dilluns, 26 de setembre de 2011

APUNTANT CAP ÍTACA

En aquest preludi
d'humit clarejar
dansen les espines
de l'efímera existència.
Des de la profunda eternitat,
acompanya mon desvetllar
un rumor de mar
que embolica l'espai
de les fosques roques.
Les xicotetes ones,
són paraules oblidades
que, des de llunyans capvespres,
dormides,
enfilen el flux
de noves albades.

Entre aigua i escriptura,
la creixent matinada,
novament solta amarres
apuntant cap a Ítaca.

Artur.

1 comentari:

  1. "....I ITACA,ROCA NUA AL MITJ DEL MAR,APLAGUI ELS NOSTRES SOMNIS AMB SOMRIURE FRATERNAL..."
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina