dimecres, 31 d’agost de 2011

IMAGINACIÓ: ABSÈNCIA o INSPIRACIÓ?

Per a aconseguir coses en la vida, la imaginació és un procés essencial. Ara bé, cal imaginar per a crear, créixer, caminar,... no per a absentar-se. Des del nostre interior procurem respostes amb mancança d'influència ambiental. Generem representacions percebudes en el nostre interior.
Un procés d'abstracció gràcies al qual omplim d'un beneficiós i necessari idealisme un món alternatiu a l'existent. Una forma de transformar les nostres percepcions per a construir nous camins que faciliten el desig de donar sentit a l'existència i ens ajuden a acostar-nos una mica més a l'anhelat estat de felicitat. (Artur).

dilluns, 29 d’agost de 2011

LLOCS: SERRA D'ESPADÀ.

La Serra d'Espadà és un massís muntanyós situat als últims estreps orientals del Sistema Ibèric, al nord-oest del País Valencià. Gran part de la serra forma el Parc Natural de la Serra d'Espadà.
Localitzada entre les comarques de l'Alt Millars, Alt Palància i la Plana Baixa, la serra d'Espadà discorre entre les conques dels rius Millars i Palància al sud de la província de Castelló.
A la Serra d'Espadà hi han restes d'antigues neveres que servien per a emmagatzemar la neu. Aquesta es traslladava després a les grans ciutats per a després ser utilitzada en usos gastronòmics i medicinals.
Declarada parc natural, n'és un dels espais naturals millors conservats de tot el País Valencià. La serra d'Espadà és coneguda per les seves innombrables fonts, barrancs i frondosos boscos d'alzines sureres (Quercus suber).

Flora: Les condicions climàtiques, geològiques i edàfiques fan que entre les espècies més representatives de la flora de la Serra d'Espadà figuren endemismes que sols allí podem trobar.
Les alzines sureres, una de les espècies més interessants del País Valencià, representen la vegetació potencial en sòls silicis. L'alzina surera posseeix la peculiaritat d'oferir resistència al foc, la qual cosa li confereix un gran valor ecològic. La seua resistent escorça, el suro, convenientment explotat constitueix un recurs econòmic per a les poblacions de la serra.
Junt amb les alzines sureres, o bé formant masses boscoses, trobem el pinastre (Pinus pinaster), utilitzat en l'antiguitat per a l'extracció de resines. Es caracteritza per presentar acícules o pinyes de mida més gran que les del pi blanc (Pinus halepensis), que també trobarem compartint sòls calcaris amb les alzines.
Altres espècies dignes de menció són els matolls o matollars formats per diverses espècies del gènere Cistus —com l'estepa blanca (Cistus albidus)—, brucs (Erica arborea), càdecs (Juniperus oxycedrus) i matapolls (Daphne gnidium). També apareixen arbres o arbusts d'interés com són el reboll o roure reboll (Quercus pyrenaica), el teix (Taxus baccata), el grèvol (Ilex aquifolium), el castanyer (Castanea sativa), l'auró (Acer monspesulanum, Acer granatense), el roure valencià o de fulla petita (Quercus faginea), l'avellaner (Corylus avellana), el server (Sorbus torminalis), el freixe (Fraxinus angustifolia) i l'arborcer (Arbutus unedo).
La serra presenta espècies de gran interés científic o biogeogràfic, entre les quals destaquen endemismes valencians com la bracera (Centaurea paui), el clavellet de roca (Minuartia valentina), l'herba de llunetes (Biscutella calduchii) i d'altres com el pericó de sureda (Hypericum androsaemum) i la ginesta de sureda (Cytisus villosus), així com gran quantitat de falgueres.


Fauna: La fauna d'esta serra és resultat de la diversitat de paisatges i ambients que posseeix.
Començant pels amfibis, podem trobar diverses espècies com el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita) i el gripau d'esperons (Pelobates cultripes). Però l'espècie més interessant és l'ofegabous (Pleurodeles waltl) o "venancio", que troba el seu hàbitat a aigües tranquiles i a algunes basses de reg.
Els rèptils són representats per diverses espècies com el fardatxo (Lacerta lepida), la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus), la serp blanca (Elaphe scalaris) i la verda (Malpolon monspessulanus).
En quant a l'avifauna destaquen, sense dubte, les rapinyaires. L'escassa i amenaçada àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus) habita a la serra i l'àguila serpera (Circaetus gallicus), l'àguila calçada (Hieraaetus pennatus) i l'astor (Accipiter gentilis) troben un hàbitat idoni a les masses boscoses. Entre les rapinyaires nocturnes podem trobar-nos el gamarús (Strix aluco), el mussol banyut (Asio otus), el duc (Bubo bubo) i el xot (Otus scops). Altres aus típiques d'esta serra són el gaig (Garrulus glandarius), el pica-soques blau (Sitta europaea), el pit-roig (Erithacus rubecula), el colltort (Jynx torquilla), el pinsà (Fringilla coelebs), l'oriol (Oriolus oriolus), etc.
La mastofauna és representada, entre d'altres, pel porc senglar (Sus scrofa), la rabosa (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), la geneta (Genetta genetta) i el teixó (Meles meles).
Finalment mencionar que existeixen unes 16 espècies de ratpenats, algunes d'elles de gran importància i en greu perill d'extinció.

Parc natural: Parc Natural de la Serra d'Espadà
Aquesta serra va a ser declarada Parc Natural pel Govern Valencià mitjançant el Decret 161/1998 de 29 de setembre.
La superfície declarada com a parc ocupa unes 31.000 ha. Les muntanyes més altes són el Pic Espadà 1.099 m., el de la Ràpita 1. 103 m. i el Alto del Pinar 1.101 m. En total uns 1.200 quilòmetres quadrats, 120.000 Hectàrees, tot englobant 40 pobles que tenen el terme en l'esmentat territori. Este fet el converteix en l'Espai Natural Protegit de major extensió de tot el País Valencià. Dels 19 municipis implicats, 11 tenen tot el seu terme municipal dins dels límits del parc natural (Aín, L'Alcúdia de Veo, Almedíxer, Assuévar, Xóvar, Eslida, Fontes, Figueres, Pavies, Torralba del Pinar i Vilamalur); mentre que els 8 restants (Fondeguilla, Algimia d'Almonesir, Artana, Aiòder, Matet, Suera, Tales i La Vall d'Almonesir) sols estan inclosos parcialment. http://ca.wikipedia.org/wiki/Serra_d%27Espad%C3%A0

divendres, 26 d’agost de 2011

AVUI REP LA LLUM, TRENCANT MURS.

Avui rep la llum
trencant murs.
Pretenc seguir
destruint obstacles.
Sota el nou blau,
a la recerca de l'horitzó,
procure precís,
un colp perfecte.
El desig i l'esperança,
acceleren les ànsies.
Descobrir, mes allà,
l'altre espai.
Entre origen i mort
existeix un baül
replet de murs sagnants.
Serè i en silenci,
vaig destruint dics
que limiten l'ombra
allargada del pensament.

Pel camí, vaig deixant
enderrocs amuntonats.


Artur.

dimecres, 24 d’agost de 2011

ENCARA SURA EL CLAREJAR

Encara sura el clarejar
en el llunyà horitzó.
Encara la pell de l'ombra
cobreix algun replec
de la familiar platja.
I les preguntes van passant,
pesant en l'instant.
Incendiant, per dins,
el prodigi poètic.
Damunt del mar,
s'ha marcit la plata
i els somnis s'ofeguen
capturats en les aigües.

Clareja.
En la roda de la vida,
els somnis s'esborren
nus i trencats.

Artur.

dilluns, 22 d’agost de 2011

LES PRIORITATS DE LA HUMANITAT

Estem vivint un espai de temps decisiu per al futur de la humanitat. Un alt percentatge de la població està atordida pels esdeveniments i per les complicades expectatives de futur. En el món capitalista, sistema que domina i mou la vida de gran part de la humanitat, diguem del primer món, el desconcert, els valors, les ideologies,... estan sent clarament qüestionades. Realment la situació és difícil i complicada. Fa falta una reflexió i revisió profunda respecte a la situació que hem arribat i prioritzar el camí a seguir de cara al futur.
En aquest sentit la meua reflexió sempre arriba al mateix punt. Per sobre de canvis polítics i socials, hi ha alguna cosa prioritaria. Interpretar el futur de la humanitat des d'una visió que prioritze solucions ecològiques.
Si no prenem ràpides i importants mesures mediambientals que intenten pal·liar el ja tan danyat medi ambient, que més donarà criticar injusts sistemes polítics i econòmics si destruïm irreversiblement la casa on habitem?
És clar que una cosa porta a l'altra però, la urgència a l'hora de pal·liar la malaltia ecològica que pateix el nostre planeta ha de ser el objectiu prioritari a nivell planetari.
Salvar el medi ambient ha de ser un objectiu que ha d'anteposar-se a qualsevol interès econòmic. El contrari ha de considerar-se un homicidi intencionat en tota regla. I el més descoratjant és que totes i tots sabem on s'amaguen els assassins. (Artur).

dissabte, 20 d’agost de 2011

"...QUE TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE"

"...que tot està per fer i tot és possible". Aquests versos corresponen al poema de Miquel Martí i Pol "Ara mateix". Són uns versos que indueixen a reflexionar sobre la necessitat de no donar-se mai per vençut. Un contingut per a portar sempre present. Per a recordar quan tenim dubtes o pensem que l'única solució vàlida és impossible. Un excel·lent títol per a determinar l'esperit pacíficament combatiu. Una poció contra la resignació. Un missatge directe i clar: la utopia és el futur de la humanitat.

