dilluns, 31 de desembre de 2012

MIQUEL PERIS 25 ANYS. Carta oberta del cantautor Artur Álvarez i Boix a Miquel Peris i Segarra (poeta castellonenc).


Carta oberta a Miquel Peris i Segarra.

Benvolgut Miquel:
Avui és 31 de desembre de 2012. Fa exactament 25 anys ens vas deixar. Entre els preparatius d'una nova Nit de cap d'any per a rebre al 2013, t'escric aquestes lletres intentant expressar, en nom de tot el col·lectiu “A RECER DE LA MAR” l'admiració i l'afecte amb el qual et seguim recordant.
Pots estar orgullós del teu llegat. Nombrosos col·lectius han treballat d'una forma o una altra per a poder recordar-te en el 25é aniversari del teu traspàs. Poetes, pintors, músics,… i en definitiva, el món cultural castellonenc ha volgut participar d'alguna manera en el recordatori i reconeixement a la teua persona i la teua obra. I en general, la societat civil ha demostrat també, amb l'assistència als nombrosos actes en el teu honor, que no t'oblida i que moltíssima gent té un espai en el seu cor per a l'entranyable Miquel. Has sigut i eres volgut.
La meua generació t’hem conegut i molts la sort de compartir amb tu moments inoblidables. Però els més joves també tenen una idea clara de qui va ser Miquel Peris. Coneixen la teua tasca literària i, per descomptat, reconeixen el teu llegat i la seua importància per a la nostra cultura.
Mentre escric, em ve a la memòria l’època d'estudiant de Magisteri. Recentment mort el dictador i en un temps on la reivindicació i la determinació democràtica eren necessitats innegociables, vaig tenir la sort de conèixer-te i gaudir de les teues dissertacions i recitacions poètiques. Tu freqüentaves, al costat d'altres intel·lectuals de la ciutat, el “Bar Dario”. I nosaltres, joves estudiants plens d'energia i ganes de lluitar per la llibertat i la nostra identitat com a poble, érem fervents seguidors de les tertúlies nocturnes, entre riures, copes i arengues.
Per aquella època, havíem fundat el grup de cançó popular ADESIARA. I allí, en el bar, coincidíem molts col·legues del món de la “faràndula”. Gent del món de la literatura, del teatre, de la cançó popular,...  ens donàvem cita assíduament en el bar per a comentar projectes i participar en tertúlies carregades de contingut amb sabor a País Valencià.
Allí, eixos joves compromesos, fèiem rogle a la teua persona escoltant les teues paraules o observant com escrivies en un tovalló de paper els versos que en aquell moment et venien al cap.
Han passat 25 anys. Aquells que omplíem moltes vetlades en el “Bar Dario” hem seguit el nostre camí entre la professió i la devoció. Uns la tasca literària, uns altres les seues dramatitzacions, altres les seues pintures, … Tots hem fet de la creativitat una forma de vida, més o menys altruista, que es balanceja entre la producció artística i reivindicativa. I sempre, el teu record.
Fa ja quasi una dècada em vaig plantejar utilitzar la música i la veu per a intentar que la poesia dels nostres poetes més reconeguts es poguera fondre amb ella. Vaig començar la marxa com a cantautor “tardívol” amb la finalitat de, juntament amb la pròpia producció literària i musical, aportar el meu granet d'arena per a contribuir a la difusió dels versos de poetes de la meua terra.
He procurat gestar projectes en moments puntuals i especials, com pot ser una data assenyalada. I per descomptat, portava molt de temps pensant que el 25 aniversari de la teua mort seria l'excusa perfecta per a cantar i musicar els teus poemes.
Sempre m'ha agradat compartir tasques creatives i en l'ocasió que es vènia damunt, a més era una necessitat imperiosa. Considerava que et mereixies un projecte on música, poesia, dramatització i pintura es conjuminaren per a homenatjar-te com et mereixes. I fruit d’aquesta tenacitat, va nàixer el projecte “A RECER DE LA MAR”.
Quan la idea era clara, em vaig posar en contacte amb poetes –els teus col·legues-, músics, actor i pintor amb els quals m'uneix, per sobre de tot, amistat. Els vaig explicar la idea i no s'ho van pensar dues vegades. Van aportar molta creativitat i il·lusió.
El següent pas va ser sol·licitar la corresponent ajuda econòmica per a conduir a bon port tot el que portàvem en ment. L'Ajuntament de Castelló, La Diputació i L'Acadèmia Valenciana de la Llengua no van dubtar a concedir-nos l'ajuda necessària.
També vam crear un bloc en Internet (http://miquelperis25anys.blogspot.com) per a anar recopilant els diferents moments del projecte i de les nombroses col·laboracions rebudes.
Ens vam posar a la feina i el 30 de març de 2012 eixia a la llum el CD “A RECER DE LA MAR” on els poetes i el cantautor deixàvem, en el teu honor, un material sonor, en format digital, per a les futures generacions, la celebració i el record.
El colofó, sens dubte, va tenir lloc el 4 de maig a les 20 h. en el Teatre Principal de Castelló, on vam presentar en directe tot el projecte-homenatge. La gran afluència de públic va ser la millor demostració de quant t’estima Castelló i província.
Els teus passos van ser segurs i van deixar petjada. En aquest sentit, novament vam tenir l'oportunitat d'homenatjar-te, amb una nova representació de “A RECER DE LA MAR” a Vila-real. Localitat on vas passar 10 anys exercint la docència. Així el 16 de novembre, en l'Auditori Municipal de la veïna localitat, novament els acords musicals, la dramatització, la pintura i la veu de presentadora, mantenidor i poetes van ressonar amb força.

Ha sigut molta gent, que d'una forma o una altra ha participat en aquest projecte i, encara que siga una mica llarg, m'agradaria nomenar-los a tots, amb el ferm propòsit de no deixar-me a ningú:

Carlos Álvarez, Carlos Colom, Sara García, David Mascaró, Ángel Belinchón, Juanjo Carratalá, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar, Juan B. Campos, Josep Antoni Pradells, Romà Bernad, Antoni Pitarch, Clara Gil, Manel Pitarch, Antoni Albalat, Isabel García, Susanna Lliberós, Miguel Ángel Prades, Lorenzo Ramírez, Pascual Cándido, Lluís Meseguer, Vicent Usó, Manuel Carceller, Joan Torrent (en representació de l'Associació Cultural “LA BARRACA” del Grau) i el fotògraf Emilio García.

En nom de tots, el nostre més sincer reconeixement i agraïment a la teua persona i a la teua obra.

Realment han sigut diferents col·lectius els que, durant el 2012, han projectat homenatges en el teu honor. El nostre, per descomptat, ha sigut un més. Però el realment important és que ha quedat diàfanament clara l'estima i reconeixement que Castelló té per un dels seus més importants poetes.
També he de dir-te que no tot ha sigut un camí de roses. Des de sectors minoritaris i bastant insolidaris, hem rebut certs comentaris crítics en el absurd sentit que homenatjar-te era cosa d'uns pocs triats que se sentien propietaris de l’exclusiva a fer-ho. Però, per sort, com et dic són pocs. Amb la seua actitud tan segregacionista, com sol ocórrer en aquests casos, han quedat en evidència.
El col·lectiu “A RECER DE LA MAR”, sempre hem tingut molt clar que Miquel Peris és de tots i per a tots. I que, per descomptat, tots tenim cabuda a l'hora de recordar-ho des del respecte i l'afecte.

Finalment, dir-te que estem molt agraïts a tota la teua família. La teua germana Adela ens va honrar amb la seua presència el dia del Teatre Principal i la resta de la família, representats amb les amables paraules del teu nebot Javier, ens van agrair amb entusiasme el nostre treball.

No sé que serà de mi en el 50 aniversari del teu traspàs, si arribe tindré 80 anys. Però, si estic, intentaré participar dins de les meues possibilitats en el recordatori de les noces d'or de la teua absència.

Des de la humilitat i el respecte, dir-te que ha sigut un orgull i una satisfacció immensa manejar el timó d'aquest vaixell, construït amb la finalitat de recordar-te, des del respecte i més sincer agraïment, titulat “A RECER DE LA MAR”.

Una forta abraçada.

Artur Álvarez i Boix
(Cantautor tardívol).

dijous, 20 de desembre de 2012

ANSIETAT


He llegit: "En l'actualitat s'estima que un 20.5% o més de la població mundial pateix d'algun trastorn d'ansietat, generalment sense saber-ho".

Tot succeeix de forma previsible o almenys comprensible en la nostra activitat existencial. Tant a nivell particular com referent a la relació amb els altres, les coses transcorren d'acord a uns patrons, encara que de vegades imprevistos, raonablement evidents.
Hi ha moltes situacions en la vida que ens produeixen un estat d'angoixa i aflicció que nodreix les entranyes de l'ansietat. És un mecanisme més que té la nostra essència per a respondre emocionalment a situacions que codifiquem amb variables de por o fins i tot pànic. 
Però hi ha aspectes que ens fan conviure per a tota la vida, amb l'ansietat. Sempre he considerat que els temors i pors davant situacions concretes són menys quan són comprensibles i explicables. Però, què em diuen d'aqueixa por davant l'inexplicable, aqueixa por a la mort? Com es fa comprensible l'ansietat que produeix no poder obtenir una explicació precisa sobre aquest tema?
Hi ha alguna cosa certa, la vida és un gran misteri. 
Artur.

dissabte, 8 de desembre de 2012

HI HA UNA ALTRA REALITAT

Les mans personifiquen conceptes que justifiquen el seu contingut en accions tals com construir i sumar. No hi ha una altra solució més lloable, per als habitants d'aquest planeta, que l'afany d'assemblar voluntats diferents des de la igualtat. Exposar, conèixer, gaudir d'un multiculturalisme enriquidor ens fa més lliures. Des del respecte a la diferència es pot construir un futur on tots sumen.
Aquestes són paraules que omplen discursos que no van més enllà de les bones voluntats. Arengues que ens serveixen de teràpia davant la mala consciència d'una realitat que res té a veure amb les amables voluntats d'uns fonaments teòrics que avui, per desgràcia, són simplement efímer fum. 
Resulta que els engranatges que assemblen un tot coherent i solidari estan trucats per aquells que no tenen cap interès en què funcione la maquina de la solidaritat i harmonia planetària.
Encara que no siga suficient, està bé no deixar en l'oblit que hi ha una altra realitat més enllà de l'egoisme, l'avarícia i la manipulació.

Y... al barri, com tots els anys quan arriba el Nadal, els veïns comencen a decorar les seues balconades i jardins amb llums de colors.
Artur.

dijous, 6 de desembre de 2012

"DÉJÀ VU"


Buscant entre els racons
d'aquesta rutinària soledat,
gelada d'alba,
farcida d’un silenci de pedra,
van clavant-se en les entranyes
de l’amarg desconhort que m’envaeix,
els allargats ullals d'antany.
Quan pensàvem
que no despertaria mai més
la bèstia immunda,
tacada de sang somiadora,
els fantasmes del passat
novament revolegen,
deixant un àcid tuf
a un “déjà vu” esgarrifós.

Naix la llum.
En l'ara dels desitjos,
eleve la meua agònica pregària
a l’oracle dels destins.
Com va dir el cantaire:
"Cal que neixin flors
a cada instant ".
Artur.

dimecres, 28 de novembre de 2012

EN AQUEST ESPAI QUE HABITE...


En aquest espai que habite,
amb finestrals mariners,
ple de salnitre gelat,
disfressat entre records,
vaig clarejant els dies
lliurant rutinàries batalles
amb el pensament i la paraula.
Balle la vergonya del poema
despullant quimeres, desitjos,
passions, universos, desencants...
Seguisc en contínua recerca
de la perfecta metàfora 
que diluïsca en les seves entranyes
l'amargor dels foscos dies.

I es fa de dia ...
El vent i la fina pluja
conviden a jugar una partida
amb les fosques paraules
enutjades per taciturnes raons.
Artur.

dissabte, 24 de novembre de 2012

L'OMBRA DE RAQUEL


L'habitació era espaiosa. El finestral immens. En els dies assolellats, la llum de l'astre rei inundava la cambra de joiosa claredat.
Com totes les albes, entre penombres, una silueta humana s'endevinava al costat de l'escriptori. Era Hilario. Estava absent, amb la mirada perduda, sumit en els més profunds pensaments. Per la galta li corrien diminuts rierols de pesar. Esperava a la seua estimada. Bé,… millor dit, la seua ombra. I no apareixia.
A fora, el clarejar era lent i gris. Uns foscos núvols de tardor no deixaven que el Sol il·luminara la representació de la imaginació i projectés la seua allargada ombra a trenc d’alba.
Avui, estava ennuvolat i Raquel, la seua enamorada, no havia acudit a la cita.


Artur.
(inspirat en el microrelat “Qualitat i quantitat” d'Alejandro Jodorowsky)

divendres, 23 de novembre de 2012

PENSAMENT I OBJECTIVITAT


No tot el que pensem necessàriament ha de catalogar-se amb el segell de la certesa. Allunyar-se d'aquesta afirmació pot ser el saludable pretext per deixar de costat una posició una mica esclavitzada pel que fa a la nostra imatge més racional.
La ment no és convenient que es convertisca en la nostra enemiga, mentre en tant que ens sotmet a identificar-nos amb els seus dictats. Segurament, pensaments basats en els errors del passat o les preocupacions relacionades amb el futur no són la millor fórmula per alliberar-nos de tal dependència. Per cert, pensaments inútils ja que són immutables o estan per arribar.
El anhelat estat de felicitat passa per allunyar-se de aquesta dependència i aprendre a conviure amb la nostra ment des d'una posició més equànime i objectiva. Distanciar-se de les produccions mentals, sense identificar-se, evitant ser atrapat per elles, és un aprenentatge que pot ser molt útil per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i amb l'entorn.

Artur.

dijous, 22 de novembre de 2012

PARAULES DESGASTADES

Hi ha paraules i discursos que són com flascons oberts plens de les més cautivadores essències a l'alcohol. Paraules desgastades que es volatilitzen ràpidament. Que canvien al ritme de foscos interessos. Que vaguen per les atmosferes de la cobdícia lleugeres i inconstants. Paraules que es modifiquen per no descuidar el benefici particular, camuflades en un ramell d'aparents bones intencions, per tal d'aparentar sempre verdaderes.
Sembla que aquests efluvis, avui ja no tenen cap sentit en una societat saturada de tan verinós perfum. Aquests discursos deixen de tenir eixa forta influència d'abans en l'ànim de les persones. Avui, són paraules embolicades amb la força del poder, però buides per a la immensa majoria dels mortals.
Artur.

dilluns, 19 de novembre de 2012

COM UN CRIT OCULT...

Com un crit ocult,
va passant la tardor
per aquest món tancat,
falsificant l'aire.
I la joia està trista,
trista de cap utilitat específica.
En l'alcova del pensament
es va marcint el temps
ofegat de cansada lluita
que clava, en les parets
de les nobles voluntats,
les espines de la impotència.

I l'estranya guerra
que l'intel·lecte pateix
contamina el ritme
de la desgastada paraula.
L'esperança avui, dorm
sepultada en les pàgines d'un llibre,
surant, inabastable,
damunt el núvol de l'oblit.

I cerque refugi
en el nu del teu cos.
Fuig cap a ta vida
on emmagatzeme recer.

Avui, el camí del poema,
no destil·la els colors de la brisa.
Més aviat, traspua
l'enganxós quitrà de les tenebres.

