diumenge, 31 de juliol de 2011

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS: "Propietats de la pena"

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

dijous, 28 de juliol de 2011

INTUÏCIÓ


Si considerem la intuïció com una eficaç habilitat humana, és important plantejar-nos el seu desenvolupament. Els beneficis poden ser importants. La intuïció no sembla obeir a la voluntat. Està totalment al marge de tota lògica i racionalitat, però la realitat és que moltes persones són més hàbils que unes altres a l'hora d'avançar-se als processos racionals per a obtenir un correcte resultat o solucionar un complicat problema.
És difícil d'explicar el seu gènesi però és fàcil observar com certs individus són més ràpids que uns altres a obtenir una resposta encertada.
Com tota habilitat, aquesta es pot conrear i potenciar. Nombrosos experts coincideixen que diversificar l'atenció, acceptar l'ambigüitat, la paradoxa i la incertesa són situacions afavoridores de la destresa intuïtiva.
En definitiva, obrir el ventall de possibilitats pot ser el millor fonament per a desenvolupar l'esmentada aptitud, tan beneficiosa per a afavorir l'encert a l'hora de prendre les nostres decisions. (Artur).

dimecres, 27 de juliol de 2011

PENYAGOLOSA

El cim del Penyagolosa, a 1.813 metres del nivell de la mar i amb una superficie de 31.921 hectàrees, és la segona carena més alta del País Valencià després del cerro Calderón, i el primer situat dins del domini lingüístic valencià. Està situat a la comarca de l'Alcalatén i dóna nom al massís al que pertany.
El cim es troba dins del Parc Natural del Penyagolosa, del qual li dona el nom, va ser declarat al 2006 per la Generalitat Valenciana.
Es tracta d'un nucli muntanyós elevat i ben conservat del Sistema Ibèric. Culmina als 1.813 m en el cim del Penyagolosa, des de on es domina una immensa panoràmica sobre les comarques castellonenques i les veïnes terres d'Aragó. La seua paret rocosa des de la posició sud és un precipici vertical de quasi 300 metres, punt de trobada dels alpinistes. A prop, al terme de Vistabella del Maestrat, està el Santuari de Sant Joan de Penyagolosa, antic monestir i lloc de pelegrinatge. El Santuari de Sant Joan de Penyagolosa i extensos boscs de pí negral, pi alber, roure reboll, etc. componen aquest magnífic lloc. L'accés al massís es pot realitzar per les pintoresques localitats de Puertomingalvo (província de Terol) Villahermosa del Río, Vistabella del Maestrat, Xodos, el Castell de Vilamalefa i Llucena a la província de Castelló.
El massís de Penyagolosa es situa a cavall entre els últims contraforts del Sistema Ibèric i la serralada costanera, en un espai de transició entre la costa i la muntanya. Les seues terres s'estenen entre dos mons, per una banda les valls càlides del Millars i per altra les planes altes i fredes del Maestrat i l'Aragó, la qual cosa fa que els seus paisatges canvien incessantment a mesura que ens endinsem per les seves sendes.
Una bona prova del paisatge abrupte d'aquestes terres, és la diferència d'altitud: la localitat de Llucena se situa als 500 metres d'altitud i en pocs quilòmetres es troba el pic de Penyagolosa als 1.813 metres d'altitud.
També es pot arribar al Penyagolosa a peu des de la capital de la plana ja que disposa del Sender de Gran Recorregut GR-33.
En la cima, junt a una estàtua de la Verge del Lledó (patrona de la ciutat de Castelló de la Plana) hi ha escrit a una una placa:

"Penyagolosa gegant de pedra
La teua testa plena de neu
Penyagolosa, Penyagolosa
A la tempesta, al sol i al vent
Fita senyera del poble meu."

I també aquesta:

"Muntanyer!
Sou al Penyagolosa, el cim
senyera del País Valencià, el més
enlairat de l'àrea lingüística
valenciana, vértex geodèsic de
primer ordre a 1813 metres
sobre el nivell del mar.
Una vegada hàgeu contemplat
la magnificència i grandiositat
del paisatge circumdant, t'invitem
a dipositar una targeta a la bústia
indicant les vostres impressions, nom,
centre al qual pertanys i
data de l'ascensió. "


dilluns, 25 de juliol de 2011

DESIG


L'alba,
novament ha portat
el silenci del record.
Ennuvolats llenços
de paisatges reviscuts
que el somni ha deixat
esbossats en la memòria.
I en el centre de tot,

el teu rostre present.
Ta imatge difuminada
entre la boirina matinal
i la invencible ànsia
de sentir-te a prop.

La veritat és
que, per molt que navegue
la barca del pensament,
en totes les albes desitge

la teua estimada presència.

Artur.

diumenge, 24 de juliol de 2011

ELS ERRORS

Cometre errors és essencial a l'hora de l'aprenentatge vital. A més, els errors circumstancials són fonamentals com a marcadors de les nostres limitacions. Gràcies a ells, aprenem a conèixer-nos millor.
Hi ha persones que recriminen contínuament, sense més, les equivocacions, de forma sistemàtica, a les del seu entorn sense donar un sentit positiu a la seua inadequada censura. No saben que, conscient o inconscientment, estan anul·lant la capacitat d'assoliment i coneixement personal de l'altra persona.

Els errors són didàctics i necessaris. I això s'ha de comprendre i assumir pels que ens rodegen i per nosaltres mateixos.(Artur).

divendres, 22 de juliol de 2011

CERQUEM EL QUE PENSEM

Cada nou dia pot ser una nova oportunitat o una tortura. Crec que tot depèn del posicionament a l'hora de plantejar-nos nostra visió del món que ens envolta.
Els plantejaments i situacions personals, és clar, que influeixen en l'ànim i, segurament, fins i tot, podrien justificar els posicionaments més negatius per a escometre la vida.
Així doncs, pensar que cada nou dia és una lluita que hem d'emprendre, assumint tot el que és inherent a la pròpia existència. O donar-nos per derrotats abans d'afrontar res, són els dos extrems que delimiten el sentit de la nostra vida.
Sentir-nos motivats per a millorar ens portarà pensaments positius. Sentir-nos derrotats ens comportarà intranquil·litat, tortura interior i molt pessimisme.
En gran mesura, moltes situacions problemàtiques de les persones estan limitades per aqueixos pensaments negatius que condicionen els nostres actes i la nostra manera d'escometre el dia a dia. (Artur).

dijous, 21 de juliol de 2011

EL VIATGER



He despistat la rutina.

He deixat les coses quotidianes
aparcades en el temps.
He anat a la recerca dels déus
remuntant antic Olimp.
Els murmuris de l'invisible vent
han colpejat el meu rostre.
He palpitat front la majestuositat
i he rememorat llegendes.
He balancejat les paraules
en els mars mitològics.
He somiat blaus minarets
al costat de la banya d'or.

Avui, viatger de mi,
entre crepuscle i flor de tarongina,
els encanteris que m'envaeixen
van beneint el record.

Artur.

divendres, 8 de juliol de 2011

JORDI DE SANT JORDI (?-1424)

COBLA ESPARSA

"No m'asalt d'om qu'en tots afars no sia
leyals e purs com la fina romana;
ne m'asalt d'om qui sinch jorns la setmana
ment en sos dits e vol ab drutz paria;
ne m'asalt d'om que·m leu ploma ne palla
de mon vestir ne·s jacte de batalla;
ne m'assalt d'om qui no hage vergonya,
car de tot past fay gorgua com segonya."