Amb llibertat i determinació es poden construir futurs diferents, plens de tolerància, respecte i solidaritat. (Artur).

"BEN POCA COSA TENS"-MIQUEL MARTÍ i POL

Ben poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

(Del llibre Autobiografia)

Miquel Martí i Pol, va néixer el 19 de març de 1929 a la població de Roda de Ter, situada a la comarca d'Osona. D'origen obrer, Martí i Pol va començar a treballar en una fàbrica del seu poble als 14 anys. Als setze anys es fa de la Penya Verdaguer i escriu poemes en castellà. Als dinou ja els escriu en català. Als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar que el va obligar a estar-se al llit una llarga temporada. Va aprofitar aquesta època per a llegir abundosament, i d'aleshores ençà va decidir dedicar-se a l'escriptura.
El 1956 es va casar amb Dolors Feixas, amb qui va tenir dos fills. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col•laborar amb el PSUC. L'any 1970 se li diagnosticà una esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat.
El 1978 rep un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entre d'altres.
Morí l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter. http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Mart%C3%AD_i_Pol

divendres, 19 d’agost de 2011

EN LA CALMA D'UN NOU CLAREJAR

Abatut,
vagabund i solitari,
en la calma de l'espai,
edifique un nou clarejar
amb les arrapades que les ombres
ha escampat en la pell.
La paraula es dibuixa
sorda en el vital escenari.
Isc, impotent,
dels foscos mons de la nit,
alimentant l'impertorbable ritu
d'una nova punta de dia.
L'enteniment va escorcollant
cúmuls onírics,
que l'alba precipita
en el paper del quadern.
El nou sol d'estiu
renova la claredat,
inundant de certeses,
les doloroses realitats.

Abatut,
vagabund i solitari,
en els jovençans vèrtexs
del rutinari clarejar,
cada vegada,
es fan més incomprensibles
els habituals setges
del planetari estatge.

Artur.

dimecres, 17 d’agost de 2011

FILOSOFIA DE VIDA

En general, totes i tots tenim la nostra pròpia filosofia de vida. Uns principis i una forma personal d'entendre-la. És un procés que la majoria de les vegades es produeix de forma una miqueta inconscient. Sorgeix i es forja sense prestar-li la suficient interiorització que afavorisca anar polint la seua construcció.
Sobre la marxa, normalment, anem construint la seua estructura. Segurament l'experiència té molt a veure en açò, però perquè no siga causa de conflicte necessitem prestar-li una mica més d'atenció. Necessitem reflexionar, utilitzar l'esperit crític, comprendre-la i contextualitzar-la en la seua globalitat. Els beneficis poden ser importants: Evitar, resoldre i abordar els problemes vitals amb adequades garanties d'èxit. (Artur).

dimarts, 16 d’agost de 2011

CONFLICTES ACTITUDINALS

La resposta que donem enfront d'alguna cosa o algú, argumenta una aproximació al concepte d'actitud. Però el nostre posicionament no està compost d'una sola variable. El que pensem, el que sentim i el que manifestem són els components que conflueixen a l'hora d'elaborar opinions respecte a quasi totes les coses o persones del món en les quals hàgem pensat en algun moment.
L'ideal seria que el nostre comportament i posicionament guardara una estreta relació d'equivalència respecte al pensament, coneixement i conducta. Però la majoria de conflictes interns que ens afligeixen vénen motivats pel fet que no som conseqüents a l'hora de manifestar una coherència actitudinal.
Moltes vegades pensem d'una manera i actuem d'una altra. Açò, per tant, és una situació contradictoria respecte al nostre equilibri personal. Motiu que ens omple de sentiments negatius.

La coherència de pensament, sentiment i conducta afavoreix, segurament, l'adequada actitud davant la vida. (Artur).

dilluns, 15 d’agost de 2011

SOMRIURE

Que el sol d'aquest nou clarejar
no marcisca el somiat record
de gaudir el teu lluminós somriure
replet de primavera.
Que no s'oxide
l'argentada evocació,
estremida entre els estels,
de la noctàmbula foscor.
Que repiquen esperances i llums
en la perpètua talaia
del nostre singular reducte,
ofegat de pertinaç usatge.

