singladures: HAIKU (X)

dissabte 18 de juny de 2011

HAIKU (X)

Rectes rajos.
Declinar de l'ocàs,
un pensament.

Artur.

1 comentaris:

CarmeJun 19, 2011 11:05 AM
La llum daurada
ens diu la fi del dia.
Pinta pensaments.
ResponElimina

Afegeix un comentari

Carrega'n més...

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Bernat Artola i Tomàs, va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des d'infant va viure envoltat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques conreava la música com afeccionat. Aviat, Artola va destacar per la seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l'ingrés a l'«Instituto General y Técnico» de Castelló. A l'Institut va tenir l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX, com ara Eduard Julià Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura va ser anterior a la seua carrera literària; l'any 1914 va fundar en companyia de Joan Baptista Porcar l'«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activitats li van permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindiren amb el pas del temps imprescindibles intel·lectuals de la important «generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella.

Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.

Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Vicent Marzà i Duch
[Pseudònim: Vicent Marçà]
Castelló de la Plana, la Plana Alta, 1954 — Castelló de la Plana, la Plana Alta, 2004
Mestre i escriptor, conegut amb el pseudònim de Vicent Marçà.
En la seva tasca docent destacà com a impulsor de l'ensenyament en valencià i la renovació pedagògica al País Valencià. Fou membre actiu de l'Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua des de la seva constitució i un dels impulsors de la introducció del teatre en l'ensenyament a Castelló. Com a escriptor publicà la seva primera novel·la, Viatge a l'interior, l'any 1995 i continuà la seva producció amb obres majoritàriament destinades al públic infantil i juvenil, entre les quals destaquen L'amo de tot (2004), Les orelles del rei (2002), La fada masovera (2002), Tornaré (2001), El detectiu camaperdiu (1999), o Jordi Túrmix, aprenent de pirata (1996). També publicà algunes obres per al públic adult, com Relats de l'altra veritat (1998) o Hem fet el Tourmalet (2001). Fou guardonat, entre altres, amb el premi Carmesina i el premi Vicent Silvestre, tots dos de narrativa infantil, i el premi Ciutat de Castelló d'Humanitats.

Enric Soler i Godes (Castelló de la Plana, 1903 - València, 1993) va ser un escriptor i pedagog valencià.Va començar la seua carrera periodística amb només 14 anys a Castelló de la Plana, al diari "La Provincia Nueva". Va estudiar magisteri a l'Escola Normal de Tarragona, obtenint el títol l'any 1921. L'any 1923 va aprovar les oposicions a mestre i va començar el seu treball l'escola del districte de Chantada, Lugo.
Va col·laborar amb diverses publicacions i diaris, entre les que cal destacar "El Mercantil Valenciano", "Heraldo de Castellón" i "La Publicitat" de Barcelona, "Mirador", "Destino", "Tramontane", "Pont Blau", "La Nostra Revista", "El Camí" i "Las Provincias". Va ser un dels signants de les Normes de Castelló i president de la secció de literatura de Lo Rat Penat, així com membre de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana i de l'Associació de Mestres Valencianistes. Després de la guerra civil espanyola fou sotmès a un consell de guerra el 1940, del qual en fou absolt, però fou sancionat a separació de dos anys de la seva professió i traslladat cinc anys fora de la província de Castelló. Va romandre aquest temps a Cantàbria, estudiant la correspondència entre Marcelino Menéndez Pelayo amb Teodor Llorente i Olivares. El 1945 va tornar i el 1949 ajudà Carles Salvador a engegar la secció filològica de Lo Rat Penat. Al tornar al País Valencià, obtindria plaça de mestre al poble de Benifaió.
En el seu treball pedagògic destaca la introducció dels mètodes de Célestin Freinet a les comarques del nord del País Valencià, especialment a Ortells i Sant Joan de Moró, on va exercir de mestre, publicant la revista Sembra, elaborada i impresa pels seus alumnes.
Entre la seua producció literària es troben diversos llibres de poesies, com ara "El cel és blau", "Bestioles", "Cançons d'ahir i de demà", etc.
L'any 1990 es va editar la seua poesia completa i l'any 2001 l'antologia de textos Enric Soler i Godes: l'escola i la cultura
L'any 1989 va ser nomenat Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València

Carles Salvador i Gimeno (València, 1897 - València, 1955), fou un poeta i gramàtic valencià. Exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit.
Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935). Publicà, aleshores, diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També participà en la redacció de les Normes de Castelló. Fou col·laborador habitual del setmanari valencianista Avant.
En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
Després de la guerra civil, la seva poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l'esperit (1951). El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana i publicà una Gramàtica valenciana (1951).
Salvador s'autoanomenava polític de l'idioma i ha estat considerat un precursor del discurs sociolingüístic.

Josep Pascual Tirado (Castelló de la Plana 1884 - 1937) va ser un escriptor valencià. Després d'estudiar batxillerat va passar a ocupar-se del patrimoni agrícola de la seua família. Després d'unes primeres incursions literàries — avui dia perdudes — i de certs titubejos entre el castellà, llengua en la que va publicar alguna obra menor, i el català, a partir de l'any 1920 comença la publicació de les seues narracions breus al butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, tasca que ompliria tota una dècada de treball. Aquestes narracions van ser recollides en dos volums Tombatossals i De la meua garbera. Contalles de Castelló de la Plana.

Tombatossals, la seua millor aportació, està considerada com l'obra valenciana narrativa més arrodonida de les quatre dècades inicials del segle XX.

Incorporada al cabal col·lectiu de la cultura popular i tradicional, el seu caràcter mitològic la situa en un lloc molt especial dins el panorama de la literatura catalana, ja que, provant de justificar míticament el poble de Castelló de la Plana, es transcendeix a si mateixa, carregada d'una capacitat simbòlica inesgotable.

Així doncs, les aventures del gegant Tombatossals en la cort del rei Barbut i en la conquesta de les illes Columbretes esdevenen, alhora, mite, símbol, signe i miratge. Altres personatges inventats per l'autor també viuen en la memòria col·lectiva, com ara l'Arrancapins i el Bufanúvols, tots dos, junts amb el Tombatossals, immortalitzats en forma d'escultures creades per Melchor Zapata i ubicades a Castelló de la Plana. Bufanúvols també és, entre altres coses, el nom d'una colla-associació cultural a Castelló, d'un grup de música tradicional de Castellar del Vallès i d'un torneig de golf al País Valencià, apart d'un terme popular significant "persona presumida".

La compositora Matilde Salvador va compondre l'any 1943 l'òpera La filla del rei Barbut, amb llibret de Manuel Segarra Ribés, basada en Tombatossals.

---------------------------

Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 23 de novembre del 1922 - ibídem, 21 de juny del 1992), va ser un escriptor valencià en llengua catalana. Tot i que va ser més reconegut popularment per la seua obra principal, l'assaig històric Nosaltres, els valencians, la seva obra més influent, la seva tasca investigadora i editorial abraça diferents facetes i camps de coneixement, incloent-hi lingüística, història, filosofia i turisme. Està considerat l'assagista català més important del segle XX.
Fuster és l'assagista valencià més considerable de les generacions sorgides després de la guerra civil, amb una força que depassà l'àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans, la consciència unitària dels quals contribuí poderosament a crear. Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià contemporani i en la definició dels Països Catalans. A partir de la dècada dels 60 del segle XX es va convertir en un referent cívic al País Valencià en el moviment de represa de la cultura catalana.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Enric Valor i Vives (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Narrador i gramàtic valencià, va fer un dels més importants treballs de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana i fou un dels principals promotors de la estandardització i normativització del valencià al País Valencià.
Enric Valor nasqué l'any 1911 al si d'una família acomodada rural de Castalla. Estudià per a mestre mercantil a l'Escola de Comerç d'Alacant i després es dedicà a la indústria del calcer, primer a Elda i després a Mallorca on va impulsar la Secció Jurídica de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates.
És a Alacant on Enric Valor comenta la seua tasca com periodista i escriptor. El 1930, als dinou anys, entra en la redacció de El Tio Cuc, un periòdic satíric d'ideologia republicana. Inicialment aquest periòdic escrivia amb un valencià prou dialectal i una ortografia castellanitzada. Valor va publicant un curs d'ortografia, seguint les normes fabrianes, la qual cosa va convertint a poc a poc ‘El Tio Cuc' a la normativa actual.
Proclamada la República, i dins de l'eufòria republicana, desenvolupà també la seua faceta com activista polític. Publicà articles al diari El Luchador sobre la catalanitat d'Alacant. Va fundar l'Agrupació Regionalista Alacantina, de caràcter nacionalista. Dins d'aquesta agrupació va fer un programa de ràdio a Alacant on el mateix Valor parlava de nacionalisme i de l'Estatut del País Valencià, Estatut que la guerra va truncar. També col·laborà en premsa nacionalista a València: "La República de les Lletres", "El Camí", "El País Valencià".
Arriba al cap i casal poc abans de la guerra i, encetada aquesta, es concentraria en defendre la República. Després de la guerra, hagué de restringir la seua activitat política i es concentrà a l'obra literària. És als principis dels anys 50 on comença amb l'obra rondallística, que després resultaria en les Rondalles valencianes (1950-1958). A poc a poc, i a mesura que el règim de Franco afluixava una mica, va tornar a l'obra lingüística i vora la dècada dels 60 començà a contactar, més o menys en la clandestinitat amb els nacionalistes valencians més rellevants que havien sobreviscut la guerra, participant en nombroses tertúlies i posant les bases de la recuperació dels anys posteriors.
D'aquesta tasca es va assabentar el règim de Franco que empresonà Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixit de la presó i, en les seues paraules "sense haver après la lliçó", s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista Gorg va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura. Pocs anys després tornaria amb ‘'Els Quaderns Gorg, on escrivia articles de caire nacionalista, articles que també publicava en paral·lel, juntament amb lliçons de gramàtica, a diaris d'Alacant i València.
Després de la mort de Franco, Enric Valor pugué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al Premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000. Hui en dia el seu nom bateja carrers, places, escoles i associacions per tot arreu del País Valencià

Reflexionar és estar viu/va. Diuen que sembrar el present d'indiferència és omplir el demà de misèria. La paraula i l'expressió plàstica són reflexió. L'art és reflexió. És combatre la indiferència... És estar viu.
Aquest blog naix amb la intenció d'ensenyar i compartir tot allò que podem construir amb el nostre pensament crític i reflexiu, utilitzant per a això la imatge i la paraula. Els dos mitjans ens ajuden a provocar que alguna cosa es moga en el nostre interior. Quelcom que ens farà sentir, percebre i pensar. Per a sentir-nos vius no hem d'abraçar-nos a l'apatia o la desgana. Tot ha de fluir pels adequats camins de l'emoció i la sensibilitat. Segurament, en algunes ocasions no estareu d'acord en el que puc escriure, però serà suficient motiu per a fugir de quansevol emprenyadora indiferència.

Benvingudes amigues! Benvinguts amics!
______________________

Un espai per al pensament reflexiu i la creativitat. Poemes, narracions, microassajos, contes, música, dibuix, pintura, ... Un poc de tot. Materials dels altres i meus. En definitiva, diferents formes d'expressar sensibilitats, amb un clar objectiu: compartir i intercanviar quelcom inherent a l'ésser humà, la generació de noves idees o conceptes amb el propòsit de produir solucions originals.

Miquel Peris i Segarra (Castelló de la Plana, 1917 - Castelló de la Plana, 31 de desembre de 1987) va ser un poeta valencià, un dels més prolífics de la segona meitat del segle XX. Va començar a escriure a l'edat de quaranta-cinc anys, tot i que abans havia desenvolupar activitats com a animador cultural, com a membre de les missions pedagògiques que durant la Guerra Civil van portar el teatre i altres expressions culturals a les comarques septentrionals del País Valencià. Es declarava admirador de Salvador Guinot i Bernat Artola i va destacar a nivell local des de l'inici de la seua carrera literària, inclinant-se per un estil de caràcter pairalista i sense abandonar el cànon estètic que Joan Fuster qualificaria de «paisatgisme sentimental». No obstant això, en la dècada de 1970 va encetar una línia més intimista amb la producció dels poemaris que han estat considerats com el més reeixit de la seua trajectòria.

Lluís Meseguer treballa de catedràtic de Literatura a la UNIVERSITAT JAUME I, i alhora s’ha dedicat a activitats en el camp de l’espectacle, la música, el periodisme, la renovació pedagògica i la participació social i cultural. Ha publicat llibres de poemes com Les veus del vent (1983) i Tardor a Llaregubb (2002, amb Antoni Albalat), i de pensament i viatge, com Vesprades de Moscou (1995) o L’optimista (1997). A més d’altres estudis generals sobre literatura, espectacle i història de la cultura, ha publicat i impulsat els autors de Castelló, entre ells, Bernat Artola.

Albert Vernet i Mateu, nasqué a El Masroig (Priorat). És casat i té quatre fills. Influenciat per l’ambient familiar (els seus germans més grans recitaven, de memòria, Verdaguer, Maragall i Sagarra) féu que estimés i valorés la poesia com la forma literària més excelsa.
De jove, ja vivint a Barcelona, començà a escriure els primers poemes. Al llarg del temps ha procurat tocar quasi tots els gèneres. Fa quatre anys que li sortí publicat un llibre de 1.500 versos titulat SANTES CREUS, Història i poesia, el número 49 de la col•lecció de la Fundació Roger de Belfort. Aquest mateix poemari ha estat musicat per l’Artur. Amb altres amics ha editat tres llibres, un de muntanya i dos de nadales, aquests dos últims amb l’amic i poeta Esteve Amigó. Amb l’aportació musical, també, de l’Artur Àlvarez i Vicent Pons, de Castelló, gravaren una casset titulada Música i Paraules. El compositor i director Jordi-Lluís Rigol ha posat música per a coral a diverses poesies seves, material publicat per DINSIC, S.L.. Col•labora en revistes, una de les quals és L’Estel, del Centre Excursionista de Castelló. Pertany als grups literaris Poesia Viva i Seminari d’Investigació Poètica, de Barcelona. Dels seus versos se’n fan lectures en entitats i casals de cultura.
Coneix moltes contrades del País Valencià, que l’han captivat per la seva bellesa, i de les quals n’ha extret material literari. Part del seu arxiu poètic ha rebut nombrosos premis. En aquesta ocasió ens és molt plaent citar els concedits pels ajuntaments de Nules, Almenara i Benicarló.

Vicent Jaume Almela (Castelló 1958) és poeta i escriptor, forma part de l’Associació Literària de Castelló d’Amics de la Poesia (ALCAP). Entre diferents guardons literaris, compta amb: Premi 750 aniversari de la fundació de Castelló, Flor Natural del Premi Ciutat de Castelló 2004 i Flor Natural Certamen Literari Mare de Déu del Lledó (2005 i 2007).

Té publicats el conte infantil, Perduda entre canyes (2005),i més recentment ha il·lustrat i presentat l’edició d’un recull de lletres populars interpretades pel grup musical Els llauradors, Cançoner de la nostra terra (60 cançons i una paella) (2007). Alguns dels seus poemes estan musicats per músics de la terra. Col·labora i participa en presentacions i llibrets de Gaiata, publicacions de festes i en mitjans de comunicació d’àmbit local.

Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973) és poeta. Llicenciat en Ciències de la Informació, ha treballat de cambrer, forner i periodista. Actualment es guanya la vida amb tasques de preimpressió en una impremta. És editor del Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura a la Xarxa, alhora que manté el seu propi dietari digital, el blog Salms (porcar.net). Té publicats els llibres Vint-i-dues mans de pintura (Edicions de la Guerra, València, 1994, premi Miguel Hernández, 1993); Crònica de l’ocupant (Edicions 3i4, València, 1995, premi Senyoriu d’Ausiàs March 1994) i La culpa (Edicions 3i4, València, 1998, premi Octubre de Poesia Vicent Andrés Estellés 1998). Els seus poemes han estat recollits per nombroses antologies.

Joan Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961), metge d'urgències i escriptor valencià. Va dirigir de 1996 a 2007 la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on publica els seus primers versos. Com a poeta es dona a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (Ajuntament de Castelló, 1996) que va obtindre el Premi Miquel Peris i Segarra. després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang (Editorial Tres i Quatre, 2001), Istambul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l'Índia (Brosquil edicions, 2001), Pavelló d'Orient (Edicions 62, 2003), Ciutat remor (Bromera, 2003), Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005) i Jardí Clos (Perifèric Edicions, 2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (Brosquil edicions, 2003). També ha fet incursions en la narrativa Contes d'estiu (Onada edicions, 2004) i El món en dotze postals (Editorial Proa, 2009).

Joan Maragall (1860 – 1911) poeta de la “paraula viva” i periodista d'opinió. Ciutadà culte de la Barcelona del tombant de segle XIX-XX, va traduir Goethe, Nietzsche i Novalis. Escriu entre la tradició romàntica de la Renaixença i els noucentistes de la Mancomunitat. És el primer que fa poesia en el català de Barcelona, amb naturalitat. Modern, més que no pas pels motius, per la manera de tractar-los en la seva obra, per la reflexió sobre el llenguatge, i pel seu rerefons filosòfic i religiós. Entre l'”adéu Espanya” i l'iberisme, la seva influència és sempre vigent a Catalunya de forma més o menys visible.