Artur.

dissabte, 10 de novembre de 2012

VIVIM EN UN ESTAT CRÍTIC D'INJUSTÍCIA I SEGREST DEMOCRÀTIC

Afirmar que el nostre sistema de convivència està basat en els paradigmes democràtics és una forma ingènua de qualificar una cosa que cada vegada es distancia més d'aquells valors que són el vaixell insígnia de l'esmentada forma d'organitzar una societat. Sense intentar exigir una perfecció absoluta, ni fer demagògia barata construint un món irreal, podem afirmar que avui la sobirania popular viu segrestada per un poder polític que està il·legalitzant a marxes forçades el mandat obtingut, de manera tan folgada, en les passades eleccions generals ? Sincerament, crec que sí.
No ens ve de nou el comentari referit a que el programa proposat pel partit polític guanyador, de manera tan contundent, en la passada convocatòria electoral és foc d'encenalls.
Pràcticament cap decisió presa des que són al govern té res a veure amb les propostes inicials. Crec que la immensa majoria dels seus votants han de sentir-se profundament decebuts amb l'engany a què han estat sotmesos. I no considere ètic això del silenci davant el vot incondicional o ideològic.
Són moltes les persones que estan patint les conseqüències de les seves decisions. Amb el vot dels electors han aconseguit fer-se amb el govern de la nació i, en conseqüència, utilitzar el corró que suposa la majoria absoluta per actuar de la manera que ho estan fent. És a dir, prenent decisions i acords contraris al que van proposar en la campanya electoral a la societat civil.
Escuden aquest procedir argumentant que l'actual crisi econòmica els està obligant a prendre decisions contràries als continguts programàtics que van alimentar les seues propostes en els passats comicis. Però, passa que les seues decisions també influeixen en totes aquelles persones que no vam optar per la seua candidatura. Un cop al poder, les resolucions que prenen les patim tots els ciutadans, independentment de l'opció política escollida. Com a conseqüència d'això, la situació real és una inacceptable i interessada presa de injustes mesures que afecten, de manera molt especial, a les classes menys afavorides. Mesures que s'allunyen clarament de les propostes electorals i que, sense el nostre consentiment, se senten en el dret de prendre. I a sobre, aquest procedir ens el presenten com legítim i salvador del nostre futur. És això decència? És aquesta la manera de regenerar la classe política?
Ens diuen que no poden fer res més i que aquest esforç que avui ens demanen, des d'una dubtosa legitimitat, és el camí adequat per salvar el nostre futur. Per què decideixen en contra dels desitjos de la immensa majoria de la ciutadania?
Avui, dóna la sensació que la democràcia s'ha convertit en un peculiar "despotisme il·lustrat" on el poder econòmic decideix i el poble es mou en el miratge de la decisió, ja que en realitat l'únic que fem és votar perquè ells puguen legitimar les seues accions. Per cert, sempre encaminades a afavorir, en primer lloc, a aquesta minoria que maneja tot l’assumpte més enllà de democràcies i altres pràctiques a l'ús. Després, sempre després, deixen les sobres, camuflades en benestar social, per a la majoria de la població civil que validem tot el procés. Primer el negoci, després la resta.
Davant aquest fet, em vénen al pensament un cúmul de preguntes a les que no trobe una resposta convincent i satisfactòria. Preguntes com ara ... Per què decideixen unilateralment el meu futur persones que em van oferir una cosa i després fan una altra? Per què he de considerar que un suïcidi per desnonament és menys important que salvar un banc? Per què les persones perden la feina, famílies senceres pateixen i, mentrestant, els que van utilitzar l’engany, avui decideixen reformar el món laboral contribuint a que aquest drama siga més insuportable? Per què hem d'assumir que les úniques fórmules vàlides per eixir de la crisi són les proposades per uns polítics que han segrestat la voluntat dels ciutadans? Per què es desmantellen els èxits socials de tants anys d'esforç? On són la Sanitat i l’Educació públiques de qualitat que havíem aconseguit gràcies a l'esforç de molts professionals que avui estan totalment desmotivats i indignats per unes decisions políticament injustes?
I la pregunta del milió, on són els diners, els nostres diners, robats, malgastats, malbaratats, dilapidats, ..? On són els delinqüents causants de tal canallada? ... Els privilegis, són els privilegis.
Reconeixent xicotetes excepcions -i recalque això de "xicotetes"-, crec que la classe política actual s'ha guanyat a pols el rebuig de la immensa majoria de la ciutadania. Ells, segueixen entenent l'ofici de "polític" des de plantejaments erronis, basats en interessos personals, afany de notorietat i protagonisme. Això de "ho faig per vocació i ajuda a la col·lectivitat" és una fal·làcia, al marge d'algunes excepcions. Realment l'ofici de polític, com qualsevol altra activitat professional, ha d'estar adequadament remunerada, però ... si fos realment així, per què realitzen la seua activitat sustentada en uns privilegis molt superiors a la resta dels treballadors, fins i tot, dels que presenten un currículum molt més categòric que el de molts polítics? Per cert, què currículum especial o titulació se'ls ha exigit a la immensa majoria de dirigents que avui ocupen llocs destacats en institucions públiques només pel sol fet d'eixir elegits en una "llista tancada"?
Exposant una opinió que considere compartida per molts ciutadans, he d'afirmar que els polítics actuals, siguen del matís ideològic que siguen -reitere el meu respecte i admiració cap a tots aquells que es creuen mantenir al marge d’aquesta afirmació-, no estan preparats per aconseguir un futur millor per tots. Segueixen nedant en aigües contaminades per la singularitat amb la qual perceben l'ofici de polític (privilegis, consideració, despatxos, dinars de treball, consellers, secretàries, IPAD’s de regal, en alguns casos, pagues vitalícies, ...). Tot i que les veus crítiques a aquest escrit, el titllaran de populista, com he dit al principi, no pretenc fer demagògia. Els polítics són necessaris. Necessitem persones que gestionen les nostres il·lusions i benestar. Però no podem seguir suportant i patint a aquells que utilitzen la política per foment de la seva particular manera d'entendre l'autoestima, d'acumular privilegis en el seu propi profit i utilitzant el sufragi universal per colar-se a l'estament dirigent de manera fraudulenta. Entenent el frau com engany.
Avui, necessitem més que mai fer de l'educació pública el principal bastió perquè els governants del futur realment dignifiquen el seu ofici. Mentrestant, haurem de seguir cridant, encara que ens ratllen d'innocents, utòpics i insensats, allò de que “no ens representen" mentre seguim vivint en aquest estat crític d'injustícia.
Senyores i senyors polítics, prou! A qui correspongue, convoquen eleccions, ja! Si no ho fan segurament serà perquè primer són els seus interessos electorals per sobre de l’interés general. Diguen la veritat, presenten les alternatives solidaries, adequades i justes a la crisi i demanen el vot per les seues propostes basades en la realitat del moment. Així, el poble, la societat civil, tindrem la possibilitat de validar amb la veritat per davant els representants que considerem més convenients per procurar un futur millor, més just, més tolerant, més sostenible, ... per a totes i tots. 
 Artur Álvarez i Boix (c) novembre de 2012.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