Jordi de Sant Jordi neix al regne de València cap a les darreries del segle XIV. Des de ben jove ocupa el càrrec de cambrer del rei Alfons el Magnànim, i els documents de l'època el situen sempre on es decideix la sort del regne. L'any 1416 viatja al regne de França per encàrrec del monarca i més tard participa en missions comercials entre Sicília i Aragó. Durant aquest període sembla ser que obté favors del monarca, com ara la concessió d'impostos, donatius en metàl·lic i robes costoses. L'any 1420, juntament amb d'altres poetes com Andreu Febrer o Ausiàs March, participa en l'expedició a Sardenya i Còrsega. Durant aquest viatge, Alfons el Magnànim l'anomena "cavaller" i li atorga l'alcaldia de la Vall d'Uixó. L'any 1423 és fet presoner a Nàpols quan les tropes de Francesco Sforza irrompen a la ciutat. D'aquesta experiència neix el poema "Presoner", on l'autor manifesta l'angoixa que li provoca la situació i confia en la ràpida alliberació.
És un poeta principalment cortesà, i sovint exalta figures femenines del seu entorn com ara la seva germana Isabel o Margarida de Prades, vídua de Martí l'Humà, per exemple, en poemes com "Midons", "Estramps" o "Setge d'amor". Al mateix temps, la continua presència d'intel·lectuals i homes de ciència a la cort d'Alfons el Magnànim li permet de relacionar-se amb d'altres poetes joves, com Andreu Febrer, Lluís Icard, Arnau Marc i Arnau d'Erill, i també de conèixer Íñigo de Mendoza, el Marqués de Santillana, que lloa la seva poesia a més de destacar les seves capacitats musicals. El Marqués dirà que és un "cavallero prudente" i "músico excellente", i li dedicarà un poema a la seva mort, la "Coronación de Mosén Jorde".
De la seva obra es conserven 18 poemes que han estat suficients per a considerar-lo com a un dels autors més importants de la lírica catalana abans d'Ausiàs March. Influenciat per els grans trobadors del segle XII, els seus poemes neixen de la reflexió amorosa, però vista sempre des de l'ideal de l'amor cortesà trobadoresc. Martí de Riquer i Lola Badia, els estudiosos que més i millor s'han ocupat de la seva obra, opinen que l'èxit del poeta, tot i tenir lloc en una cort que traspua modernitat, es genera per la seva atenció als ritmes i formes clàssiques.
La llengua que utilitza és un català que està molt allunyat del que s'utilitza en prosa a l'època, perquè admet una gran quantitat de provençalismes, sobretot pel que fa a la flexió verbal i als recursos lèxics. En aquest sentit, es pot considerar com un estat intermedi entre la llengua aprovençalada de poetes com Andreu Febrer o Gilabert de Próixita i el català d'Ausiàs March. Sobre això Martí de Riquer diu: "Jordi de Sant Jordi produeix la impressió de voler escriure en català, però admetent gran nombre de provençalismes […]. Malgrat tot, la llengua poètica del nostre autor porta un vestit, o té una aparença, provençal, i encara es troba molt allunyada del català de la prosa".
Un document de l'època sembla indicar que mor el 18 de juny de 1424, sense que s'hagi pogut concretar el lloc. http://www.escriptors.cat/autors/santjordij/pagina.php?id_sec=2975

LA FAROLA-CASTELLÓ

La plaça de la Independència de Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià), coneguda popularment com plaça de La Farola pel monumental fanal que presideix la plaça.
La plaça serveix de nexe d'unió de les dues avingudes més transitades de la ciutat, la Ronda Millars i Ronda Magdalena, a l'extrem nord-est del Parc Ribalta, connectant-les al centre urbà de Castelló de la Plana.
El nom de la plaça està dedicada a la Guerra de la Independència Espanyola (segle XIX) i el lloc on s'alça La Farola, el bisbe de Tortosa va coronar a la Mare de Déu del Lledó (patrona de la ciutat) el 1924. Una placa recorda l'esdeveniment. Altres elements arquitectònics ressenyables són els edificis modernistes de la plaça, destacant la coneguda com Casa de les Cigonyes, al número 7.
Durant les festes de la Magdalena s'ubica una gaiata corresponent al sector 6. http://ca.wikipedia.org/wiki/Pla%C3%A7a_de_la_Independ%C3%A8ncia_(Castell%C3%B3_de_la_Plana)

dijous, 7 de juliol de 2011

GESTIONAR EL PASAT I FUTUR

Hi ha vegades que donem massa importància al passat o al futur. En tots dos casos estem malgastant unes precioses energies a l'excés. Si a açò li afegim elements tals com la inquietud i por enfront del que ha de venir o records negatius sobre fets passats, no sols estem malbaratant la vitalitat en alguna cosa que no produeix gens positiu en el nostre ànim. A més estem frenant la possibilitat d'assaborir plenament cada instant únic i irrepetible que existeix.
El passat ens proporciona experiència que cal saber gestionar en favor de viure millor el present. El futur és alguna cosa, en molts casos, impredictible que no podem controlar.
Viure excessivament afectats pel passat o el futur ens pot induir a omplir-nos de nombroses pors que, en ocasions, ens impedeixen realitzar una vida amb total normalitat. Arribant, fins i tot, a situacions extremes que ens poden sumir en la més absoluta depressió. (Artur).

dimarts, 5 de juliol de 2011

SÓC FELIÇ SENTINT-ME UN DIMINUT PEIX.

Sóc feliç
sentint-me un diminut peix,
coneixent el clar brou
del perfumat mar.
Despertar
sota els robusts rajos de llum
clavats en les aigües salades
del marinat paisatge.
Sota l'escata del meu mantell
notar la fresca sensació
de la limfa marina.
Les flors de coral
acompanyen, ribera salada a baix,
aquest despreocupat recorregut.
Cavalque, entre espessos boscos
de vigoroses algues,
cavallets de mar
àvids de nous jardins.
Llisque el meu cos,
dansant sensacions de goig
sobre cordes vegetals
amb harmoniós vaivé.

I avui sóc feliç
sentint-me un diminut peix.

Artur.

dilluns, 4 de juliol de 2011

EL BLOC SINGLADURES, MÉS DE 10.000 VISITES, GRÀCIES!

Concretament el passat 5 de desembre de 2010 va començar a solcar les aigues de la paraula i l'expressió plàstica el bloc SINGLADURES amb el següent post:

Reflexionar és estar viu/va. Diuen que sembrar el present d'indiferència és omplir el demà de misèria. La paraula i l'expressió plàstica són reflexió. L'art és reflexió. És combatre la indiferència... És estar viu.
Aquest bloc naix amb la intenció d'ensenyar i compartir tot allò que podem construir amb el nostre pensament crític i reflexiu, utilitzant per a això la imatge i la paraula. Els dos mitjans ens ajuden a provocar que alguna cosa es moga en el nostre interior. Quelcom que ens farà sentir, percebre i pensar. Per a sentir-nos vius no hem d'abraçar-nos a l'apatia o la desgana. Tot ha de fluir pels adequats camins de l'emoció i la sensibilitat. Segurament, en algunes ocasions no estareu d'acord en el que puc escriure, però serà suficient motiu per a fugir de qualsevol emprenyadora indiferència.
Benvingudes amigues! Benvinguts amics!

Pràcticament, mig any després hem superat les 10.000 visites. En cap moment pensava que anava a tenir aquest tràfic en tan curt espai de temps.
Durant tot aquest temps he nodrit el bloc de divers contingut. He procurat que, tant la meua producció literària com l'aliena, fóra prenent consistència i es transformara en un referent per als que heu tingut a bé seguir, habitual o esporàdicament, els "posts" de SINGLADURES.
Encara que el material ha sigut divers (poesia, relats, crítica musical, materials aliens, microassajos, articles d'opinió, haiku, ...), les principals entrades s'han centrat en la meua producció poètica i en els microassajos.
He procurat ser fidel als principis que en el seu moment em van espentar a crear aquest bloc: reflexionar, combatre la indiferència i, en definitiva, remoure l'esperit crític i creatiu tan necessari per a sentir-nos vius. I tot replet d'un afany de compartir amb totes i tots els que heu fet possible que avui estiga ple de joia celebrant les 10.000 visites.

Per tot, moltes gràcies. Vos assegure que seguiré aprenent de tots vosaltres per a millorar SINGLADURES.

Una forta abraçada.
Artur.

diumenge, 3 de juliol de 2011

NO ALS LÍMITS "A PRIORI"

Sentir-se bé amb un mateix és un assoliment imprescindible per a poder afrontar l'existència amb un important grau de satisfacció. Per desgràcia, no tothom pot recórrer el bon camí per a aconseguir aquesta meta. Depèn en gran mesura de la mentalitat amb la qual afrontem la vida.
Hi ha qui creu que la seua forma de ser és immutable, que ha nascut així. Per tant, està posant límits al seu propi creixement personal.
No obstant açò, uns altres pensen que el creixement, l'aprenentatge, l'experiència són situacions que trenquen les cadenes dels límits humans. Assumeixen millor els riscos i tenen majors assoliments personals.
Així doncs, els límits, que a priori nosaltres ens adjudiquem, ens fan, d'entrada, sucumbir front el creixement personal. (Artur).

divendres, 1 de juliol de 2011

DE VEGADES..., LA NOSTÀLGIA ENS VISITA.

De vegades,
quan el pas del temps
és un llarg trajecte recorregut
ple d'infinites brevetats,
la nostàlgia ens visita.
Ens sentim febles
davant sa tremolosa presència.
Llavors,
forcem intel·lectes
pensant que cal créixer
per a seguir vivint.
Ni els presents viscuts
en els més jovials moments,
són arguments suficients
per a sucumbir davant el passat.
La immensitat del viscut
necessita restar, tranquil·lament,
en un lloc de la història.
Encara que, de tant en tant,
els records afeblisquen l'ànim.
Sense amargor ni recel,
deixem seguir el rumb
de l'estrany navili que recorre
el nostre particular oceà.


Artur.