dijous, 30 de juny de 2011

HEM DE VALORAR-NOS MÉS


Encara que la felicitat és alguna cosa molt relativa, existeixen impediments que poden obstaculitzar l'intent de ser feliços. En ocasions, hi ha persones que no li donen importància a la necessitat de reconèixer el seu propi valor. Segurament serà difícil que els altres ens valoren si no comencem per valorar-nos nosaltres mateixos.Tot és un problema d'acceptació. Si algú ens diu que no servim o no valem, pot deixar molt tocada la nostra autoestima, sobretot si ens inunda la debilitat. Davant situacions d'aquest tipus és molt important nostra forma d'assimilar-les: "les ofenses són com els regals, tu decideixes si els acceptes o no". (Artur).

dimarts, 28 de juny de 2011

ACTITUD MENTAL POSITIVA

Molts autors coincideixen a l'hora d'analitzar les causes de la infelicitat. En aquest sentit, els pensaments tenen una absoluta influència en la percepció i el sentiment que tenim respecte a nosaltres mateixos i al nostre entorn.
Tot és molt més difícil si els nostres pensaments prenen el matís de la negativitat. Quan s'aferma en nosaltres aquesta actitud, davant la vida, és complicat trobar un motiu plaent en l'existència.
Per tant, tot canvi cap a millor, cap a una visió més atractiva de la nostra existència, ha de passar per intentar omplir la ment de pensaments positius. (Artur).

diumenge, 26 de juny de 2011

FLUEIXEN ELS PRESENTS...

Flueixen els presents
amb suaus batecs de silencis.
Fins les restes
de les ràncies ombres
dels somnis
van repuntant el nou dia.
Tot va temperant
amb les daurades agulles
que llança l'astre rei.
Novament l'au
sacsejarà les ales
fins que, el pertorbat aire,
òmpliga de calor l'espai.
I quan la canícula xanglote
matinal vehemència,
com l'au,
alçaré el vol,
per avingudes i jardins.
Amb exigència seguiré
el trajecte dels ocells,
perseguint ardentment,
sorres de fines platges
i olorosos pètals de desig.

Artur.

divendres, 24 de juny de 2011

L'AVORRIMENT

És cada vegada més habitual, trobar persones que se senten afligides per l'avorriment. Per aqueixa condició de cansament, fàstic, tedi per no comptar amb alguna cosa que ens distraga i divertisca.
Situació que, ens condiciona fins i tot la nostra salut, mentre podem patir les seues conseqüències en forma d'ansietat, dolors, insomni, impotència, sobrealimentació,...
Pensem, erròniament, que l'avorriment se'ns imposa des de l'exterior (societat, família, amics, televisió,...).
En la practica, tot és molt diferent. Nosaltres som els únics responsables, per no saber o no voler reaccionar davant els primers símptomes. Per no utilitzar correctament els nostres propis mecanismes de defensa davant tal situació.
El no saber que fer front determinades situacions equival a constatar que no sabem utilitzar la nostra imaginació.
Per tant, som nosaltres els únics capaços de solucionar el problema. Un problema que no ve de l'exterior, és el nostre interior, la nostra força creativa la que pot evitar la privació i el soscavament del plaure de viure. (Artur).

dimarts, 21 de juny de 2011

NOU ESTIU



Avui, l'alba
porta, en el seu equipatge,
la daurada resplendor
d'un nou estiu.
Un novençà ritme.
Vella partitura
que, any rere any,
ens deixa coneguda melodia.
Matalàs per a la paraula
prenyada de nova embranzida.
Vial de renovades ànsies.
Pell fresca per a la rima.

Artur.

dilluns, 20 de juny de 2011

COMPARTINT ESPERANÇA

Des de la fixesa amb la qual mirava el firmament en aquella rasa i calorosa nit d’estiu, va quedar paralitzat mentre percebia com, a gran velocitat, el més lluminós estel d'aquell meravellós espectacle que estava contemplant en forma de xanglots replets de enlluernadors punts multicolors, es decantava a gran velocitat cap a ell.
De colp, sense temps per a reaccionar, un esclat de llum. Un bufit d'inexplicable pau i després… Novament, la normalitat.
Una vegada recuperat del “xoc”, no feia una altra cosa que recordar el succeït. Cercava afanyadament el veloç estel caigut de la volta celeste. On estava? Butxaques, sòl, herba, pèl,…? Ni rastre del seu resplendor.
Amb el pas dels dies, tan sol, una estranya clarividència cada vegada que la maldat s'instal•lava en l'entorn comprensiu del seu pensament.

Dies després, Sergio va comentar el succeït amb el seu amic Sandro.

-Beure més del compte t'està perjudicant seriosament –va dir Sandro una miqueta pensatiu. Tanta relaxació t'indueix a certes al•lucinacions que tenen més de suggestió que una altra cosa.
-Però… Què em dius del que sent davant qualsevol iniquitat, allunyat d'efectes, diguem, al•lucinògens?
-Doncs…no sé què dir-te.
-Per què no m'acompanyes demà i hi ho experimentes tu mateix?- va dir Sergio.

A les 22 hores van quedar en la plaça del poble. Una xicoteta localitat situada en plena vall fluvial, envoltada de joves muntanyes des de les quals, en les netes nits d'estiu, podies observar obertament l'infinit mar de llumenetes, les típiques “pluges d'estels” estivals i degustar la calma produïda pel mantell estel•lar sobre els cossos recolzats damunt de l'herba.

Estaven quasi tocant el firmament. Recolzats, de cap per amunt, inundats d'extremada dosi de pau. Sergio donava les últimes instruccions al seu amic.

-Relaxa el teu cos. Fixa la teua mirada en el punt més lluminós i deixa't portar…
-Certament, se sent una enorme tranquil•litat i assossec –va dir Sandro. Que insignificant es torna tot davant tan meravellosa experiència.

Es va fer el silenci. Un esclat de llum va decantar, a gran velocitat, la llum aquell escollit astre sobre el cos dels dos amics. I novament, una estranya sensació es va instal•lar en els seus pensaments.

Un any després...

Avui era el segon dissabte d'agost. Unes dues-centes cincuanta persones estaven tombades, de cap per amunt, en l'herba del prat més alt de les muntanyes joves que abraçaven la vall. Observaven, en silenci, el cel estavellat. De sobte, algú va trencar, amb la paraula, la reposada calma: “Notareu un inexplicable bufit de pau. Després, novament… la normalitat”.

I tot s'inundà d'un expectant silenci sumit en la particular aroma d'aquella nit d’estiu. (Artur).

divendres, 17 de juny de 2011

BEVENT MEMÒRIA

Estreny fortament la calor.
En la foscor noctàmbula
de l'ombra serena
que m'acompanya
esperant l'alba,
vaig ordenant pensaments,
mig adormit, assossegat,
al costat del finestral del meu espai.
En pau,
seguisc el rastre
de les cicatrius velades
pel pas del temps
i de les tendreses guardades
en el bagul dels records.
Solitari,
bevent memòria, a glops,
com angoixat assedegat,
plore gaubances i tristors,
saludant el nou dia
que em renova l'alè.

Artur.

dijous, 16 de juny de 2011

RESTEN FLORS EN ELS FUSELLS?

"Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.
Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras."
"L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia.
Això porta a la violència, que rebutgem."
(Extracte del MANIFEST: DEMOCRÀCIA REAL JA!)

Diuen que els indignats, a Barcelona, han dinamitat l'esperançador moviment del 15-M, profanant els principis essencials del seu propi manifest, com és l'ús de la no violència. I sembla que està produint més indignació que l'acumulada pel propi moviment en si.
També diuen que tot ha estat originat per les provocacions de la policia secreta.
El que avui realment preocupa a la gent que recolzem el moviment, en filosofia i contingut, és el següent: Resten flors en el fusells per a que cada vegada més gent puga fer seu aquest desig d'un altre món més just, solidari i feliç?
Es podrà reconduir la filosofia d'un moviment imprescindible per al futur de la humanitat?
Es podrà mantenir coherentment, i amb vocació de creixement, una protesta avalada i recolzada per tanta gent INDIGNADA que està absolutament en contra d'esdeveniments violents com els ocorreguts ahir a Barcelona?
S'està tirant tot a perdre o estratègicament estan fent el possible per que així siga i s'està caient en les provocacions?
No ho se, però pel bé d'aqueix altre món que anhelem, desitge pensar que, encara, tot és possible. (Artur).

dimecres, 15 de juny de 2011

TA MIRADA SERENA

Avui no vull
que cada vers escrit
siga un viatge molest.
Un vòmit àcid
de sentiment farcit.
No vull anar més lluny
del país de l'afecte.
Un joc de paraules
sense cos de sofriment.

En la llum d'aquesta alba,
sols esbosse el record
d'un centelleig lluminós.
És ta mirada serena,
escanejant el meu cel.

Artur.

dimarts, 14 de juny de 2011

EL VALOR DE LES COSES

En aquest món tan material en el qual ens movem, el valor que donem a les coses està subjecte a una relativitat una miqueta paradoxal.
Normalment omplim la nostra existència d'angoixants problemes, arribant a ser, fins i tot, una obsessió pel fet d'obtindre alguna cosa que ens hem marcat com a necessitat. Quelcom que desitgem amb molta força i que lluitem, amb tot el que implica de certa angoixa, amb molt afany per a aconseguir-ho.
A la fi, després de molt esforç, batallant amb els problemes que ens ha ocasionat aconseguir el nostre valuós trofeu, ens trobem amb una realitat encara més angoixant: que no val tant com els problemes que ens causa la nova adquisició. És alguna cosa així com, per exemple, plantejar-se que no tenim roba suficient i ho solucionem fent una important adquisició. Després, una vegada solucionat el tema, resulta que no tenim bastants armaris.
Conclusió, el valor de les coses, en la majoria dels casos, ha de ser mesurat en funció de les situacions problemàtiques que ens planteja. Aconseguir alguna cosa en si, implica problemes. Però, una vegada aconseguit, els problemes es poden multiplicar, incrementant enormement el nostre grau d'insatisfacció. (Artur).

diumenge, 12 de juny de 2011

...I CLAREJA.

...i clareja.
Clareja un cel quasi ras,
buidant, amb assossegada lentitud,
el blau cel,
esquinçat de cert cotó
delimitat d'un perfil
encara ombrívol.
El vent, segurament,
viatja per altres espais.
Avui les fulles
de la vella morera,
que habitualment saluda
aquestes albes poètiques,
no balanceja son delicat cos.

I clareja.
La claredat creix,
la silueta viva
de les muntanyes amigues
saluda l'insomni.
Molt a prop,
el mar serà calmat reflex
de la inevitable visita
d'un nítid astre rei.

I clareja.
En l'infinit desert del temps,
els instants són successió
de silents claredats,
difuminades en l'esbós
de fantasiat llenç,
on va despuntant el dia.

I clareja.
Prop de les ones,
un dia més..., clareja.

Artur.

dissabte, 11 de juny de 2011

LES APARENCES ENGANYEN. QUIN ÉS L'OPOSICIÓ REAL Al PP EN EL PAÍS VALENCIÀ?

Després dels resultats de les passades eleccions autonòmiques del 22 de maig de 2011, no hi ha dubte que el PP va obtenir una contundent victòria respecte a la resta de formacions polítiques participants.
Com a bon demòcrata, assumisc els resultats amb resignació però, considere excessiu el triomfalisme per part dels vencedors electorals i m'agradaria llançar al vent una xicoteta reflexió al respecte.
Realment aqueixos 1.208.603 vots que va obtenir el PP representen a la majoria dels valencians?
Atenent a la participació i als resultats obtinguts, la resposta ha de ser un sí rotund.
Per tant el Partit Popular va a tindre una majoria absoluta que li permetrà, novament, formar govern i dirigir, de forma unilateral, als valencians durant els pròxims quatre anys.
Però existeix una altra realitat. El cens de votants va ser de 3.484.904 (amb un total de 994.657 abstencions) dels quals, com he indicat anteriorment, 1.208.603 van votar al PP. Per tant, la resta de vots es va repartir de la següent forma: 684.893 al PSOE, 175.087 al BLOC, 144.201 a EU, 277.463 altres formacions, vots nuls 40.710 i vots en blanc 65.779.
L'opinió pública i prestigiosos analistes assumeixen que les abstencions són vots que normalment van majoritàriament a l'esquerra, així com els nuls i els vots en blanc. Per tant existeixen uns nombres ocults que no cal menysprear.
Els meus comptes són els següents: Entre PSOE. BLOC, EU, vots en blanc i nuls fan un total d'1.110.670 vots (deixe sense comptabilitzar els 277.463 vots repartits entre partits minoritaris que no han obtingut representació parlamentària).
Si a açò li afegim un alt percentatge de les 994.657 abstencions, el PP hauria de revisar el seu desmesurat triomfalisme, analitzar realment que força votant real té al davant i que nombre real de la totalitat de valencians representa.
A l'inrevés el PP mai ha pogut fer aquests càlculs perquè els vots de la dreta sempre han estat molt concentrats en la seua formació.
Oficialment, res que objectar. Estarem governats per una majoria absoluta del PP, gràcies als ciutadans que van exercir el seu dret al vot, però, en la pràctica...
Aqueixos 55 diputats a les Corts Valencianes que ha obtingut el PP representen a la majoria de la ciutadania civil del País Valencià?
Reitere, oficialment sí, pero... Llance, com a reflexió, la qüestió al vent. (Artur).

dijous, 9 de juny de 2011

COMPLAURE A TOTHOM

En un llibre d'habilitats personals he llegit: "La manera més segura de fracassar és intentar complaure a tothom". Estic completament d'acord. Complaure a tothom suposa apartar-nos del nostre propi criteri i deixar-ho a la flexibilitat de la persona o grup que volem complaure. En conseqüència és clar. Quin és el nostre criteri? Realment no existeix,
Normalment el motiu pel qual pretenem complaure a tothom no és un altre que obtenir elogis, felicitacions, aprovacions... En la pràctica, no existeix la possibilitat d'agradar a tothom i en conseqüència rebre la seua aprovació.
Com a molt, podem utilitzar el sentit comú en la nostra forma d'actuar, de manera que, fins i tot, els que desaproven les nostres accions els siga més comprensible nostre procedir.
A nivell individual, crec que l'important és superar aqueixa necessitat de complaença per alguna cosa que no ens aporta res com a persones. (Artur.)

dimecres, 8 de juny de 2011

VIURE DEL PASSAT

Hi ha moltes persones que prenen com a elecció personal viure del passat. No hi ha major error que arrossegar problemes i remordiments de l'ahir. Cal ser conscients, per molt que intentem canviar el passat, que la història és irrepetible i , per tant, no pot escriure's de nou.
Segurament cal tenir meridianament clar que hem de deixar l'inútil intent de canviar el passat o recordar contínuament situacions negatives que, en el seu moment, ens van produir infelicitat o fracàs.
Si permetem que ens afecte qualsevol remordiment de l'ahir o fins i tot algun temor del demà, hem de ser conscients que en realitat estem perdent un temps preciós en relació amb el nostre present.

No existeix la possibilitat d'un passat millor. (Artur)

dimarts, 7 de juny de 2011

SÉ D'UN CANT...

Canta!,
que sagnen d'alegria
les campanes vives.
Que el blanc de les cases
il·lumine el riure dels xiquets
jugant en el carrer.

Sé de un cant
on no hi ha silencis,
Una cançó que alimenta alens.
Que fructifica
en el goig dels teus ulls.

Avui el vent
no xafa els records,
ni el temps
és a la inevitable deriva
d'un navili fantasma.
I els meus dits
acaricien el llis niló
de les cordes de guitarra,
per a llançar acords
farcits de tendresa.
Un Olimp de somriures,
brandant rajos d'estima,
cus, sota el sol d'estiu,
l'imperiós vestit de l'edat.

Junt a la calada façana
de la casa del poble mariner,
llance una cançó en les aigües
del ton, avui, joiós ànim.

Artur.

dilluns, 6 de juny de 2011

LA CRUELTAT FETA INTEL·LIGÈNCIA

Les arpes del “supra-poder” neoliberal són grans i robustes. Aqueix poder es manifesta, entre altres formes, en la subtil manipulació dels mitjans de comunicació i l'efecte que aquests tenen sobre els consumidors. Actualment segueixen exercint la seua influència, fins i tot, sobre totes i tots els que recolzem el moviment del 15-M i l'il·lusionant procés de regeneració democràtica i política que porta implícit.
Però no hem de baixar la guàrdia, ni caure en el parany. Si volem fer útil el nostre pensament crític, hem de reaccionar adequadament davant el poder dels “mass media”.
VOS HEU ADONAT QUE ELS VALORS QUE IDENTIFIQUEN EL MOVIMENT “INDIGNAT” SERVEIXEN DE BASE PER A ANUNCIS PUBLICITARIS D'EMPRESSES SUPRANACIONALS EN LES QUALS NOSALTRES MATEIXOS SOM CLIENTS POTENCIALS O USUARIS?
Són intel·ligents –i per açò més cruels. Fan dels nostres ideals la millor arma publicitària per a la seua cínica xarxa macroeconòmica.

Luís Eduardo Aute utilitza el bon vers per a expressar el que sent:"estamos al albur de la intemperie". A mi, en aquesta ocasió, em naix proclamar la mateixa idea de forma més directa: "estem amb el cul a l'aire".

Artur.

divendres, 3 de juny de 2011

EDUCACIÓ REAL versus EDUCACIÓ FORMAL

Existeix una arrelada creença en la nostra societat per la qual l'estat d'èxit i felicitat en aquest món es mesure en funció del nivell intel·lectual i la brillantor en els estudis. Es pensa que l'elit de la humanitat, associada a la fama i fortuna, està integrada per persones amb un alt coeficient d'intel·ligència i nivell acadèmic. En la realitat, no és el mateix ser intel·ligent teòricament a ser-ho en la pràctica.
Enfrontar-se als avatars de la vida o aconseguir un grau acceptable de felicitat i benestar no són coses que s'ensenyen en la universitat.
Algú va dir que no és el mateix ser intel·ligent que savi. Efectivament la saviesa, la creativitat i la motivació no tenen res a veure amb els programes educatius formals.
Mes bé, podem afirmar que l'educació adquirida per mitjà de l'experiència personal va molt més allà que l'educació formal.

No hem d'esperar que la saviesa siga directament proporcional a l'excel·lència intel·lectual.


Artur.

dijous, 2 de juny de 2011

RAIMON I EL SEU "RELLOTGE D'EMOCIONS"

El darrer treball del trobador de Xàtiva és un cant ple de continguda nostàlgia i subtilesa.

Fa ja uns mesos que Ramón Pelegero Sanchís, el cantautor del carrer Blanc de Xàtiva, Raimon per a més senyes, va trencar, pràcticament, una dècada de silenci compositiu i ens va regalar un compendi de noves cançons, sota una suggeridora i bella proposta: “RELLOTGE D'EMOCIONS”.
Una cosa és la primera sensació i una altra, més digerida i assossegada, aquella que s'assenta i perdura en el temps. Així és com assimile i gaudisc el seu nou treball discogràfic.
Independentment de la maduresa acumulada i les inqüestionables ganes de presentar un disc coherent i ple de rigor, tot just escoltar els temes per primera vegada, de seguida em vaig adonar que estava davant del Raimon de sempre. Cosa, per cert, que em va omplir de molta satisfacció.
La particular interpretació del cantautor segueix sent el seu millor senyal d'identitat. Una veu clara, contundent, plena de matisos que procuren força al sentiment i la fina sensibilitat. Una veu penetrant i robusta per a fer del missatge combat, record, lírica, ironia, sentiment,… Elements aquests que prenen tot el protagonisme en aquesta nova proposta.
Musicalment, els esquemes originals del cantautor han sigut magníficament arreglats per Manel Camp i Jordi Badia. No obstant això, l'ornament musical no impedeix diferenciar amb absoluta claredat la nua composició del cantautor.
En el seu conjunt el nou treball escampa molta emoció continguda. Especialment comprensible per a les persones que coneixen bé la trajectòria del cantautor. Conceptualment, cada tema, són xicotetes representacions del pas del temps, les emocions que produeix i les empremtes que ens va deixant.
Des del meu punt de vista, els temes “He passejat per València, sol” i “Punxa de temps” aglutinen tot el simbolisme del nou treball. Evocar des de la soledat, un bagatge llunyà replet d'emoció punxant i inesborrable. Aqueix és, de sempre, l'irrenunciable compromís de Raimon.
Des del retorn, sol i melancòlic, Raimon passeja per València, en forma de cançó, les dolçors i amargors dels records al compàs d'un ritme festiu i vivaç (“He passejat per València, sol, on hi ha gent que m’estima molt, on
hi ha gent que m’estima poc, on hi ha gent que no m’estima gens.”). O representa, amb elegíac sentiment, els fruits d'un temps passat (“branca i llavor d'un temple antic. Aparcades en oblit que ja ens espera”). Efectivament, el temps fa fortes les emocions i més quan el que ens queda és menys del transcorregut. Avui són latències que necessiten eixir de l'oblit.
Tornant a l'ornament musical, encara que les cançons es podien haver interpretat al més pur estil de l'autor – acompanyament de guitarra i veu- , cal destacar l'excel•lent treball dels arranjadors, així com l'adequada instrumentació utilitzada per a interpretar els temes. De forma generalitzada, per a procurar ambients simfònics i, al mateix temps intimistes, el piano, el contrabaix, guitarres clàssiques, violins i clarinets, cellos i flautes, es barregen en la interpretació sobre una subtil percussió acariciada per l’escombreta. Els seus artífexs han sigut músics de la seua pròpia banda al costat de prestigiosos solistes de l'Orquestra Simfònica de Catalunya.
El disc comença el seu absorbent recorregut amb el tema “A l’estiu quan són les nou”, entre la velocitat simbòlica del ritme trepidant del temps i l'aire, un tant
de satíric, de l'acompanyament musical. El text és tota una síntesi vivencial en la qual queda patent la idea que les coses són com són. Raimon les canta i les compta amb cohesió i solidesa (“El temps cantat, el temps contat, el temps comptat, que ara em queda.”).
Raimon sempre ha destacat l'impacte que li va produir el fet de veure per primera vegada el mar. En el tema “Si miraves l’aigua” observem com el cantautor interioritza les tonalitats cromàtiques de l'aigua del mar. És un cicle que va del dia a la nit passant pels matisos intermedis. Blanca, malva, verda, blava, fosca són qualificatius per a un mateix concepte: l’aigua, l’aigua, l’aigua. Amb una introducció de clarinet i a ritme suau de swing, la veu es bressola entre les notes de contrabaix, regalant a l'oïdor un bellíssim tema, càlid i íntim.
Entre cordes, piano i l'inconfusible arpegi de guitarra clàssica, “Mentre s’acosta la nit” és una cançó que escenifica conscientment el pas del temps. (“Amb mes rècords que projectes, amb mes passat que futur, amb un present prim, com sempre, amb una vida que fuig.”). La lletra, novament saturada de bellesa pels quatre cantons, deixa palés com el recorregut existencial, a mesura que transcorre el calendari, cada vegada s'acurta més. Els records i la inevitable nostàlgia són elements que sintetitzen meridianament els sentiments i les emocions.
“Diré de vell foc i de l’aigua” és el poema de Salvador Espriu que Raimon ha inclòs en el present treball discogràfic. Un poema ple d’encant en què, segons el propi cantautor, el poeta “expressa la unió dels contraris en un temps indefinit” (“Diré del vell foc i de l'aigua. Si crema molt la neu, glaçava mes la flama.”)
El disc també té espai per a presentar-nos, novament, al Raimon més combatiu, denunciant en la cançó “Bagdad ‘91” tot el que va haver-hi darrere de la guerra
d'Iraq. La guerra en directe que ens van vendre els mitjans de comunicació. Una guerra que va amagar, davall els verdosos esclats de llum, els innumerables morts i ferits (Tot Occident mira assegut/ davant del televisor/ l’impacte de tants projectils/ esclats de llum, verdosa llum/ amaguen els morts i els ferits.). Amb “andante” ritme i simfònica musicalitat, la veu del cantautor pren matisos de denúncia enfront de l'amarg record de la guerra.
A manera d'homenatge a l'obra Antonio Tàpies, el tema “Terra negra” exalta el màgic univers de l'artista (Terra negra, terra negra,/ llistons blancs./ Mans obertes, mans obertes/ van cercant/ cercles màgics/ foradats, foradats.)
Les esperances contra la por queden manifestes en “Cançó d’un cor que crema” (Amb falç la segarem/ amb pics la
trencarem/ i al clot la colgarem/ la por, la por encara./ I amb martell clavarem/ dintre el cor de la nit/ un fort crit esperances/ contra la por encara.)
La nova proposta musical conclou amb ”Barcelona ‘71”. Un tema que, a ritme de vals simfònic, va descrivint, amb un evident realisme, la singular vida universitària de Barcelona en la darrera dècada del franquisme (A la Universitat els grisos,/ com molts altres/ dies de l'any,/ des de fa ja molts anys,/ és disposen a entrar a les aules…) És una fidel fotografia de l'època en què el cantautor mostra, entre altres coses, el perfil més irònic, referint-se a les porrades dels “grisos” com “exercicis gimnàstics sobre els caps dels estudiants”.
En definitiva, “RELLOTGE D'EMOCIONS” és una proposició plena d'intensa bellesa harmònica i lírica. Musicalment, el regust final és agradablement simfònic, sense deixar d'imaginar en el rerefons del pentagrama al Raimon nu, de guitarra i veu, de clara dicció i contundents lletres critiques, crues, iròniques, combatives i no obstant tendres.
Personalment, al final, per més que l’escolte, el disc em deixa l'agredolç sabor del record d'un temps passat, diluït en gran dosi de nostàlgia assumida i continguda. Segurament degut a la meua identificació amb els continguts de les seues lletres. Continguts que moltes i molts dels seus seguidors hem viscut en la nostra pròpia pell.
En algunes entrevistes, Raimon ha manifestat que una cançó és “la música, la veu i el més intangible, que és la capacitat de comunicació” i modestament considere que ho ha aconseguit àmpliament en la seua darrera entrega musical.


(c)Artur Álvarez i Boix, 2011

dimecres, 1 de juny de 2011

PREOCUPACIONS I REMORDIMENTS

En el complicat món de les inquietuds, la por, l'ansietat i la culpa són emocions susceptibles a la producció de pensaments que ens porten a fomentar la preocupació. El diccionari defineix la preocupació com:" intranquil·litat, inquietud o temor que produeix alguna cosa". Però la realitat és que aqueix sotsobre ens ho infligim nosaltres mateixos i, en la majoria dels casos, és absolutament inútil. Segons nombrosos especialistes, molts problemes de salut com l'estrès, maldecaps, úlceres, atacs de pànic,... tenen el seu origen en aqueixa excessiva afició a la preocupació.
Realment ocupem massa temps omplint la nostra vida de preocupacions inútils, ja que moltes de les coses per les quals ens preocupem mai succeiran.
És per tant, aconsellable atapeir la nostra existència d'esperança i creativitat. I encaminar les energies cap a les coses importants que la vida ofereix. La resta, com va dir el cantautor Luís Eduardo Aute, és fum.

Artur.