dilluns, 28 de febrer de 2011

LA MOBILITAT DEL TEMPS

Els tentacles de la dimensió temporal ens tenen atrapats de forma tal que és inevitable no fer ús del record com a recurs capaç de procurar-nos el plaer d'assaborir els bons moments de la nostra existència. El present està en continu moviment, per això la percepció de la momentània felicitat no pot sentir-se d'una altra forma que mitjançant el record immediat. La imatge mòbil de l'eternitat només nodreix les nostres sensacions quan el seu concepte es converteix en plaent evocació.
Per desgràcia, la nostra retentiva també és plena de sensacions presents que passen desagradables i allunyades d'això que anomenem felicitat.
Assaborir la part positiva d'aquest mecanisme és, pense, la millor manera de comprendre i gaudir el sentit de la nostra existència.
Viure el present no és més que assaborir les sensacions positives de la vida mitjançant aqueix “record immediat”.

El present és una falsa il·lusió del continu passejar del temps.

Artur.

diumenge, 27 de febrer de 2011

EL GENI CREATIU

Llisques el subtil matís de la teua expressió per a reflectir tot aqueix particular sentiment interpretatiu que portes dins. Deixes que la simbòlica brisa del teu pensament fluïsca lliure per on transita la diligent capacitat de crear originalitat. Que la imaginació seguisca per les sendes de la productivitat, delectant i animant el sentir del nostre perceptiu enteniment, amb el producte de ta collita. Commou-nos amb els processos interiors que et porten a comprendre, amb fina claredat, els murmuris de la inspiració capaç de crear emocions a tots els que volem assaborir el singular talent creatiu.

El flanc abstracte dels mons interiors, sobrepassa, amb escreix, les percepcions sensitives de tot artista.


Artur.

dissabte, 26 de febrer de 2011

VERTIGEN

Despulla el vertigen de les quimeres
en el bressol de la tendresa.
Perd-te en la boira del clarejar,
vessant l'aroma amarga dels temors
en el fum de les fragilitats.


I deixa que esclate la flor
en l'apassionat verger
que nega de lluentor
l'espai de ma cambra.

Artur

divendres, 25 de febrer de 2011

COR

Les veus coregen cants. Accions que persegueixen associar el nostre ser i estima amb els altres. Marquem vincles d'unió entre els pobles. Forgem i fonamentem cultures amb la coral essència. Tendeixes a unir i fins i tot, des del caos inicial, aconsegueixes convertir en melodia i cant agradable, veus diferents, timbres diferents. Provoques ràpida recerca de sensacions agradables a l'orella. És una tendència natural de l'ésser humà.
Projectes la necessària solidaritat per a alimentar l'objectiu final, aconseguir la bellesa musical. És quelcom invisible, però latent, que ens transcendeix.
COR, suposes realitzar un subtil exercici de fraternitat.

Les paraules uneixen o separen, el cor només ens pot dirigir cap a la unió, associació, estima, sentiment, cultura i joia compartida.

Artur

dijous, 24 de febrer de 2011

AUSIÀS MARCH: "Per molt amar ma vida és en dupte"

Per molt amar ma vida és en dupte,
mas no cregau que de la mort me tema;
a poch a poch ma sperança·s fa sema
e·m vol fugir, mas no u fa en orrupte.
Haja mal grat de ssa compassió,
puys no·m serveix a mon afany guarir;
lo detardar no veda lo venir,
e creix desig, e dobla'm passió.

Déu m'à donat tal disposició,
que mon voler s'esguarda sol amar,
e fahent àls, serveix a companyar
l'estat d'Amor; en tot l'àls, abandó.
Amor yo am, ell a mi punt no ama,
e per ell am linatge femení;
generalment sia entés axí:
aquella vull qu·en sa culpa·m desama.

Ab tort e dret mon cor d'Amor se clama,
tort en passat y ab dret gran de present:
no perqué fos en algun temps content,
per null temps hach tempre la mia flama.
Del temps passat yo no·m clam de Amor;
ell me valgué, mas noch-me la temença;
envergonyit, no mostrí benvolença,
ne fiu saber mon voler e dolor.

E per finir mos jorns ab gran tristor
e per haver d'amor algun just clam,
yo, desamat, vol qu·estretament am,
sí que, amant, del món perda sabor,
mi avorrint ab abastat conort,
e fora vós, tot quant Déu aja fet.
Mon avorrir en compte vós no met:
més que mi us am; si no·m creeu, feu tort.

O amadors! No us caygua del recort
un fet tan car per sola stranyedat:
yo, gran parler, dos anys só mut estat;
no cregau, donchs, que dolor done mort.
Yo son aquell qui·m fóra desexit
de l'espirit, al cors cargua fexuga;
mas no m'és luny un·ora desastruga,
que perdre·l món serà mellor partit.

Tornada

Lir entre carts, molts trobadors an dit
que·l bé d'Amor és al començament;
yo dich qu·està prop del contentament.
D'aquell ho dich qui mor, desig finit.

http://ca.wikisource.org/wiki/Per_molt_amar_ma_vida_%C3%A9s_en_dupte

Ausiàs March (Gandia, finals del segle XIV? - València, 1459), membre de la petita noblesa valenciana, és considerat un dels poetes medievals en llengua catalana més importants. Escriu 128 poemes que suposen un gran pas en l'evolució de la poesia trobadoresca cap a nous horitzonts, que acosten la poesia del segle XV als paràmetres formals i estètics del Renaixement. Joan Fuster escriu de la seva vida que és "si fa no fa, una vida com la de qualsevol altre cavaller de l'època que, tan esquematitzada i vista a distància, resulta notòriament mediocre. Hi ha, però, els seus poemes."

Es conserven tretze manuscrits dels segles XV i XVI, i al llarg del temps han vist la llum nombroses edicions de la seva poesia, però les impressions actuals es basen en l'anomenada edició canònica, publicada per Amadeu Pagès a París el 1912.

La seva poesia s'ocupa de dos temes cabdals per a l'ésser humà: l'amor i la mort. En el tractament literari d'ambdós arriba a conclusions que encara avui ens sorprenen per la seva contemporaneïtat.

Josep Miàs per a l'AELC.
http://www.escriptors.cat/autors/marcha/pagina.php?id_sec=2534

dimecres, 23 de febrer de 2011

LA IGNORÀNCIA COM A RECERCA

Deambulem per aquest món pastant un mode d'ignorància que va més enllà del significat tradicional de mancança de cultura i ciència. Des dels principis de la nostra presència, anem adquirint i emmagatzemant el coneixement imprescindible capaç d'emportar-nos a aqueixa necessitat imperiosa de qüestionar tot allò relacionat amb la nostra existència. Som ignorants a l'hora d'explicar tot el que té a veure amb el significat de la vida. És una ignorància que ens acosta a la recerca de respostes que, amb ajuda de l'intel·lecte i la intuïció, pròpies de la nostra condició, basem finalment en hipòtesi extreta del propi coneixement. És un estat mental que fuig de les evidències.

Davant de l'abstracte, elevat i difícil de comprendre, explicar l'essència del propi ser és una contínua lluita, segurament estèril, per eixir d'aqueix estat d'ignorància permanent.
Artur

dimarts, 22 de febrer de 2011

SANTUARI VERGE DE LA ESTRELLA

El Santuari de la Verge de la Estrella es troba dins del municipi de Mosquerola, molt a prop dels municipis de Vilafranca i de Vistabella del Maestrat enmig de la Serra de Gúdar, entre les comarques del Maestrat aragonès, de Gúdar-Javalambre, de l'Alt Maestrat i de l'Alcalatén.
Fou reconquerida el 1181 per Alfons II. La seva posició estratègica disposa que fou utilitzada per Jaume I per a prendre el Regne de València.
En el seu terme s'erigí el castell de Mallo, que estigué sota el domini musulmà fins el 1234. En continua disputa amb la localitat veïna de Vilafranca, el rei Alfons II, concedí a la vila el castell junt amb totes les terres limítrofs amb el Santuari. La comarca va gaudir d'un fur similar al de Daroca, fins que Pere IV la va incloure en la Comunitat de Terol.
Poseeïx una església parroquial de data de l'any 1722, i conserva restes del temple primitiu, dels segles XIV i XV; destacant sobre tot la portada gòtica situada en un dels costats. A més es poden reconèixer les restes de muralla i els porxos gòtics que s'encontren en la plaça; un dels que millor ha suportat les inclemències del temps es el Portal de Sant Roc.
També podem encontrar en les seues rodalies les ruïnes de l'antic poble de Cosicerda, així com el castell de Majo.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Santuari_Virgen_de_la_Estrella

VÒMIT DE SUCRE

Recol·lector pretenc
del plaent vòmit de sucre.
Espasmòdiques arcades,
que ton rostre mostra.
Cristall d'aigua que vesses
baix la llum de l'entenedor ànim.
Joia que inunda
l'infinit confí
del meu enamorat espai.
Artur.

dilluns, 21 de febrer de 2011

LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ I INDEPENDÈNCIA CREATIVA

Pareix que, per a determinades persones, només té sentit i valor tot allò que ompli de satisfacció el desig. En cas contrari és considerat inadmissible. En els temps que vivim, aquest tipus de pensaments estan plens d'un agre i pudent desfasament que inunda de crispació i enfrontament l'anhel majoritari d'una convivència pacifica.
És inevitable pensar, doncs, que per a aquestes persones “tot val” o “el fi justifica els mitjans” si amb això aconsegueixen els seus objectius. I aqueixos objectius no donen la impressió d'estar molt d'acord amb els essencials principis de la vida democràtica.
No ha d'existir cap desacord que siga capaç de vulnerar principis tan imprescindibles com la llibertat d'expressió i la independència creativa.
La nostra societat civil, per sort, no està decidida per a vetar res que provinga del pluralisme i la tolerància.
Al contrari, si que s'enorgulleix d'acollir tot pensament, idea,… que puga defendre's o criticar-se amb els arguments de la paraula i el diàleg.

Boicotejar un mitjà de comunicació social (siga el que siga) és una forma de jugar brut amb la democràcia.
Artur

divendres, 18 de febrer de 2011

HIPOCRESIA

Els espais estan atapeïts amb mancança d'autoestima. El món d'avui es mou elaborant imatges buides que representen allò que es desitjaria ser o tindre, fins al punt de constituir una espècie de valor que, en molts espais socials, és considerat eficaç a l'hora d'acostar-se al camp de les relacions humanes.
Normalment, són representacions allunyades de la realitat. És l'essència d'una societat on les fragàncies de la simulació i la dissimulació impregnen el conjunt de regles necessàries per a moure's pel món.
És una manifestació que deliberadament i habitualment pretén mostrar la bondat, quan en realitat el que es pensa és quelcom que no concorda amb allò que s'ha deixat entendre.
Actuar fingint qualitats o sentiments contraris als que verdaderament s'experimenten, ens deixa en una pobra situació a l'hora de reafirmar el nostre apreci com a persones, fins al punt de “vendre al dimoni” el propi criteri,... Canviar la sinceritat per la més pura i dura hipocresia.

El major perill d'una persona està en la seua humilitat fingida i en la simulació de sentir-se moralment escandalitzada.

Artur.

dijous, 17 de febrer de 2011

PROGRAMATS. PER A QUÈ?

Tom Kirkwood, gerontòleg de la Universitat de Newcastle, en els seus revolucionaris estudis afirma: “No estem programats per a morir”. Realment és un tant arriscat, en un principi, assumir tal afirmació, però a mesura que vas llegint les seues argumentacions comences a qüestionar-te allò d'una mort programada.
Efectivament, entendre l'envelliment, passa avui per acceptar que no hi ha cap programa per a morir. Examinant a la persona agònica, realment veiem que les seues cèl·lules intenten que el cos seguisca viu. No es rendeix. De fet, certament, alguns òrgans (cor, renyó,…) segueixen vius durant unes hores, fins al punt de sobreviure si s'introdueixen en un cos actiu. Una altra qüestió és que, a mesura que envellim, és més difícil aconseguir sobreviure.

Amb aquests plantejaments submergits en el camp de la ciència, podrà el món eixir airós enfront l'hermetisme de certs postulats emesos des de l'òrbita del pensament metafísic?

Artur.

dimecres, 16 de febrer de 2011

NUC

La força va tibant
l'entrellaçat nuc de les sensacions.
És una lluita constant
que va enfortint el vincle
de la perdurable convicció.
Un nuc ple de tendresa
que reté amb força
el sentiment enamorat.
Un llaç entrecreuat
que es va forjant
amb els forts arrels
de l'atracció i l'encís.
Així és aquest moment,
un batec de força
capaç de refermar
els entrellaçats racons
del particular nuc
d' excels apassionament.

Artur

dimarts, 15 de febrer de 2011

CAMÍ I AUTENTICITAT

Sempre és necessari un nord. Una direcció on dirigir la nostra energia. Un camí que ens porte a aqueixa meta que desitgem. És un trajecte que hem de realitzar-ho amb l'equipatge del nostre coneixement, enteniment i convenciment. Els nostres ideals, les nostres inquietuds, la nostra manera de sentir la realitat i veure la vida, són l'eqipatge que aferme l'existència, intentant fugir de manipulacions i utilització aliena de la nostra voluntat. És un camí que hem de realitzar-ho reafirmant la nostra veritat. Encara que puguem equivocar-mos. Nosaltres decidim.

L'autenticitat és una forma de temperar certes malalties relacionades amb l'aparell circulatori d'aquest món injust i contradictori.
Artur

dilluns, 14 de febrer de 2011

L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA MAGADALENA DE VILAFRANCA

L'església de Santa Maria Magdalena de Vilafranca (Castelló), d'estil renaixentista, és un temple catòlic situat en el centre històric de la població i seu d'una parròquia del bisbat de Sogorb-Castelló.
Història
L'església actual es construeix en la mateix lloc que el temple anterior, entre els anys 1567 i 1572, projectada i iniciada per Pere Maseres, mestre d'obres, i concluida per Raimon de Pertusa. Durant els segles següents fou objecte d'ampliacions per a adaptar-la a les noves necessitats litúrgiques: El transagrari es construeix entre 1667 i 1670, primer per Juan Ibáñez, i a la seva mort, pels seus deixebles, Juan Felipe i Andrés Destre; la capella de la Comunió entre 1725 i 1735 pels germans Miguel i Juan Antonio Climent; la sagristia nova es construeix en 1782 i; el campanar s'alça durant els anys 1908 i 1911, obra de Francisco Tomás Traver.
En l'any 2007 s'ha rehabilitat la torre de Conjurar, i està previst el trasllat del museu parroquial a les seves dependències. I en 2008 es va finalitzar la rehabilitació de la façana principal.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_Santa_Maria_Magdalena_de_Vilafranca

LA BELLESA

Com un cant a la convenient proporció, sense imperfecció, omplis el recinte de la nostra contemplació combinant simultaneïtats de diferent gènesi que harmonitzen l'aroma de la teua fragància enfront de la nostra admiració. Ets mesura i pausa d'una adequada combinació de delicadesa i profunda emoció. Magnificència i encant que alimenta els sentits amb l'elixir de l'atractiva i inexplicable fascinació.

“La bellesa és encara més difícil d'explicar que la felicitat”. Simone de Beauvoir (1908-1986)
Artur.

diumenge, 13 de febrer de 2011

DESIG

M' agafe fortament
al timó del meu vaixell.
No vull deixar-lo solt.
No siga,
que la força de la mar
li vente un colp d'aigua brava
i, de sobte, l'esmicole,
emportant-me a la deriva.

Timoner sentir-me vull
de l'imprevisible destí,
però el mar és traïdorenc
i mai puc fer pensament
de que estic en rumb precís.

El desig i el destí,
no sempre lliguen el cos,
però jo seguisc vogant
junt la força d'un vent
que pentina els cargols
del neguit que m'aturmenta.

Que el solc d'aquest rumb incert,
en aigües de blau joiós,
al final de llarga espera,
tinga arribada a bon port.

Artur

divendres, 11 de febrer de 2011

ELS BENEFICIS DE L'ESPERIT ÈTICAMENT DISSIDENT

El principi generador que assossegue la nostra consciència i proporcione un transitar sincer pel caos d'egoisme i misèria ètica que impregna el nostre món, segurament, ha de ser la dissidència.
És l'essència o substància que pot ajudar-nos a avivar la flama dels nostres compromisos vitals. Dels nostres arguments.
La nostra societat està plena de vicis i contradiccions que no podem solucionar sense una postura contrària a tot allò que considerem injust i que ens situe allunyats de la impotència i el remordiment.
Denunciar, sense complexos, situacions abusives, d' aquells que no serien res front una societat civil cridant: Prou!, és una manera de sentir-nos compromesos amb la lloable conquista d'un món millor.
El control i la manipulació mai seran un mitjà ètic per a aconseguir metes que ens allunyen de la dignitat i la decència humana.

Gràcies a l'esperit èticament dissident de moltes persones, anem posant obstacles i frens al voraç avanç, egoista i materialista, de “l' altra humanitat”.
Artur

dijous, 10 de febrer de 2011

VINYES VERDES VORA EL MAR - Josep M. de Sagarra

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Josep M. de Sagarra
(Poema musicat i cantat per Lluís Llach)

dimecres, 9 de febrer de 2011

EDIFICI DE CORREUS I TELÈGRAF DE CASTELLÓ

L' Oficina de Correus i Telègrafs de Castelló de la Plana, és un edifici situat a la Plaça d'Espanya, acabat de construïr l'any 1932. És obra dels arquitectes Demetri Ribes i Joaquim Dicenta.

Té una ubicació estratègica dins la trama urbana de Castelló, amb l'Avinguda Jaume I al sud i la Plaça Tetuan al nord. Aquesta implantació com a edifici exempt es reforçada pel seu volum de tres plantes amb els quatre cantons arrodonits, produïnt així una imatge unitària i contundent.
La construcció de l'edifici de correus de Castelló forma part d'una iniciativa estatal de 1909, amb el qual es pretenia dotar d'un nou edifici destinat a aquesta activitat a cadascuna de les capitals de província.
Ribes projectà (projecte que es remodela posteriorment) un edifici de tres plantes, a la planta baixa l'atenció al públic, la primera per a oficines i a la tercera habitatges. L'accés es realitza des de les quatre façanes, a la façana principal l'accés del públic, en la de darrere el de la càrrega, i a les laterals l'entrada als habitatges i els funcionaris.
El vestíbul públic és un pati cobert per una cristalera i on recauen les plantes superiors i permet un espai de major altura i ben il·luminta zenitalment. L'accés a la primera planta d'oficines és selectiu: a un costat, junt al principal de l'edifici, hi ha una escala de quatre trams que condueix al corredor que envolta al pati i als despatxos principals; l'altre, una de les escales laterals (hui amb ascensor), permet un accés directedels funcionaris des de l'exterior. De manera asimètrica a aquesta, una altra escala condueix a la segona planta on estàn els habitatges.
La disposició en planta respira un cert clacissisme, degut a la simetria adoptada.
La composició de les façanes s'estructura en dos plans: el de l'alineació i el dels ressalts que emmarquen els cantons arrodonits i formen torrasses rematades amb alerons coberts a quatre aigües. La façana principal és de menor gradària qiue les laterals i està formada pel tram central d'entrada i dos torres laterals. En la façana, sobre el sòcol continu de pedra de Borriol, hi ha un sobre-sòcol que forma les jambes del portal d'entrada en arc de mig punt. El fust format per les plates baixa i primera combina els paraments recoberts de pedra, imitant a la maçoneria amb la rajola a cara vista que emmarca els buits. El remat és totalment de rajola a cara vista, accentuant així el caràcter arabitzant del conjunt, rematant-se finalment amb esvelts pinacles de pedra.
Les façanes laterals són de major longitud, cosa que permet la seua articulació en tres trams, el central emmarcat amb torres i els laterals entre aquestes i els ressalts dels cantons. Aquesta composició produeix un efecte de senzillesa i menys abigarrat.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Edifici_de_Correus_i_Tel%C3%A8grafs_de_Castell%C3%B3

dimarts, 8 de febrer de 2011

ESCENARI BUIT

La matèria expressiva està present front a tu, engrunsant l'expectació del moment en què comence a fluir l'energia, entre bambolines amagada, amb forma de sensibilitat. O diluint, després d'una interpretació, l'assimilació d'una bona dosi de creativitat.
Un escenari, potenciant esperances o assumint imaginacions artístiques viscudes, sempre és un espai viu. Un lloc que ens estremeix amb racons plens de subtilesa.
Artur.

dilluns, 7 de febrer de 2011

PARTICULAR DESDEJUNI

No sé si estic despert,
però imagine
el calaix dels records
ple d'herba verda,
multicolors primaveres,
on no hi ha talaies derrocades
ni desolats camps de batalla.

Avui, a cànters,
negue els mars.
Consumisc, trencant onades,
la salobre brisa
d'aquest particular desdejuni.


I la flor de la paraula
es rebleix
d'humit renàixer
en l'immutable mirador
de la prostrada espera.

Artur

divendres, 4 de febrer de 2011

RADIACIONS PERJUDICIALS

No cal, ni tampoc és aconsellable, viure exposats a les radiacions que emanen dels ens que es creuen que aquesta existència justifica el concepte que hem encunyat com “felicitat” en la idea, extremadament contradictòria, que el nostre espai està ocupat pels que gaudeixen amb el domini i poder i els que es rendeixen front aquests indesitjables efluvis. Hi ha un altre camí cap al trellat perdut.

Compartir, sense ofegar les expectatives vitals dels altres, és una forma justa i raonable d'afrontar l'existència.
Artur.

dijous, 3 de febrer de 2011

LA LLOTJA DEL CÀNEM

La Llotja del Cànem és un edifici construït a principis del segle XVII, amb reformes del XIX, situat al carrer Cavallers n. 1 de la ciutat de Castelló de la Plana, Plana Alta, País Valencià.
Propera a la plaça Major, la llotja es va construir a principis del segle XVII. Per a la seua construcció el Consell de la ciutat va comprar la Casa Gumbau el 1603, encarregant-se de les obres Francesc Galiança.
Es tracta d'un edifici de planta quadrangular, obert pels costats exempts amb dos arcs recolzats en columnes d'ordre toscà. L'únic element escultòric de la façana és l'escut de la ciutat que es troba entre els carcanyols dels arcs que donen al carrer Colom. A principis del segle XIX l'ajuntament va vendre el dret de construir un pis superior sobre el cos de les arcades. També es va dur a terme la ampliació del pis inferior per ambdós costats, utilitzant-se el mateix material i llenguatge arquitectònic. El pis superior s'ordena amb finestrals rectangulars rematats per frontons corbs recolzats sobre mènsules, sobre les quals se situen uns òculs elíptics. Destaca el balcó corregut del cantó.
Hi han notícies de que la façana va estar decorada amb pintures al·legòriques de Joaquim Oliet. El conjunt es corona amb una cornisa clàssica amb oves i ampit rematat amb gerros.
En dates recents l'edifici fou adquirit per la Universitat Jaume I amb la inteció de convertir la llotja en la seu a la ciutat de la universitat, on desenvolupar activitats educatives i culturals. Així doncs, la Universitat compra l'edifici el novembre de 1999, i després d'una rehabilitació d'urgència a causa del seu mal estat, destina l'espai a sala d'exposicions entre 2002 i 2005. Finalment el 27 de febrer de 2007 s'inaugura la Llotja ja completament restaurada com a Seu de la Ciutat de la Universitat Jaume I i les oficines de la Societat d’Amics i Antics Alumnes de l’UJI (SAUJI)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llotja_del_C%C3%A0nem

dimecres, 2 de febrer de 2011

SALVADOR ESPRIU: Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada."

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara."
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
a les fosques estances.

De "El caminant i el mur" - (1954)


Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners 1913 - Barcelona 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

La producció literària d'Espriu és extensa però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d'Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista) , Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les Cançons de la roda del temps i el poema He mirat aquesta terra, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d'Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu

dimarts, 1 de febrer de 2011

LA POR COM A MIRATGE

De vegades, algunes de les nostres accions es tenallen per la inseguretat. Motiu que ens porta a interpretar mons sensorials i pensaments aliens al nostre, amb la percepció intuïtiva d'una resposta no favorable a la nostra expectativa. Situació, per consegüent, especial quan constatem que la nostra suposició és errònia i obtenim una resposta satisfactòria enfront l' esmentada incertesa.

Sota l'influx de la por, moltes vegades pressuposem fracassos que després no ho són.
Artur