dilluns, 27 d’agost de 2012

VERSOS COM A FOTOGRAFIES

Clareja,
l'instant esculpit a la retina
d'aquest solitari dilluns d'estiu,
va imprimint amb invisible tinta
versos com fotografies.
Cada pensament diluït
a les oníriques aigües del somni,
decora de velats secrets
les pàgines de l'àlbum de la vida.
Imatges disperses
entre núvols, vents i paraules
que trenquen llisos murs
trepats de punxants raigs
de vespertina llum.
El cim de la muntanya,
l'horitzó de l'etern mar,
la immobilitat de les fulles,
el llunyà so d'algun vehicle,
els vespertins passos de vianant, ...
Tot flueix emplenant
la recurrent estela de la vida
amb l'ardu esforç
d'anar deixant senyals
sobre les infinites cendres del temps.

Així, a força d'albes
anem escrivint, silenci a silenci,
laments, badallant la matinada,
de la vital aventura.
Artur

dimarts, 21 d’agost de 2012

ELS LLIBRES D'AUTOAJUDA

Jo que sóc seguidor de la bona i erudita literatura al respecte, per la xarxa, he llegit certes crítiques sobre els llibres d'autoajuda. Crítiques que fan valoracions desproporcionades i, en última instància, bastant parcials. Opinions que podrien ser vàlides i comprensibles si estigueren realitzades des de plantejaments realment objectius. Són manifestacions que consideren la literatura relacionada amb l'autoajuda com idíl·lica i sense veritable efectivitat, en tant que d'observar un canvi en les persones pel simple fet de llegir llibres, consells, frases, ... el subjecte pugue ser millor persona. Observen que donen a conèixer de manera utòpica el desitjat canvi cap a la felicitat.
Des d'aquestes proposicions he de manifestar que no estic en absolut d'acord. Si l'autoajuda (o més aviat, procediments que provoquen mecanismes orientats a la pròpia comprensió d'un tràngol problemàtic concret) és necessària davant situacions que dificulten aconseguir una existència més benaurada, davant dèficits de felicitat, hem de considerar que tota literatura seriosa que ens proporcione arguments que facen comprensibles els nostres "fantasmes" i ens facilite raonaments vàlids per al canvi, és efectiva.
Pel sol fet d'això, ja compleix una important missió. Si provoca reflexió i comprensió dins nostre, ja certifica la seva utilitat.
Una altra cosa és confondre l'autoajuda amb aspectes equivocs relacionats amb els vidents, endevins, mèdiums, profetes, mags, clarividents, quiromàntics, ...
Artur.

diumenge, 19 d’agost de 2012

FEDERICO GARCÍA LORCA EN EL RECORD.

"Després d'una denúncia anònima, el 16 d'agost de 1936 va ser detingut a la casa d'un dels seus amics, el també poeta i falangista Luis Rosales, qui va obtenir la promesa de les autoritats nacionals que seria posat en llibertat «si no existia denúncia en contra seva». L'ordre d'execució va ser donada pel governador civil de Granada, José Valdés Guzmán, qui havia ordenat a l'antic diputat de la CEDA Ramón Ruiz Alonso la detenció del poeta.
Les últimes investigacions, com la de Manuel Titos Martínez, determinen que va ser afusellat la matinada del 18 d'agost de 1936, segurament per qüestions territorials, ja que alguns cacics, molt conservadors, tenien rancor al pare de Lorca perquè era un cacic progressista. En una entrevista al diari El Sol havia declarat que «a Granada s'agita la pitjor burgesia d'Espanya», i això va ser la seva sentència de mort. Federico García Lorca va ser executat en el camí que va de Víznar a Alfacar, i el seu cos roman enterrat en una fossa comuna anònima en algun lloc d'aquests paratges amb el cadàver d'un mestre nacional, Dióscoro Galindo González, i els dels banderillers anarquistes Francisco Galadí Melgar i Joaquín Arcollas Cabezas, executats amb ell..
La fosa es troba al paratge de Fuente Grande, al municipi d'Alfacar, província de Granada. L'escriptor, autor del "Romancero Gitano" fou executat per ser republicà i homosexual, considerat en aquella època com a delicte imperdonable."

Font: VIQUIPÈDIA, l'enciclopèdia lliure.


CANCIÓN DE LA MUERTE PEQUEÑA.

Prado mortal de lunas
y sangre bajo tierra.
Prado de sangre vieja.

Luz de ayer y mañana.
Cielo mortal de hierba.
Luz y noche de arena.

Me encontré con la muerte.
Prado mortal de tierra.
Una muerte pequeña.

El perro en el tejado.
Sola mi mano izquierda
atravesaba montes sin fin
de flores secas.

Catedral de ceniza.
Luz y noche de arena.
Una muerte pequeña.

Una muerte y yo un hombre.
Un hombre solo, y ella
una muerte pequeña.

Prado mortal de luna.
La nieve gime y tiembla
por detrás de la puerta.

