dimarts, 5 de juny de 2012

SEMBLA EL TEMPS SUSPÈS...

Sembla el temps suspès,
balancejant la seva cínica ironia,
un tros d'intuïció ardent
que remata els retalls de la nit.
Penombra dissolta
en raig de llum que albira
l’inapel·lable argument
d'un nou i descoratjador clarejar.

Llavors veig un vaixell a la deriva,
tempesta de lladres,
intentant prendre impuls
per a escometre la litúrgia
redemptora de colera i fàstic.

Enmig del desolat paisatge,
el vellut del teu cos
és bàlsam per als sentits
que reconstrueix, mar de tendresa,
les línies de l’esquerdat horitzó.

Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada