dilluns, 31 de gener de 2011

CAPVESPRE

Absent de la normalitat,
en un món paral·lel
on no mamprendré
cap plaent viatge,
viuré la mudesa present
sense flaquejar a l'intent
que lentament mormola
dubtes i esperances.

I al capvespre,
novament interpretaré
l'amable anhel
de ma fosca fragilitat.

Així doncs, ara,
romandré amb els versos
d'aquest nou crepuscle
del profund hivern.

Artur.

LES ILLES COLUMBRETES

Els Columbrets (també coneguts com les illes Columbretes o, simplement, les Columbretes) són un arxipèlag que constitueix una reserva natural del País Valencià. Els illots que el conformen estan situats a 30 milles (56 km) del cap d'Orpesa, a la costa de la Plana.
Està format per una sèrie d'illots d'origen volcànic reunits en quatre grups, anomenats l'illa Grossa, la Ferrera, la Foradada i el Carallot. Ocupa una superfície total de 19 hectàrees, 14 de les quals a l'illa Grossa.
Els Columbrets tenen un clima més sec que el peninsular, amb uns 300 litres de pluja l'any, i més càlid. Presenten nombrosos cràters i xemeneies volcàniques.
Actualment estan deshabitats, amb l'excepció de l'illa Grossa, que compta amb un servei de vigilància de la reserva natural; des de mitjan segle XIX fins 1975 havia estat habitada de manera permanent. L'illa Grossa compta amb un far situat en un turó que, amb 67 metres d'altitud, és el punt més alt de l'arxipèlag.
Els Columbrets van ser coneguts pels grecs amb el nom d'Ophiüsa i pels romans com a Colubrària. Aquestes denominacions responien a la gran quantitat de colobres que hi vivien i que van ser eliminades totalment pels pobladors a finals del segle XIX, en hom incendiar l'illa per eliminar la gran quantitat de serps que hi habitaven llavors.
Els illots només van ser visitats per pescadors contrabandistes i pirates fins que, amb la construcció del far entre 1856 i 1860, es va poblar l'illot amb els faroners que hi van viure fins a l'automatització del far el 1975.
Els Columbrets van servir com a camp de tir militar fins a la seva protecció oficial.
A partir de 1987 s'hi va instal•lar personal de vigilància de la Generalitat Valenciana.
Va ser en gran part destruïda pels pobladors per a fer llenya i destruir les serps. A més, es van introduir animals domèstics com conills, cabres i porcs, que també van eliminar gran part de la vegetació. A l'illa Grossa hi ha restes de margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia lentiscus) i arítjol (Smilax aspera), que abans cobrien tot l'illot.
A les àrees més pròximes al mar hi ha fonoll marí (Crithmum maritimum) i pastanaga marina (Daucus gingidium) i, a les parts altes, la sosa fina (Suaeda vera), alfals arbori (Medicago citrina) i els caps blancs endèmics Lobularia maritima columbretensis.
Dominen el paisatge les aus marines com la gavina corsa (Larus audouinii), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea), el falcó de la reina (Falco eleonorae) i el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis). Es tracta de l'únic lloc del País Valencià on nidifiquen, ja que són molt sensibles a la presència humana.
Hi ha 10 insectes endèmics, i també la sargantana Podarcis atrata, que només es troba als Columbrets. i és l'únic vertebrat endèmic del País Valencià.
Dins del mar es troba el corall vermell (Corallium rubrum) i l'alga Laminaria redriguezi, molt poc freqüent al Mediterrani.
Els Columbrets foren declarats parc natural pel Decret 15/1988, de 25 de gener, del Consell de la Generalitat Valenciana, i reserva marina de 4.400 hectàrees per Ordre de 19 d'abril de 1990, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació. Foren requalificats com a reserva natural per llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana.
Només es permet la visita a l'illa Grossa i, entre altres mesures de protecció, no se'n poden collir minerals, plantes ni animals.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Columbretes

dissabte, 29 de gener de 2011

ESGUARD

Segurament és difícil trobar les paraules adequades per a poder expressar el que se sent davant de la seductora provocació d'un esguard. No un esguard qualsevol, més aviat aquell que ompli de dolça pertorbació nostre ànim en un silenci de segons.
Com la seua selectiva acció provoca engegar un complex mecanisme de fascinació que nodreix fantàstiques teories sobre el que percebem i imaginem. I un desig immens de descobrir la seua essència i els fonaments de la atracció. És un reflex d'exaltació, d'emoció, sota el provocador mantell de la insinuació.

La percepció d'un esguard seductor ens trasllada, per moments, a un incitador univers replet d'inquietud i misteri.
Artur

dijous, 27 de gener de 2011

LA IMAGINACIÓ

Les idees habiten organitzades en el nostre espai mental, realitzant constructes que tenen el seu suport en el màgic cosmos de la fantasia elaborat sota els aromàtics efluvis de l'espontaneïtat. També ocorre que, de forma natural, sorgeixen, les esmentades representacions, a partir de les pròpies lleis naturals. És una forma d'experimentar la realitat prenent en consideració les nostres creences sobre la permanència de les coses. Cabussant, aqueixa creença, en les aigües de la causalitat.
Així, almenys, ho entenia el filòsof i pensador David Hume.

La imaginació és el motor que nodreix el nostre potencial creatiu.
Artur.

dimecres, 26 de gener de 2011

PARC NATURAL DEL DESERT DE LES PALMES

El Parc Natural del Desert de les Palmes és un parc natural de la Generalitat Valenciana, situat a la comarca de la Plana Alta. Aquest paratge de 3.200 hectàrees, que inclou la serra del Desert de les Palmes i la serra de les Santes, fou declarat parc natural pel govern valencià el 16 d'octubre de 1989. El nom del parc prové de la serra que el domina, i aquesta el rep per la presència d'una congregació carmelitana, orde que denomina d'aquesta manera als espais dedicats a la retirada espiritual. La segona part del nom es deguda a la abundància del margalló (chamaerops humillis), l'única palmera endèmica de Europa.
La vegetació del parc natural es troba en un estat de regeneració a conseqüència dels greus incendis que va sofrir entre 1985 i 1992, però tot i així encara és molt interessant. El sòl existent permet el creixement de l'alzina surera i de la carrasca, però a causa de la transformació de l'ecosistema natural per els incendis i les transformacions agràries la seva presència és molt escassa. També hi ha arbusts com l'arboç, el marfull, el matapoll, l'aladern i canyes (Arundo donax).
La fauna del parc és variada destacant el gripau llevador, el llangardaix ocel•lat, el lludrió ibèric la colobra d'escala entre els rèptils i amfibis. La població d'aus és molt rica destacant l'àguila cuabarrada, el xoric, el tallarol esparverenc, el xot, el mussol, el mussol banyut o el dux entre les rapaços. També són comuns la perdiu, la tórtora, la tallareta, el colltort o el corb.
La presència de la congregació carmelita ha dotat al parc de dos importants monuments com són el Monestir antic i el Monestir nou. A més, en el parc es troba un patrimoni arquitectònic important com les runes del castell de Montornés i del de Miravet que daten de l'epoca musulmana, l'ermita de les Santes (1617). També cal destacar-hi el Castell Vell i l'Ermitori de la Magdalena, lloc on es trobava antigament la ciutat de Castelló de la Plana i a la que acudeixen els veïns de la capital en romeria de les canyes durant les festes de la Magdalena des de l'any 1378.
També s'hi ubica el Centre de Conservació de la Tortuga Mediterrània, a prop del monestir carmelita actual.
Degut a les necessitats econòmiques que sorgiren a finals del segle XIX en la congregació carmelitana, es començà a produir una beguda a partir de diverses plantes de la serra anomenada licor carmelità.
Els municipis del parc són: Borriol, Castelló de la Plana, La Pobla Tornesa, Benicàssim i Cabanes, i la majoria del parc queda dividida entre aquests dos darrers.
En estar situat molt a prop de la capital de la Plana, entre la costa i el corredor del Maestrat, el seu accés és molt senzill, tant per l'autovia de la Plana CV-10 (eixides de Cabanes, la Pobla o Borriol) com amb la nacional N-340. L'eixida de l'autopista és la 46 Castelló Nord - Benicàssim.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Desert_de_les_Palmes

ALBA D' HIVERN

L'alba.
L'hivern.
El fred clava
sa humida daga,
farcida d' esgarrifança,
en la sensibilitat del ser.

Vora el foc de la llar,
els conceptes
s'omplin
de vocables silents.
Els juís
de reflexió.

Mestrestant,
una tendra carícia
recorre la galta.
I jo pretenc, infinit,
aquest moment.

L'alba.
L'hivern.
El fred...


Artur.

dimarts, 25 de gener de 2011

EL SOMRIURE

L' intens alliberament del teu efecte, rejoveneix l' esperit. Ets descans reparador i massatgista tenaç del nostre interior. A la fi, de la teua pertorbació, ens trasllades per corriols que recerquen trobar la relaxació plaent i feliç, en la profunditat del nostre ser.
Alleuges el patiment de l'ànima i el teu esclat és teràpia per a dissoldre el desfici i la tristor amb el teu procedir, semblant a l'efecte d'un poderós analgèsic. Harmonitzes la nostra biologia i poses en orde l'equilibri intern.
Ets el maquillatge que irradies plaer, amor i apreci. Ets l'imant de l'amistat, la placenta de la seducció, el secret de la negociació reeixida. Ets el balsàmic ungüent de la vulnerable existència. El teu instant recorda plàcidament la dolça sensació de l'anhelada felicitat.
Artur.

diumenge, 23 de gener de 2011

ANHELADA MATINADA


Esperant la llum.
Aquest sol del clarejar
que destrueix fulminant
la tenaç foscor
del desassossec.
Aqueix sol espere.
El que bec amb recel,
amb ànsia boja.
Procurant córrer
més veloç que el temps.
Acumulant albes,
suportant foscors.

L' obstinació cavalca ràpida,
desitjosa de l'anhelada matinada
que nege de joia
aquest peculiar clarobscur.


Artur.

divendres, 21 de gener de 2011

GLOBALITZACIÓ, PER QUÈ? PER A QUÈ? I PER A QUI?

Avui es pretén integrar el sector financer i econòmic a nivell mundial. El procés tecnològic, els canvis geopolítics i una ideologia dominant fundada en la regulació del mercat, van encaminats cap a un objectiu consistent a augmentar el rendiment del capital.
Viure doncs, avui en la societat del coneixement, davall una transformació del treball més flexible i mòbil i augmentant cada vegada més l'exclusió social, provoca la dificultat a l'hora d'integrar-se en aquesta societat creada per un món dominat pel cruel capitalisme.
Si tots aquests arguments generen les majors injustícies socials i, en conseqüència, el continu deteriorament dels drets humans. Com podem estar parlant de globalització, si abans no resolem els abusos i atropells que mantenen aqueixa globalitat excloent?
Aquest procés d'integració, segurament, pretén mantindre l'estat d'injustícia social permanent de l'altra Humanitat, per a no veure perillar el poder i domini d'aquells que no estan disposats a cedir ni un àpex respecte a la parcel·la dels seus privilegis.


Artur.

dijous, 20 de gener de 2011

EL FADRÍ

El Fadrí és el nom popular de la torre campanar de Castelló de la Plana, i un dels seus símbols més emblemàtics.
La torre és propietat municipal, per això també se li pot dir Campanar de la Vila, es caracteritza perquè està separada de la catedral, a diferència d'altres campanars que es troben integrats en el mateix edifici eclesiàstic. Situat a la plaça Major, al centre de la ciutat, al costat de la dita església de Santa Maria i de l'Ajuntament.
És un edifici de planta octogonal, seguint el tipus establert del gòtic català, de quatre cossos que corresponen amb la càmera del rellotge, la presó, l'habitatge del campaner i la càmera de les campanes (disposa de vuit campanes de volteig i tres fixes situades en el capitell per a assenyalar els quarts i les hores). Finalment trobem una terrassa rematada per un templet. En el seu interior hi ha una estreta escala de caragol que permet l'accés a cadascuna de les plantes. La seva altura és d'uns 58 metres.
Les seves obres van començar en 1440. En 1457 va intervenir el mestre Saera construint aproximadament el primer cos. Després d'una llarga paralització i diverses propostes en 1593 van intervenir i van finalitzar la torre Francesc Galiança de la Llanxa, Guillem del Rei, Pere Crosali, Marc Volsanys, Antoni i Joan Saura; segons les traces que havia presentat el portuguès Damián Méndez en 1591.
L'accés a la torre es fa a través d'una porta adintellada amb una fornícula a la part superior flanquejada per volutes i un frontó triangular a la part superior. Sota els escuts del Regne de València i les Torres de Castelló hi ha una inscripció en llatí que fa referència a la construcció de la torre entre els anys 1591 i 1604.
És destacable la semblança formal d'aquest campanar amb els de l'església arxiprestal de Sant Mateu i l'església del Salvador de Borriana.

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_Fadr%C3%AD

dimarts, 18 de gener de 2011

NIT D'HIVERN: Enric Soler i Godes

Nit d' hivern, nit de tempesta.
Cau la neu per tot la vall;
en la masia, quan trista
la familia és a la llar.

Cruixen portes i finestres,
la neu tot ho ha embolcallat,
el gat s' acosta a les brases,
udola el llop mort de fam.

L' agüelo conta rondalles,
les dones estan resant,
la xicalla, boca oberta,
ja no gosa ni alenar.

"...Puix senyor, el fill del rei
de cap a peus disfressat,
demanava a cada porta
que li fessen caritat..."

Nit d' hivern, nit de tempesta,
la mare ja llesca pa.
L' agüelo conta rondalles,
la xicalla esta sopant.

Enric Soler i Godes.

dilluns, 17 de gener de 2011

EGOISME

Avui, pareix que hi ha un predomini d'actituds que es fonamenten en l'individu. Un raonament subjectivista per sobre l'objectivitat. És un culte desmesurat al propi "ego". Una excessiva valoració personal, menyspreant la col·lectivitat. No es lluita a favor de res, més aviat és fer-ho en contra de quelcom, en contra de tot el que s'opose a les metes i objectius particulars. La felicitat esdeve hostilitat i fanatisme i fa arrels per a nodrir el propi orgull. La moralitat és el propi interés i desig.
No hem de renunciar a la quota justa d'individualisme sa. Aqueix necessari perquè, entre altres coses, alimente i enfortisca la nostra creativitat i esperit crític. L'individualisme versus egoisme és una altra cosa. És prou més insà i perjudicial. Encara que, per desgràcia, s'estén com una incontrolada epidèmia.
Els experts diuen que, en el fons, tot açò no és res més que una màscara que encobreix debilitats i sentiment d'inferioritat.

L' egoisme és l' aliment perfecte per a la tirania.
Artur.

dissabte, 15 de gener de 2011

GENT: Simfonia de batecs i cossos.

Recerques diferents sota mons silenciosos, plens de propòsits i conceptes, al mig de la aclaparadora i frenètica metropoli. Cossos que es desplacen amb rutinària locomoció pedestre, amagant, en aquest menester, els treballs de l'ànima i del pensament, com a universos transparents que no cessen d'abstraure's a la simple percepció de l'ull humà. Procurant especular respecte les conseqüències dels nostres actes. O reflexionant, calladament, a prop del flux viscut, de la immediata captació del present o de la desmesurada incertesa del futur.
I aquest conjunt d'elements, esclat de singulars interioritats, s'engrunsa, en un pentagrama replet de notes a 60, 70, 80, 90, .... pulsacions per minut.

La singularitat és la manifesta abstracció de les entranyes de la pluralitat.
Artur.

divendres, 14 de gener de 2011

VENT DE MAR A CAU D'ORELLA

Avui, em parla insondable,
una abstracció profunda
a la vora d'infinites
boçades de sucre.

Un caragol de mar que escup
la remor eterna dels dies.
Llunyanies que ploren
amb llàgrimes silents.

I dol.
I comença el sospir.

El llit incompressible
del seu immaterial misteri,
fa, de la brisa,
un racó ombrós.

I dol.
I m'ofega el record.
Artur.

dijous, 13 de gener de 2011

LA CARRASCA DE CULLA

"Carrasca" de Culla. Carrasca centenària que ha estat qualificada com a arbre monumental de la Comunitat Valenciana.

CULLA:
Culla és un municipi del País Valencià. Situat a la província de Castelló i pertany a la comarca de l'Alt Maestrat.
Remunta els seus orígens a èpoques prehistòriques. Prova d'això són les restes arqueològiques oposades al voltant de la Font de la Carrasca i en la Roca del Corb, així com les pintures rupestres del Barranc de Santa María i Covarxa o les restes del poblat íbero del Castellar.
Fins a l'Edat Mitjana es manca de dades històriques sobre el municipi de Culla, sent incerta l'època de dominació romana. Va ser domini musulmà fins a principis del segle XIII, passant de manera definitiva a mans cristianes en 1233, després de ser reconquistado per D. Blasco d'Alagón.
Culla va rebre la Carta de Població en 1244, de mans de Guillermo d'Anglesola i la seva dona Constança d'Alagón.El Castell de Culla jugava en aquella època un important paper estratègic per la seva situació i per l'ampli del seu territori. Al segle XIII va ser castellà del mateix Arnaldo de Monsonís.
En 1303, Guillem d'Anglesola, nét de Blasco d'Alagón, ven Culla i tots els seus dominis a l'Ordre del Tremp per la quantitat de 500.000 sous. En 1307 és extingida aquesta Ordre per manament Papal, passant a dependre des de 1317 de l'Ordre de Santa María de Montesa.És de destacar en aquesta època el naixement de la Setena de Culla o "Comunitat d'Herbatge" que estava constituïda per Culla, Benassal, Vistabella del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Benafigos, Vilar de Canes i la Torre d'Embesora. Aquesta agrupació de municipis va comprar els drets d'explotació dels recursos pecuaris i forestals a l'Ordre de Montesa, para d'aquesta forma defensar amb més força els seus interessos ramaders comuns. El funcionament de la Setena de Culla va perdurar fins a meitat del segle XIX.
Al segle XVIII es produeix una forta transformació urbanística a Culla, amb la construcció de l'Església, l'ermita de Sant Cristóbal, acompanyat d'altres obres de millora i ampliació del casc urbà.

http://ca.encydia.com/es/Culla

dimecres, 12 de gener de 2011

PROU!

En aquests darrers anys, els habitants del món occidental, -del món capitalista- hem sentit en la nostra pell el vertigen i la velocitat del progrés d'una societat afligida de profundes mutacions impulsades per la tecnologia i sumida en el més cruel neoliberalisme, on els “pescadors de rius revolts” han fet el seu agost escampant immensos camps d'injustícia, desigualtat social i econòmica, pobresa, especulació i avarícia, corrupció, evasió, frau, intolerància, … i salvatge destrucció ecològica. Ha sigut un progrés irracional, violent, i inhumà. Ens han fet creure que, sota el capot de la democràcia, realment decidíem per nosaltres mateixos. I hem creat una societat polaritzada (gran distància entre rics i pobres) en la que la gent se sent més desgraciada i infeliç.
Ens hem cregut els amos del planeta i hem menyspreat el multiculturalisme planetari.

Definitivament, els països rics han provocat una crisi que va molt més enllà dels aspectes purament econòmics.


Artur.

dimarts, 11 de gener de 2011

SIMBIOSI

L'horitzó obri el rebedor
per a engolir el pensament.
Aigua,
cel,
llum...
I l'ànima blava.
No hi ha dimensió temporal.
S'ha detingut el batec i...
Aigua, cel, llum.
Simbiosi,
cos i ànima,
vincle més enllà
del bé i el mal.
Aigua,
cel,
llum...i jo.

Artur.

diumenge, 9 de gener de 2011

A L'ALTRE COSTAT DE LA RUTINA

Segurament el conformisme és una de les causes que ens acosta, amb major claredat, a aqueixa sensació d'insatisfacció. És fàcil caure en les seues urpes i és peresós, després, eliminar el seu abrasador llast. La societat occidental es regeix per uns patrons que deixen pocs buits per on escapar del tedi acostumadament acumulat. Tot es predisposa perquè, a poc a poc, anem deixant pocs espais que ens animen a indagar altres mons que vagen per sendes diferents a les marcades per les rígides i avorrides normes del nostre, molest i embafós quefer laboral i rutinari.
No conformar-se, obrir la ment i mirar a l'altre costat de la rutina, segurament, és la forma més beneficiosa d'afrontar i assaborir el pas per aquest efímer espai que anomenem vida.
Artur.

divendres, 7 de gener de 2011

INCOMINICACIÓ

Mons com a illes
que assassinen tenaçment l'empatia.
Pluralitat de “moltes i molts”,
singularitat de “uns i unes”,
que es desconeixen, estranys,
tancats en urnes d'insatisfacció.
Protecció, distorsionada per la por,
enfront de l'indesitjable rebuig.
Silencis i distanciaments
que tenen el gust amarg
del fracassat intent comunicatiu.

És l'angoixa de la timidesa
transformada
en abrasadora incomunicació.

És el desterrament involuntari,
front la soledat no desitjada.

Artur.

dimecres, 5 de gener de 2011

FALSEJANT EL DESAMOR

La mirava als ulls amb un càlid somriure mentre ella, enroscat el cos i impulsant les cames, capitombava sa delicada figura vora el seu fill Samuel. Junts bevien a glops immensos la felicitat que rajava del particular brollador d’amor i afecte.

El dia va clarejar radiant i van decidir passar el matí en el parc de Central City. Samuel reia i la seua agradable intranquil•litat no era res més que una guisa de joia enfront el fet de passar el matí jugant en el parc en companyia dels seus pares.
John i Carla anaven desemperesint-se en el llit amb besades, carícies i promeses d'amor etern. El soroll sord pel passadís dels peus descalços de Samuel els va posar en alerta i de sobte, sense poder reaccionar, van sentir l'aterratge afectiu del seu fill en el llit. L’ amagatall de braços i abraçades va donar pas a la presa de decisions.
-Sembla que fa un esplèndid dia- exclamà John amb ímpetu precís.
-Hauríem d'aprofitar-ho. Un matí en el Central City pot ser una bona opció.
Carla va assentir, rient entranyablement al costat de Samuel.
Després d'un copiós desdejuni en l' ampla cuina de l'habitatge, John es va disposar a carregar la bateria de la càmera digital fotogràfica mentre Carla mudava i endreçava a Samuel entre continus diàlegs afectius.
El Central City estava tan sol a tres travesses de l'habitatge. El trajecte va ser un passeig agradable, parant en el quiosc de premsa per a comprar el periòdic matinal i un “kínder”, amb regal inclós, per a Samuel.
L'extensa gespa del parc, àdhuc humit, reflectia la frescor i lluminositat de l'esplèndid matí. Molts ciutadans i ciutadanes, no aliens al fet, omplien el paisatge amb la seua presència. Ancians, parelles, matrimonis, fills,… dotaven de colorit i animació l'extens espai vegetal.
John experimentava una incalculable sensació de satisfacció. Mirava a Carla amb la sublim complaença de sentir-se volgut i vessava muntanyes de gaubança en observar la felicitat i alegria de Samuel.
De sobte… la foscor i profunditat de la seua onírica fantasia nocturna va anar esvaint-se, donant pas al món de les tangibles realitats. La llum d'un dia gris i la veu de Carla, van ser el pont cap a la descarnada objectivitat.
-John! - va dir Carla amb veu feble i angoixada- he deixat en el passadís dues maletes amb la teua roba i els teus estris més necessaris. Espere que no faces de la teua marxa quelcom més traumàtic del que és. Ho hem parlat ja moltes vegades i així ho decidírem anit. No desitge comiats i per açò estaré en la cambra de Samuel fins que t'hages anat. Adéu John!
John no va poder res més que mirar-la, deixant rodar per ses galtes el salabrós fluir de les llàgrimes.
Artur.

EL PORT DE CASTELLÓ

En els seus més de cent anys d'història, el Port de Castelló s'ha caracteritzat pel seu creixement continu, en tràfics i infraestructures, i per haver superat amb èxit les diferents transformacions i crisis econòmiques que ha hagut d'afrontar. Impulsat pel tràfic del sector cítric i ceràmic, l'activitat pesquera i esportiva i el polígon petroquímic del Serrallo, ha passat de ser un port menut que vivia d'esquena a la ciutat a convertir-se en una terminal marítima de referència en el Mediterrani, amb una nova dàrsena sud que redobla les seues prestacions i una completa oferta d'oci que li ha fet accessible a veïns i turistes.
La primera pedra per a la construcció del Moll de Llevant que dóna origen al Port de Castelló es va col·locar en 1891, però oficialment el naixement es data en 1902, quan es constitueix la Junta d'Obres del Port.
Els inicis del Port de Castelló estan clarament vinculats a la vocació exportadora de la província. Una vocació que en aquests primers anys la protagonitza fonamentalment el sector de la taronja, que en l'últim quart del segle XIX va experimentar un important auge en els seus enviaments per mar cap als principals mercats europeus.
En 1906 l'enginyer director José Serano Lloberes redacta el Projecte General del Port. Aqueix any es van moure més de 60.000 tones de mercaderies i, en 1912, es van carregar per a l'exportació més de 80.000. La taronja representava més del 80% del moviment anual, però també els enviaments de rajoles procedents de les fàbriques d'Onda van marcar el perfil de les mercaderies més característiques del port en els seus inicis.
a Primera Guerra Mundial (1914-1918) va produir una profunda crisi del tràfic marítim a escala internacional. El nòlit escasseja i no es disposa de vaixells, el que al seu torn incideix negativament en el comerç de la taronja al no tenir eixida la producció. Amb l’armistici el port a poc a poc no només va recobrar la seua activitat d'abans, sinó que es va incrementar, fins a tal punt que en 1923 es van consolidar dues línies regulars amb escala bisetmanal a Castelló. Tal expansió va motivar en els anys 30 la redacció d'un projecte d'ampliació de les instal·lacions portuàries, que contemplava la prolongació de l'escullera de Llevant per a fer operatiu l’avantport una vegada construït el moll transversal. No obstant això, el port encara hauria de superar altra contesa que li va deixar a la vora de la inanició, la Guerra Civil.
En la dècada dels 50 l'enginyer Modesto Vigueras va redactar un altre projecte d'ampliació sobre la prolongació del dic d'abric. Ja en els anys 70 es va fer realitat la dàrsena pesquera i, una vegada culminada la construcció del Moll de Costa, la Llotja es va traslladar al port pesquer, en el seu actual emplaçament.
La decantació del transport de cítrics cap al ferrocarril i la carretera motiva que el port passe una etapa compromesa, d'un incert futur. Únicament la importància creixent que va adquirir la flota pesquera va permetre la supervivència com port pesquer i esportiu, però amb una quasi inexistent activitat comercial.
Aquesta crisi de 1964 es va superar també gràcies a l'activitat de les empreses desballestadores de bucs que van proporcionar ingressos a l'economia portuària. Però només el rellançament derivat de l'impuls de les grans indústries instal·lades en la zona va permetre reviscolar al port. Primer va ser la fàbrica de Fertiberia, que es va instal·lar en la zona nord del recinte, on va poder contar amb una terminal de descàrrega de bucs d’amoníac directament connectada amb les seues instal·lacions. Al llarg dels anys la presència d'aquesta factoria va ser objecte de protestes veïnals, que es van refermar en els últims temps quan ja l'Ajuntament i l'empresa van entrar en negociacions sobre el possible trasllat a altre emplaçament allunyat de nuclis habitats.
No va arribar a consumar-se l'acord subscrit en el seu moment per ambdues parts perquè abans va sobrevenir la crisi de l'empresa i el tancament definitiu del centre de producció del Grau. Castelló havia entrat llavors en un procés d'industrialització que va determinar un creixement econòmic i la creació de noves fonts de riquesa que s'afegien a l'agricultura de la comarca, polaritzada en el cultiu i la comercialització de la taronja.
L'engegada en 1967 de la refineria de petrolis i la consolidació del polígon del Serrallo amb la planta de producció de caprolactama i, posteriorment, la central tèrmica, així com l'espectacular desenvolupament del sector ceràmic, van determinar un nou plantejament de l'economia castellonenca i òptimes perspectives també per al port.
La capacitat inicial de tractament de la refineria era de tres milions de tones anuals, ampliada a quatre milions en 1972 i a sis en 1980. Es va constituir inicialment sota la denominació d’Esso Petrolis Espanyols i va obtenir l'autorització del Ministeri d'Indústria per a construir i explotar a Castelló una refineria de petrolis, connectada amb altra planta industrial per a la fabricació de caprolactama. Els accionistes inicials van ser Exxon Corporation (Esso) i el Banco Español de Crédito (Banesto), al 50% cadascun, si bé Banesto va anar adquirint un major percentatge de les accions fins a 1974, any que es va convertir en una empresa totalment espanyola i va passar a denominar-se Petróleos del Mediterráneo (Petromed).
A l'abril de 1988 es produeix la signatura d'un acord de col·laboració entre Petromed i la multinacional British Petroleum, que va determinar la fundació d'una companyia conjunta, al 50% per ambdues parts i sota el nom de BPMed, per a la comercialització de productes petrolífers a Espanya amb la marca BP. En 1991 la companyia British Petroleum passa a controlar el 92,77% de les accions i en 1994 es constitueix definitivament l'empresa amb la integració de BP Oil Espanya. El naixement i consolidació de la refineria, l'única de la Comunitat Valenciana, va marcar el desenvolupament del Port de Castelló, que té en ella al seu millor client, encara que sense oblidar la creixent activitat industrial del sector ceràmic de La Plana (Onda, L'Alcora, Vila-real…).
Amb el canvi de segle PortCastelló va iniciar un pla director d'expansió i millora d'infraestructures sense precedents, que determinaria el seu posicionament actual. Per a començar, el Port va entrar en el segle XXI obrint les seues instal·lacions a la ciutat, suprimint la barrera històrica que separava el Grau del mar amb noves zones d'oci, la plaça del Mar i Puerto Azahar en el Moll de Costa, incloent una completa oferta de cinemes, restauració, pubs, moda, parc infantil, exposicions, pàrquing i, més recentment, el casino. En paral·lel, el Real Club Náutico de Castellón va renovar i ampliar les seues instal·lacions i es van crear nous amarres esportius amb l'obertura de Marina PortCastelló. Nous serveis que han significat un salt qualitatiu, convertint al port en un focus d'atracció de veïns i turistes i obrint-li noves possibilitats com destinació de creuers.
L'aniversari del centenari del port va servir per a posar la primera pedra de l'ampliació nord del Port de Castelló, que va tenir com resultat la inauguració del Moll del Centenari en 2004, pel qual es van guanyar 300.000 metres quadrats al mar per a obtenir una terminal de càrrega-descarrega de mercaderia general, per primera vegada, amb grues porta-contenidors. Gràcies a una inversió de 117 milions d'euros, el sector ceràmic passava de tenir un moll de descàrrega de granels sòlids a poder exportar directament els seus productes a destinacions de mitjana i curta distància.
Dos anys després, en 2006, es va inaugurar la nova autovia d'accés nord al Port, la CS-22, que donava resposta a una demanda històrica per a connectar el moll de la ceràmica amb la xarxa viària alliberant al Grau de Castelló del trànsit pesant. Una infraestructura clau que va donar pas a la tramitació de nous accessos pel sud, tant per ferrocarril com per carretera, per a pal·liar definitivament el dèficit de comunicacions de PortCastelló en els pròxims anys.
L'últim capítol de l'ambiciós pla de creixement del Port de Castelló que va arrancar amb el nou segle va tenir lloc a l'abril de 2009 amb la inauguració de la nova Dàrsena Sud, que va suposar la major inversió de la seua història: més de 1.000 milions d'euros entre finançament públic i privat. Després de cinc anys de treballs, s'assolien guanyar al mar 217 hectàrees de superfície logística, 3.870 metres lineals de molls i 16 metres de calat. Dos milions de metres quadrats enfront del Polígon del Serrallo (equivalents a 200 camps de futbol), que multiplicaven per deu la superfície del Port per a albergar plantes i centres logístics dels sectors petroquímic i ceràmic amb la previsió de generar 2.000 llocs de treball entre directes i indirectes.Fins al moment, en la dàrsena sud s'han instal·lat, o estan en procés, plantes de tràfic i mòlta de clínker, biodièsel, fertilitzants i de recepció i emmagatzematge de deixalles líquides generades per bucs. La nova terminal suposa ja el principal pol d'atracció per al creixement futur de PortCastelló, cridat a ser una terminal marítima de referència en el Mediterrani.
Per a completar les grans obres d'ampliació de la Dàrsena Sud, en l'actualitat l'Autoritat Portuària està immersa en l'execució d'un dic únic i innovador des del punt de vista tècnic, que tanca la bocana, protegeix al Port de Castelló dels temporals, i al mateix temps, servirà com a reforç en l'oferta d'infraestructures per a l'aposta del port pel tràfic de creuers.

http://www.portcastello.com/va/presentacio/historia.html

dimarts, 4 de gener de 2011

EL CONTROL COM A OBSESSIÓ

Hi ha vegades que els dubtes inunden l'enteniment. El control de tot el que ens succeeix pot convertir-se en una obsessió existencial. Cosa que pot fer-nos entrar en una espiral una mica perillosa.
Ens podem sentir aclaparats i angoixats per la mancança parcial del domini absolut del nostre propi esdevenir, patint una sensació de perduda d'estabilitat emocional.
Així és que hem de no caure en l'error. L'important, com diu el proverbi, no és perdre el control de tot el que succeeix. El realment precís ha de ser saber que fer amb açò.
De fet, és important agilitar prioritats i comprendre com gestionar les nostres caresties.

Més que les pròpies limitacions, l'essencial és comprendre-les i saber-les gestionar adequadament.
Artur.

RETROBAMENT


La mar brava inunda el record.
Un record mariner
ple de llunyania i desig.
El seu conjur, la lluita.
La realitat, compromís.
És un rostre desert
esperant resignadament
en els vèrtexs del port.
Una arena que espera.
Una llarga espera tenyida
de temor i incertesa.
Un insondable bategar
d'espinós risc.

I el mariner faena...
I en el port,
la flama del seu foc
roman, junt al moll,
la manxa que aflame
la passió del retrobament.

Artur.

diumenge, 2 de gener de 2011

CATARSI

Alliberant passions anem porgant el nostre ànim viciat pels avatars que l'existència va recloent en el nostre interior. Deixant un solatge que, a poc a poc, satura aqueix depòsit que necessitem buidar, per a poder seguir avançant sense el llast dels prejuís i crebants propis de tota experiència vital.
És necessari recarregar, de nova vitalitat, el nostre activisme. Així, segurament és com millor podrem deprendre i assimilar tot el positiu que la pràctica ens proporciona. Desposseint-nos, de tant en tant, d'aqueixa sobrecàrrega inútil, capaç de no deixar traspuar el fluix d'optimisme imprescindible per a escometre resolucions i experiències.

Experimentar certa catarsi ens renova física i mentalment.
Artur

dissabte, 1 de gener de 2011

LA POESIA


Quin misteri és aquell
que sense demanar permís
va esculpint passions
i airejant soledats,
estampant en un paper
la bellesa d'un discurs
que ix del coral•lí ànim
entre quimera i realitat?

Quin misteri és aquell
que sense demanar permís
va proclamant minúcia
d'espill i oreig de mar,
o dibuixant paisatges
de l'enteniment humà,
sense més por ni censura
que l’ afany de cridar?

Quin misteri és aquell
que sense demanar permís
construïx amb la paraula
el llit d'una cançó,
Obrint portes de dubtes,
d'inquietuds, de nostàlgies,
camuflant emocions
o cridant planyiments?

Quin misteri és aquell
que sense demanar permís
va expressant la basarda,
que soterrem en la pell,
enxisant melodies,
-perceptibles voluntats-
que colpegen vigoroses
fins el vers més ajustat?

“La poesia no vol adeptes, vol amants”
Federico García Lorca

Artur.

POEMA D'ANY NOU (Isabel Barriel)


Que l'any nou ens rebi
amb lluminosos paisatges,
ritme harmoniós
i alegria a tots els àmbits.

I curiositat il·limitada,
poms d'idees amb sorpreses,
energia vital i saviesa,
pluges raonables,
salut pel planeta,
territoris abastables
i camins per arribar-hi,
desigs, somnis,
temps per fruir
del compàs de la vida,
capacitat per fugir
de les foscors i les opacitats,
equilibri entre companyies i soledats,
bon cinema, clarividència
i un google sempre a mà.

http://aulapoesianadal.blogspot.com/2007/12/any-nou.html