divendres, 21 d’octubre de 2011

ALBA A BRAMS DE FERRO

Aquest clarejar
que el vers doblega,
ha volgut que siguem
pits nus al vent.
Torsos partits
que, en flames, desprenen
el dolorós crepitar
de tanta indignació acumulada.
Per tant,
malauradament,
no és un alba
de porpra dolçor.
La nit no ha volgut deixar
solatges de joia
en el térbol beuratge
on quimeres i anhels
dansen al so de les tenebres.

Rep una llum
irritada i colèrica.
Rajos nus a la caça
de regeneradors desitjos
que netegen la impuresa
de menyspreables conductes.

Avui, mon més crespat alè
crida a brams de ferro,
colpejant els murs
que segresten els somnis.

Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada