diumenge, 27 de maig de 2012

CLAMANT RIBA DE PLÀCIDA PLATJA.

Nouvingudes,
obrint-se pas entre penombres,
les primeres febres de una nova alba,
van lliscant l’impassible temps,
cap a la impressionista claredat
d'aquesta ja ablanida primavera.

La realitat deslliga el vers
d'oníriques cavil·lacions,
que dansen sobiranes,
en l'espai on les renúncies
ofeguen utopies.
El desànim alça el crit
i la cançó del desencant
malmet una lletra ferida
al tremolós palpitar del pensament.

Perdut el rumb
en mars pàl·lids de plenituds,
la singladura, buida d'evidència,
deixa una estela d' èbria impotència
esculpint, entre perversa escuma,
un mar gris d'horitzó trencat.

I en l'habitual tros d’ infinitat,
un anhel d'assossec
segueix clamant, immens,
riba de plàcida platja.

Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada