeix i les empremtes que ens va deixant.
Des del meu punt de vista, els temes “He passejat per València, sol” i “Punxa de temps” aglutinen tot el simbolisme del nou treball. Evocar des de la soledat, un bagatge llunyà replet d'emoció punxant i inesborrable. Aqueix és, de sempre, l'irrenunciable compromís de Raimon.
Des del retorn, sol i melancòlic, Raimon passeja per València, en forma de cançó, les dolçors i amargors dels records al compàs d'un ritme festiu i vivaç (“He passejat per València, sol, on hi ha gent que m’estima molt, on
hi ha gent que m’estima poc, on hi ha gent que no m’estima gens.”). O representa, amb elegíac sentiment, els fruits d'un temps passat (“branca i llavor d'un temple antic. Aparcades en oblit que ja ens espera”). Efectivament, el temps fa fortes les emocions i més quan el que ens queda és menys del transcorregut. Avui són latències que necessiten eixir de l'oblit.
Tornant a l'ornament musical, encara que les cançons es podien haver interpretat al més pur estil de l'autor – acompanyament de guitarra i veu- , cal destacar l'excel•lent treball dels arranjadors, així com l'adequada instrumentació utilitzada per a interpretar els temes. De forma generalitzada, per a procurar ambients simfònics i, al mateix temps intimistes, el piano, el contrabaix, guitarres clàssiques, violins i clarinets, cellos i flautes, es barregen en la interpretació sobre una subtil percussió acariciada per l’escombreta. Els seus artífexs han sigut músics de la seua pròpia banda al costat de prestigiosos solistes de l'Orquestra Simfònica de Catalunya.
El disc comença el seu absorbent recorregut amb el tema “A l’estiu quan són les nou”, entre la velocitat simbòlica del ritme trepidant del temps i l'aire, un tant
de satíric, de l'acompanyament musical. El text és tota una síntesi vivencial en la qual queda patent la idea que les coses són com són. Raimon les canta i les compta amb cohesió i solidesa (“El temps cantat, el temps contat, el temps comptat, que ara em queda.”).
Raimon sempre ha destacat l'impacte que li va produir el fet de veure per primera vegada el mar. En el tema “Si miraves l’aigua” observem com el cantautor interioritza les tonalitats cromàtiques de l'aigua del mar. És un cicle que va del dia a la nit passant pels matisos intermedis. Blanca, malva, verda, blava, fosca són qualificatius per a un mateix concepte: l’aigua, l’aigua, l’aigua. Amb una introducció de clarinet i a ritme suau de swing, la veu es bressola entre les notes de contrabaix, regalant a l'oïdor un bellíssim tema, càlid i íntim.
Entre cordes, piano i l'inconfusible arpegi de guitarra clàssica, “Mentre s’acosta la nit” és una cançó que escenifica conscientment el pas del temps. (“Amb mes rècords que projectes, amb mes passat que futur, amb un present prim, com sempre, amb una vida que fuig.”). La lletra, novament saturada de bellesa pels quatre cantons, deixa palés com el recorregut existencial, a mesura que transcorre el calendari, cada vegada s'acurta més. Els records i la inevitable nostàlgia són elements que sintetitzen meridianament els sentiments i les emocions.
“Diré de vell foc i de l’aigua” és el poema de Salvador Espriu que Raimon ha inclòs en el present treball discogràfic. Un poema ple d’encant en què, segons el propi cantautor, el poeta “expressa la unió dels contraris en un temps indefinit” (“Diré del vell foc i de l'aigua. Si crema molt la neu, glaçava mes la flama.”)
El disc també té espai per a presentar-nos, novament, al Raimon més combatiu, denunciant en la cançó “Bagdad ‘91” tot el que va haver-hi darrere de la guerra
d'Iraq. La guerra en directe que ens van vendre els mitjans de comunicació. Una guerra que va amagar, davall els verdosos esclats de llum, els innumerables morts i ferits (Tot Occident mira assegut/ davant del televisor/ l’impacte de tants projectils/ esclats de llum, verdosa llum/ amaguen els morts i els ferits.). Amb “andante” ritme i simfònica musicalitat, la veu del cantautor pren matisos de denúncia enfront de l'amarg record de la guerra.
A manera d'homenatge a l'obra Antonio Tàpies, el tema “Terra negra” exalta el màgic univers de l'artista (Terra negra, terra negra,/ llistons blancs./ Mans obertes, mans obertes/ van cercant/ cercles màgics/ foradats, foradats.)
Les esperances contra la por queden manifestes en “Cançó d’un cor que crema” (Amb falç la segarem/ amb pics la
trencarem/ i al clot la colgarem/ la por, la por encara./ I amb martell clavarem/ dintre el cor de la nit/ un fort crit esperances/ contra la por encara.)
La nova proposta musical conclou amb ”Barcelona ‘71”. Un tema que, a ritme de vals simfònic, va descrivint, amb un evident realisme, la singular vida universitària de Barcelona en la darrera dècada del franquisme (A la Universitat els grisos,/ com molts altres/ dies de l'any,/ des de fa ja molts anys,/ és disposen a entrar a les aules…) És una fidel fotografia de l'època en què el cantautor mostra, entre altres coses, el perfil més irònic, referint-se a les porrades dels “grisos” com “exercicis gimnàstics sobre els caps dels estudiants”.
En definitiva, “RELLOTGE D'EMOCIONS” és una proposició plena d'intensa bellesa harmònica i lírica. Musicalment, el regust final és agradablement simfònic, sense deixar d'imaginar en el rerefons del pentagrama al Raimon nu, de guitarra i veu, de clara dicció i contundents lletres critiques, crues, iròniques, combatives i no obstant tendres.
Personalment, al final, per més que l’escolte, el disc em deixa l'agredolç sabor del record d'un temps passat, diluït en gran dosi de nostàlgia assumida i continguda. Segurament degut a la meua identificació amb els continguts de les seues lletres. Continguts que moltes i molts dels seus seguidors hem viscut en la nostra pròpia pell.
En algunes entrevistes, Raimon ha manifestat que una cançó és “la música, la veu i el més intangible, que és la capacitat de comunicació” i modestament considere que ho ha aconseguit àmpliament en la seua darrera entrega musical.


(c)Artur Álvarez i Boix, 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada