dilluns, 19 de novembre de 2012

COM UN CRIT OCULT...

Com un crit ocult,
va passant la tardor
per aquest món tancat,
falsificant l'aire.
I la joia està trista,
trista de cap utilitat específica.
En l'alcova del pensament
es va marcint el temps
ofegat de cansada lluita
que clava, en les parets
de les nobles voluntats,
les espines de la impotència.

I l'estranya guerra
que l'intel·lecte pateix
contamina el ritme
de la desgastada paraula.
L'esperança avui, dorm
sepultada en les pàgines d'un llibre,
surant, inabastable,
damunt el núvol de l'oblit.

I cerque refugi
en el nu del teu cos.
Fuig cap a ta vida
on emmagatzeme recer.

Avui, el camí del poema,
no destil·la els colors de la brisa.
Més aviat, traspua
l'enganxós quitrà de les tenebres.

Artur.

1 comentari:

  1. A vegades, haurem de caminar a les palpentes, sentint el pes de les paraules que no aconsegueixen compassar el pas del pensament. Però per sort, els crits ocults segueixen sent això, crits, rajos de llum en la foscor.

    ResponElimina