diumenge, 29 d’abril de 2012

ESCLAUS DE LA POR?

Res no es mou si la por envaeix la nostra determinació. No hi ha major neguit que aquell produït per l'inconformisme no desitjat. El camí cap a un món millor que procure un ambient on la nostra consciència bivaquege sense lligams, és un recorregut que només es pot escometre des de plantejaments lliures d'angoixes produïdes per la insatisfacció de no actuar com realment ens demana la nostra consciència. Els lligams que ens aclaparen i dominen deliberadament per l'acció dels macro-poders planetaris, esclavitzen el nostre trajecte cap al necessari canvi de plantejaments respecte al futur de la humanitat.

Com deia Sèneca: "el que té por és un esclau".

Artur.

dissabte, 28 d’abril de 2012

L'ESBOCINADA REALITAT

Cada clarejar
arreplegue les arrugues del rellotge
com a cant de Sol
ofegat en un esbufec de mar.
Escoltant el pensament
-petri murmuri-
passege els dubtes
per les alberedes del temps.
En cada nova gènesi
d'aquest temps d'incertesa,
procure desmuntar impossibles,
sense obtindre recompensa.
Tot flueix equivocat.
Em vesse en l'abisme
de la inexorable existència
sumit sota el record
de les buides i llargues nits.

I la nova brisa
de propera immensitat
assota amb duresa
l'adulterada sang
de l'esbocinada realitat.


Artur.

divendres, 27 d’abril de 2012

EQUIVOCACIÓ versus EXPERIÈNCIA

He llegit, “l'experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions”. Frase que m'ajuda a ratificar l'absurd de sentir-se perfecte.
I realment pot haver-hi algú que es considere recobert d'aqueix fals daurat sentir? Encara que semble mentida, hi ha persones -jo en conec alguna- que viuen sumides en una aurèola d'egocèntrica perfecció sense adonar-se que tot és un miratge. Confonen el fet beneficiós d'alimentar l'autoestima amb una altra cosa que l'únic que fa és adulterar la seua percepció.
Si realment fóra així, el llegat del temps vital no seria més que un passejar buit i avorrit pels recorreguts de l'existència.
Gràcies a la nostra imperfecció i necessitat d'aprenentatges podem donar sentit a molts aspectes de la vida i fer, del recorregut vital, alguna cosa capaç de proporcionar-nos moments semblants a la sensacions plaents i satisfactòries.
Segurament, doncs, des de la imperfecció i, com a conseqüència d'açò, les necessàries equivocacions que cometem en el nostre permanent aprenentatge, estem emplenant els espais que calibren la nostra experiència.
Artur

dijous, 12 d’abril de 2012

LA LLUM ATALAIA L'HORITZÓ

La llum atalaia l'horitzó,
les paraules s'amunteguen
surant en la golfa
de l'esmunyedís raciocini.
En els racons ombrívols
del primaveral jardí,
les gotes de rosada
acompanyen el perdut infinit.
El silenci reflexiu flueix,
encongit i tremolós,
acollit en el càlid verger
on habita l'esperança.

L'enyorança del desig
va aixoplugant els somnis.


Artur.

dissabte, 7 d’abril de 2012

LA IMPERFECCIÓ I LA VIDA

Si hi ha algú que no trobe motius per a donar sentit a la seua vida, vull proposar-li un que ens allunya de l'avorriment i del contrasentit que suposa la perfecció absoluta. Aquest és sens dubte, l'aprenentatge. Si no hi haguera res nou que aprendre en el dia a dia de la nostra existència, açò suposaria la total perfecció i l'absència d'afany per millorar com a persones.
Encara sort que la nostra imperfecció ens obliga a plantejar-nos com aventura vital l'aprenentatge permanent. Realment, la part negativa de tot açò són les persones que se senten insatisfetes o desesperades davant la frustració que els provoca el reconèixer la imperfecció.
Plantejar-nos l'aventura de viure com un repte per superar dificultats i amb el clar objectiu de créixer com a éssers humans passa per donar una oportunitat a la imperfecció i, en conseqüència, al desig permanent d'aprendre.
Artur.

divendres, 6 d’abril de 2012

L'ESPAI ÉS UN VAIXELL ARRECERAT D'OMBRES.

Els humits cotó en pèls
que trenen la plomosa roba
d'aquest nou renéixer,
vénen boçant el ressò
de les podrides pomes,
desbordant el cistell,
que decora el sòrdid bodegó,
de les restes de la nit.

Avui doncs,
l'espai és un vaixell,
que rep el vespertí horitzó,
arrecerat entre suaus ombres
suturades en la pell del paisatge.
El desgastat velam
intentarà, novament,
accelerar el rumb.
Com assedegat caminant,
cremar els darrers alès
per tocar amb el palpís dels dits
la inabastable llunyania.

I la vida segueix,
cremant núvols.
I jo, ballant, com inquiet dansaire,
damunt la roda del temps.


Artur.