Vida, foc, llum,...
i el teu somriure.

Artur.

dissabte, 13 d’agost de 2011

LES INFLUÈNCIES

En ocasions vivim atrapats en les xarxes de les influències del passat. Açò, sens dubte, condiciona el futur. El nostre caràcter se sent emmanillat per aquest influx, ja siga familiar, social, en la relació de parella, etc. Tot açò ens fa sentir malament. Tenim la sensació de no controlar la nostra pròpia vida. I ens és difícil o impossible solucionar aquesta situació.
Molts es donen per vençuts. La realitat és que es pot gaudir dels records. Són experiències que acumulem en la nostra existència, però hem de saber diferenciar que el passat és passat i com tal hem de deixar-ho en pau. Mai sentir-nos encadenats per ell.
Les influències del passat no són fixes. Podem i devem cercar el canvi en un futur que ens allibere d'elles. Ser nosaltres mateixos. Ser més feliços. Canviar en positiu.

Tota influència del passat percebuda com una cadena, furta llibertat al nostre futur. (Artur).

divendres, 12 d’agost de 2011

POESIA: CARLES SALVADOR (1893-1955)

Volta l’era sobre el trill!
Vés xafant, molent la palla!
No digues tinc blat
si no està nugat
dins la saca.

Aquella amor que tenia
s’ha escapat
per un camí de flor blanca.
No digues tinc blat,
batedor
amador,
si no està nugat
dins la saca.

Res no vull d’aquell amor
i el recordar-lo em fa basca.
Per triar aquest blat d’or
has d’esmicolar la palla.
El sol abrasador
recrema l’esquena tostada.
El trill fa un camí sense fi
i troten les mules si senten la tralla.


Aquella amor
tenia bes i abraçada.
¿Què li mancava, a l’amor,
que es fongué pel camí de flor blanca?

No voldria recordar
i tinc als ulls una llàgrima.
No digues tinc blat
si no està nugat
dins la saca.
Volta l’era sobre el trill!
Vés molent i canta!
No vull cançons d’amor,
vull només moldre la palla.

Allà baix a la Ribera
hi havia un rossí pelat
tres dies que estava mort
i encara menjava blat.

No cantes més, per favor.
Cluixca l’assot, calle el cant.
Els records m’ofeguen, tèrbols.
Volte el trill, barrim-barram;
fem la palla ben menuda
i repleguem prompte el blat,
que allà baix, a la Ribera,
jo tenia un dolç amor:
el vaig creure fonedís
i encara és al cor.

Palla i blat! Blat i palla!
No digues mai blat
si no el tens nugat
dins la saca.


Carles Salvador i Gimeno (València, 1893 - València, 1955), fou un poeta i gramàtic valencià. Exercí de mestre a Benassal (Alt Maestrat). El 1919 publicà el fullet El valencià a les escoles i el 1921 llançà un manifest, Pro Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana, sense gaire èxit.
Fou un dels principals promotors de la normalització ortogràfica al País Valencià. Fou nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, on ingressà amb el discurs Qüestions de llenguatge (1935). Publicà, aleshores, diversos opuscles gramaticals que foren decisius per a la divulgació de la doctrina gramatical de Pompeu Fabra al País Valencià. També participà en la redacció de les Normes de Castelló. Fou col·laborador habitual del setmanari valencianista Avant.
En la seva producció poètica destaquen Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Fou també important la seva prosa, tant la narrativa -La Dragomana dels déus (1920), Barbaflorida professor (1930), El maniquí d'argila (1931)- com els assaigs: Elogi de la prosa (1928), Elogi del xiprer (1929), Elogi del camp (1930) i Elogi de la vagància (1937).
Després de la guerra civil, la seva poesia esdevingué més tradicional i austera; publicà Nadal flor cordial (1943), El fang i l'esperit (1951).
El 1951 fundà dins Lo Rat Penat els cursos de Llengua i Literatura Valenciana i publicà una Gramàtica valenciana (1951). Salvador s'autoanomenava polític de l'idioma i ha estat considerat un precursor del discurs sociolingüístic.


http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Salvador_i_Gimeno

dijous, 11 d’agost de 2011

EN EL CANTÓ DE L'ALBA

En el cantó de l'alba,
on els arpegis de la lluna
van perdent, sense control,
la noctàmbula harmonia,
Ací, novament vull
llançar a l'abisme de l'aurora
els melodiosos acords
del darrer vers somiat.
Sobre les cendres de la nit
renaix de la letargia
el despertar de certeses,
inquietuds, pors i ofrenes.

Guerra i pau del pensament!

I en el trajecte
de la desgastada paraula,
el teu nom, flamant, corona
l'indeterminat clarejar.

Artur.

dimecres, 10 d’agost de 2011

LA SOLITUD NO DESITJADA

Els psicòlegs diuen que la solitud no vinguda de gust és una experiència indesitjada amb uns matisos molt semblats a l'ansietat o depressió. Una situació desagradable que pot, fins i tot, arribar a generar angoixa.
Segurament també té a veure molt amb deficiències respecte a certes capacitats i habilitats socials.
Tenir dificultats per a manifestar sentiments i opinions o manifestar seriosos problemes per a contactar, amb certa confiança, amb els qui ens envolten, són exemples clars que indueixen a la solitud tant personal com a social.
En situacions d'aquest tipus és molt convenient reconèixer que ens passa i les circumstàncies a les quals es deu. La resta és aplicar determinades utilitats tals com deixar pors i victimismes, combatre la timidesa i no tancar-se en un mateix pensant que no hi ha solució. (Artur).

dimecres, 3 d’agost de 2011

FUGIR versus SIMPLIFICAR L'EXISTÈNCIA

No hem de confondre les actituds de fugida davant la vida amb els posicionaments en favor de simplificar-la, eliminant de les nostres inquietuds existencials tot allò que no podem explicar per més que li donem voltes a intentar obtenir respostes.
En el primer cas, les pors, dubtes, incapacitats, influències externes,... poden ser fonaments que ens porten a fugir, creant-nos seriosos conflictes existencials.
La seua conseqüència immediata és adoptar una manera de vida sense rumb. Sense un projecte. Sense un camí clar per a aconseguir una meta.
Per contra, en el segon cas estem parlant d'alguna cosa diferent. Estem plantejant un projecte, un rumb, una actitud compromesa. Però intentant canalitzar les nostres energies cap a allò que ens fa créixer com a persones i deixant de costat complicacions absurdes per incomprensibles.
No és el mateix plantejar-se i reflexionar sobre com podem millorar la vida en el planeta, que intentar obtenir una resposta davant, per exemple, el fet de pretendre explicar que hi ha després de la mort.
En el segon cas, segurament, estem entrant en un camp que ens complica la vida. Ens omple de dubtes. I el dubte paralitza. En aquest cas, la reflexió ens porta a mons angoixants i el temps que perdem en açò és un espai que deixem d'utilitzar en altres aspectes que realment poden millorar el nostre disseny vital (tant a nivell individual com a col·lectiu). (Artur).

dimarts, 2 d’agost de 2011

EL SOFRIMENT

A diferència del dolor (sensació física), el sofriment és un estat mental que tot ésser humà, tard o prompte, patim. És alguna cosa inherent a la pròpia existència.
Davant la seua presència, podem abordar-ho de diferents formes. Podem guardar-ho per a nosaltres, la qual cosa coneixem com "patir en silenci". Hi ha qui ho atén, fugint d'ell. Alguns ho escometen intentant transferir-ho a una altra persona. Finalment, uns pocs, ho afronten intentant modificar-ho en alguna cosa útil. La immensa majoria, segurament, una mica de tot l'exposat per a enfrontar-se a ell.
Però el millor que podem fer amb el sofriment és transformar-ho.
El sofriment és alguna cosa que no solament percebem i patim nosaltres. Els altres, la gent que tenim a prop, al costat, aqueixa també pateix amb nosaltres. Intentar reduir el nostre sofriment interior està bé però... ací acaba tot? Els altres seguiran patint. Ara bé, ajudar a reduir també el dels altres ens haurà conduït a transformar el sofriment en alguna cosa útil. Probablement, és el millor que es pot fer amb ell.(Artur).
(Reflexió al voltant dels comentaris de Lou Marinoff sobre aquest tema, al seu llibre "The Big Questions")

dilluns, 1 d’agost de 2011

ACOMODE EL DESPERTAR

Després de navegar
els mars onírics,
em trobe estés,
exhaust, en la riba.
El vaivé de les ones
colpeja suaument,
a intervals regulars,
mon desgastat cos.
Com imaginat nàufrag,
renasc, entre escuma i sal,
als esvaïts somnis
de tempestats nocturnes.
Acomode el despertar,
fugint de fantasmes,
vertígens i pors.
La flor del temps,
novament, obri els pètals
a la càlida solemnitat
d'un nou dia.

Artur.