Un hombre, ¿y qué? Lo dicho.
Un hombre solo y ella.
Prado, amor, luz y arena.


Xicoteta resenya biogràfica:

Federico García Lorca va nàixer (Fuente Vaqueros, Granada, 5 de juny de 1898) en el si d'una família acomodada.
Ja des de xicotet amb tan sols dos anys va demostrar la seua habilitat per a aprendre textos i cançons populars. Va ser un estudiant irregular fins que després de diversos sots es va llicenciar en dret en la Universitat de Granada. Mai va exercir com a advocat posat que sempre va demostrar preferència per l'escriptura.
En 1917 va escriure el seu primer article sobre l'escriptor José Zorrilla. En 1918 va publicar el seu primer lliure impressions i paisatges ja en 1920 va estrenar una obra de teatre i a l'any següent va publicar un llibre de poemes.
Just abans del seu viatge a Nova York en 1929 ja s'havien publicat els seus llibres de cançons i el primer romancer gitano.
En 1930 va estar en l'Havana i va escriure també parteix de les seues obres allí. En 1933 va estar a Argentina promocionant la seua companyia teatral.
Durant la guerra civil malgrat rebre l'oferta d'exili des dels països de Colòmbia i Mèxic va decidir passar el seu estiu en la casa de Granada.
En l'estiu de 1936 va ser denunciat anònimament per al següent mes a l'agost ser afusellat.

dissabte, 18 d’agost de 2012

“PIANO, PIANO”... LA NOVA I SUGGERIDORA PROPOSTA DISCOGRÀFICA D’EN JOAN ISAAC.

El darrer CD del cantautor és una innovadora i generosa proposta d'agraïment cap a pianistes col•laboradors al llarg de la seva carrera artística.

Fins que Joan Isaac es plantegés conjugar diferents sensibilitats musicals reflectides amb el sentiment que els concertistes utilitzen la tendresa per a acariciar les tecles del piano, per a mi aqueixa expressió -"piano, piano..."- tenia una lectura relacionada amb el concepte de lentitud, calma, assossec. Alguna cosa així com les coses ben fetes. Un bon fricandó a foc lent. I, en el fons, el nou treball de Joan respon perfectament a la meua original interpretació de l'esmentada expressió.
Si hi ha alguna cosa que alimenta la identitat a tot cantautor és la seua veu, la seua manera de dir. L'acompanyament musical, no per més recarregat és més efectiu. I açò Joan ho sap. L’experiència ho delata. Són molts anys en aquest difícil món de la cançó d'autor i per més que excel•lents arranjaments –segurament necessaris per a millorar el producte- faciliten a l'oïdor un tot més conjuntat i susceptible de nombrosos matisos, la calidesa de la veu nua i la seua forma de dir estan molt per sobre de barroques orquestracions.
Amb “piano, piano”, Joan ens demostra on radica la seua força. La seua veu té l'absoluta competència perquè, acompanyat del càlid so del piano, puga quedar meridianament demostrada la versatilitat i expressivitat de les seues cançons. El cotó en pel no enganya i quan una cançó manté o fins i tot guanya en intensitat interpretativa, reduint el seu matalàs musical a un sol instrument com és el piano, açò vol dir que el producte és d'excel•lent qualitat.
Ni que dir té, la importància de l'impressionant elenc de pianistes que li acompanyen en els temes d'aquest nou treball discogràfic. Les interpretacions i arranjaments musicals són excepcionals. Són l'adequat complement que potencia el contingut del nou treball.
Està clar que abrigallar la veu amb les notes d'un piano és una garantia d'èxit, però els repetitius matisos d'un mateix concertista poden omplir de certa feixuguesa i monotonia l'atenció de l'oïdor. Joan, en aquest sentit, ha tret del mig dos ocells d'un tir. D'una banda ha aconseguit reunir a un important elenc de pianistes que han treballat amb ell en diferents moments de la seua trajectòria musical. D'un altre, ha omplert de matisos i sensibilitats el temes elegits amb les interpretacions de tan multicolor elenc de concertistes.
Tot açò fa que cada cançó tinga la seua pròpia història i siga un nou descobriment sensitiu per a l'oïdor. La veu sempre està, majestuosa, perfectament acoblada a les diferents maneres d'interpretar les notes musicals. Amb açò, cada tema adquireix personalitat pròpia i el resultat és frescor i fina sensibilitat molt convincent en tot el CD. Interpretacions que en cap moment entrelluquen la més mínima sensació de monotonia.
Així doncs, “piano, piano”, en el fons, és una nova lectura de temes destacats de la carrera de Joan interpretats amb l'encant d'una veu madura i plena de matisos que els anys i l'experiència han proporcionat. En la forma, és piano i veu per a potenciar la força i el sentiment expressiu.
Musicalment, destaca el variat elenc de contrastats pianistes que acompanyen al cantautor. Una desena de luxe per als sentits: Eros Cristiani, Manel Camp, Jordi Vilaprinyó, Xabier Ibáñez, Antoni-Olaf Sabater, Enric Colomer, Conrad Setó, Francecs Burrull, Lluis Vidal i Jordi Badia. Cadascun d'ells ha sabut plasmar, des de la pluralitat, una mostra de cançons representatives de la dilatada carrera d'Isaac. Una revisió que, des del meu punt de vista, guanya força amb la nuesa de la veu i sublimitat del piano. Per tant, els ingredients de “piano, piano”, han sigut de primera qualitat. Diferents matisos musicals i una veu curulla de sensibilitat.
Si a tot açò li afegim l'encertada elecció dels temes i la riquesa lírica, el resultat és el que és: una joia digital empacada en format digi-pack a tres pales i llibret amb totes les lletres. Amb un disseny gràfic caracteritzat per una premeditada i agradable senzillesa amb importants signes conceptuals i creatius. Tot un encert per part del seu autor, Daniel Sesé.
Referent a la selecció de cançons, cal destacar que són representatives de la forma de fer i compondre d'Isaac. Però no són una recopilació de temes emblemàtics de la seua carrera. De fet, “A Margalida” no hi és a la tria. Són temes, intemporals i profunds, que en el fons van a vessar en un mateix mar, l'essència de l'ésser humà. Un recull de vivències i interioritats reflectides en cançons com a “Amor petit”, “Tot és fràgil”, “On és la gent”, “Un dia partiré”, “A l’estació de França”, “I passa, passa el temps”,… i així fins a 20 temes que despullen, amb una nova reconstrucció, vigent i intima, la seua particular forma de veure i entendre l'existència.
“Piano, piano” doncs, és un treball que engrandeix més, si cap, la dilatada carrera d’En Joan. Un CD original en la seua gènesi i en la seua posada en escena, de forma irrepetible, el passat 16 de juny de 2012 en l'Auditori Pau Casals d’El Vendrell. Un recital històric que va ser també entranyable i generós, on tot es va negar de bellesa musical i poètica. I sobretot, d'amistat i reconeixement als concertistes que han omplert i complementat tants moments del coherent recorregut creatiu del senyor Vilaplana.

Gràcies Joan, per deixar-nos un tresor musical de tal magnitud.
Foto: (c) Xavier Pintanel.


(c) Artur Álvarez i Boix. Agosrt 2012.

divendres, 10 d’agost de 2012

ANIVERSARI

I van passant els anys ... La inexorable roda del temps no deixa de girar i el trajecte recorregut cada vegada és major. Amb el pas dels anys la silenciosa inquietud que acosta el baixador del desitjat llarg viatge és més palès en el pensament. Quan el temps viscut és ja una mica superior al que l'esperança ens assigna, els aniversaris són moments propicis per reflexionar sobre el pòsit del temps transcorregut i l'estat d'expectació del que queda per viure. Moments en què es fonen records, nostàlgies i futures preocupacions.
Demà, serà necessari tornar als plantejaments que emparen viure el present per sobre de qualsevol exageració nostàlgica del passat. I no desfullar desmesuradament la incertesa del futur.
Artur.

dijous, 9 d’agost de 2012

QUIMERES

Clareja.
Desplegant ales
a les terres de la vida,
seguisc els secrets dels somnis.
Quimeres que nodreixen
els motius dels ànims.

És difícil entendre
una altra mena de vol
que justifique la travessa.

I els vaporosos núvols
desplacen suaument els conceptes...

Pensament, utopia.

Artur.

dimecres, 8 d’agost de 2012

QUANTA INDIGNACIÓ FA FALTA PER CANVIAR EL RUMB?

Normalment els estats de crisis eleven el nostre nivell d'insatisfacció a una situació realment crítica. Motiu que ens fa reaccionar per a cercar una eixida satisfactòria des de certeses reals i allunyades d'interessos minoritaris i manipuladors que alimenten el propi benefici.
El sentit comú que ha d'imperar enfront de l'afany de resoldre les actuals situacions problemàtiques sembla letàrgic enfront de la imposició d'una eixida que continue mantenint un sistema que no vol renunciar a res essencial en relació amb els principis que ho sostenen. Principis, d'altra banda, que han deixat meridianament clar el seu destacat influx per a sembrar desigualtats, injustícies, insolidaritat,...

Per a omplir d'esperança el futur i seguir il·lusionant-nos amb un projecte capaç de donar sentit real al continu camí a la recerca de la felicitat, és necessari que neutralitzem aqueixes forces impositives i mediàtiques que segueixen manipulant a l'opinió pública. Malgrat la difícil situació, cal despertar i revelar-se enfront de tan desproporcionat esforç a l'hora d'escometre les solucions de futur.
Quanta indignació fa falta perquè la societat civil canvie democràticament aquest estat de tensió i agafe les regnes en favor d'impulsar una nova forma d'entendre la vida planetària més justa, solidària i sostenible?
Artur.