ESTEM EN OBRES...

Ja fa gairebé un mes del meu darrer "post" al bloc. No és que vullga liquidar la singladura d'aquest vaixell carregat de paraules i sentiments. Simplement he fet una parada per dessaturar una mica la ment de tanta paraula al vent (O no?). Estic ancorat en un port, descansant d'aquesta particular singladura cap Ítaca. Vull respirar, caminar per terra ferma i buscar serenament noves aliances literàries. 
Les parades, en el fons cerquen renovació. I això és el que vaig a posar en pràctica. A aquest vaixell li cal un rentat de pell. Nou disseny gràfic. Nous continguts (al costat dels tradicionals). I recarregar els cellers amb l'avituallament necessari per seguir la singladura per les aigües que banyen els racons originals i creatius de l'ésser humà. 
Així doncs, amigues i amics, visitants que teniu l'amabilitat de passar per aquest lloc, des d'avui pose en pràctica els propòsits que us comente. Comence a treballar en la idea de renovar el bloc. Serà un procés que espere siga el més curt possible. Estic ansiós de tornar a l'activitat sistemàtica i rutinària de llançar al vent, des de la proa de la meva particular embarcació, paraules i pensaments. 
Per poc temps, però ... 
Estem en obres! Estem renovant el bloc! 
Artur.

dijous, 20 de setembre de 2012

ELS PRIMERS DIES DE PLUJA


Encara crema la xafogor del desgastat estiu. No obstant això, la primera llum del dia avui ha arribat carregada de gris plomís. Una claredat bruta i difuminada sota els núvols que, plens de vapors estivals, vessen intermitents diluvis a la porta de la irreversible caducitat.
Ací, darrere el vidre de la finestra que enquadra l'esquelet al mur del reflexiu espai, estic novament en la cerimònia que ofrena el començament d'un nou cicle. La tènue i regular llum que va esfumant la matinal foscor, s'enreda entre els aclaparadors pensaments que envaeixen el món interior.
A fora plou. Les sensacions, apreses de tantes caducitats ja viscudes, llueixen les millors gales malenconioses. Veig, escolte i sent la pluja. La humida olor de la seva conquesta va penetrant pels, ara, carrerons grisos de l'alcova.
Així, cada gota de pluja que colpeja el vidre de la finestra proposa una abstracció nostàlgica del consumat període ple de caloroses nits de lluna plena. Avui, segurament és el principi de la fi. Comença el temps en què la caducitat es transforma en fulla seca.
 Artur.

dimecres, 19 de setembre de 2012

DAVANT EL FULL EN BLANC

Imagineu l'instant de la fotografia. Situeu, com una mena de retenció onírica, uns braços creuats sense saber ben bé que fer. Davant, un full en blanc pretenent desafiar al seu interlocutor perquè alimente la seva famolenca "tabula rasa" de contingut rellevant. Un creador que desitja nodrir i un full en blanc que atén vigilant exigint el suculent àpat.
Davant el literat resplendeix una nova vida, nous horitzons. Un espai artístic que l'escriptor pretendrà dotar de personalitat pròpia. Un món desordenat que vol prendre forma i estructura. Un impuls creador que no atén a cap comesa sistemàtica. Una vehemència dotada de capritxosa singularitat. Una tasca que es converteix en obsessió. Una manera de sotmetre la vida a l'escriptura.
No és fàcil crear literatura. Hi ha molta goma d'esborrar en l’intent. Molta reelaboració.
En definitiva, ser escriptor és una manera de viure, però amb la particularitat que no s'arriba a l'extrem de l'esclavitud. L'escriptor continua sent lliure per decidir el punt final de cada història.
Ara bé, el foli en blanc segueix sent motiu d'inquietud i recel per aquells que els agrada viatjar lluny utilitzant les paraules per omplir el contingut d'una composició. Escriure, crear o recrear, no és una operació mecànica, cal conviure contínuament amb la història que portem al cap i aprofitar la fugacitat de les muses.
Artur.

divendres, 7 de setembre de 2012

ACTITUD POSITIVA

Entre els ingredients necessaris per a tenir una actitud positiva en la vida, és fonamental assumir compromisos amb nosaltres mateixos. Diuen que "voler és poder" i, per tant, la força que proporciona tal convicció és el motor per a obtenir resultats desitjats i satisfactoris per als nostres plantejaments vitals.
Si centrem les energies en el compromís de ser allò que pensem, segurament estarem negant de motivació el nostre activisme existencial i omplint d'autoestima la nostra percepció.
En la qüestió que ens ocupa, és imprescindible fixar en la ment el següent pensament: Res succeirà en la teua vida mentre no ho vulgues.
Artur.