divendres, 6 d’abril de 2012

L'ESPAI ÉS UN VAIXELL ARRECERAT D'OMBRES.

Els humits cotó en pèls
que trenen la plomosa roba
d'aquest nou renéixer,
vénen boçant el ressò
de les podrides pomes,
desbordant el cistell,
que decora el sòrdid bodegó,
de les restes de la nit.

Avui doncs,
l'espai és un vaixell,
que rep el vespertí horitzó,
arrecerat entre suaus ombres
suturades en la pell del paisatge.
El desgastat velam
intentarà, novament,
accelerar el rumb.
Com assedegat caminant,
cremar els darrers alès
per tocar amb el palpís dels dits
la inabastable llunyania.

I la vida segueix,
cremant núvols.
I jo, ballant, com inquiet dansaire,
damunt la roda del temps.


Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada