dimecres, 28 de novembre de 2012

EN AQUEST ESPAI QUE HABITE...


En aquest espai que habite,
amb finestrals mariners,
ple de salnitre gelat,
disfressat entre records,
vaig clarejant els dies
lliurant rutinàries batalles
amb el pensament i la paraula.
Balle la vergonya del poema
despullant quimeres, desitjos,
passions, universos, desencants...
Seguisc en contínua recerca
de la perfecta metàfora 
que diluïsca en les seves entranyes
l'amargor dels foscos dies.

I es fa de dia ...
El vent i la fina pluja
conviden a jugar una partida
amb les fosques paraules
enutjades per taciturnes raons.
Artur.

dissabte, 24 de novembre de 2012

L'OMBRA DE RAQUEL


L'habitació era espaiosa. El finestral immens. En els dies assolellats, la llum de l'astre rei inundava la cambra de joiosa claredat.
Com totes les albes, entre penombres, una silueta humana s'endevinava al costat de l'escriptori. Era Hilario. Estava absent, amb la mirada perduda, sumit en els més profunds pensaments. Per la galta li corrien diminuts rierols de pesar. Esperava a la seua estimada. Bé,… millor dit, la seua ombra. I no apareixia.
A fora, el clarejar era lent i gris. Uns foscos núvols de tardor no deixaven que el Sol il·luminara la representació de la imaginació i projectés la seua allargada ombra a trenc d’alba.
Avui, estava ennuvolat i Raquel, la seua enamorada, no havia acudit a la cita.


Artur.
(inspirat en el microrelat “Qualitat i quantitat” d'Alejandro Jodorowsky)

divendres, 23 de novembre de 2012

PENSAMENT I OBJECTIVITAT


No tot el que pensem necessàriament ha de catalogar-se amb el segell de la certesa. Allunyar-se d'aquesta afirmació pot ser el saludable pretext per deixar de costat una posició una mica esclavitzada pel que fa a la nostra imatge més racional.
La ment no és convenient que es convertisca en la nostra enemiga, mentre en tant que ens sotmet a identificar-nos amb els seus dictats. Segurament, pensaments basats en els errors del passat o les preocupacions relacionades amb el futur no són la millor fórmula per alliberar-nos de tal dependència. Per cert, pensaments inútils ja que són immutables o estan per arribar.
El anhelat estat de felicitat passa per allunyar-se de aquesta dependència i aprendre a conviure amb la nostra ment des d'una posició més equànime i objectiva. Distanciar-se de les produccions mentals, sense identificar-se, evitant ser atrapat per elles, és un aprenentatge que pot ser molt útil per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos i amb l'entorn.

Artur.

dijous, 22 de novembre de 2012

PARAULES DESGASTADES

Hi ha paraules i discursos que són com flascons oberts plens de les més cautivadores essències a l'alcohol. Paraules desgastades que es volatilitzen ràpidament. Que canvien al ritme de foscos interessos. Que vaguen per les atmosferes de la cobdícia lleugeres i inconstants. Paraules que es modifiquen per no descuidar el benefici particular, camuflades en un ramell d'aparents bones intencions, per tal d'aparentar sempre verdaderes.
Sembla que aquests efluvis, avui ja no tenen cap sentit en una societat saturada de tan verinós perfum. Aquests discursos deixen de tenir eixa forta influència d'abans en l'ànim de les persones. Avui, són paraules embolicades amb la força del poder, però buides per a la immensa majoria dels mortals.
Artur.

dilluns, 19 de novembre de 2012

COM UN CRIT OCULT...

Com un crit ocult,
va passant la tardor
per aquest món tancat,
falsificant l'aire.
I la joia està trista,
trista de cap utilitat específica.
En l'alcova del pensament
es va marcint el temps
ofegat de cansada lluita
que clava, en les parets
de les nobles voluntats,
les espines de la impotència.

I l'estranya guerra
que l'intel·lecte pateix
contamina el ritme
de la desgastada paraula.
L'esperança avui, dorm
sepultada en les pàgines d'un llibre,
surant, inabastable,
damunt el núvol de l'oblit.

I cerque refugi
en el nu del teu cos.
Fuig cap a ta vida
on emmagatzeme recer.

Avui, el camí del poema,
no destil·la els colors de la brisa.
Més aviat, traspua
l'enganxós quitrà de les tenebres.

Artur.

dissabte, 10 de novembre de 2012

VIVIM EN UN ESTAT CRÍTIC D'INJUSTÍCIA I SEGREST DEMOCRÀTIC

Afirmar que el nostre sistema de convivència està basat en els paradigmes democràtics és una forma ingènua de qualificar una cosa que cada vegada es distancia més d'aquells valors que són el vaixell insígnia de l'esmentada forma d'organitzar una societat. Sense intentar exigir una perfecció absoluta, ni fer demagògia barata construint un món irreal, podem afirmar que avui la sobirania popular viu segrestada per un poder polític que està il·legalitzant a marxes forçades el mandat obtingut, de manera tan folgada, en les passades eleccions generals ? Sincerament, crec que sí.
No ens ve de nou el comentari referit a que el programa proposat pel partit polític guanyador, de manera tan contundent, en la passada convocatòria electoral és foc d'encenalls.
Pràcticament cap decisió presa des que són al govern té res a veure amb les propostes inicials. Crec que la immensa majoria dels seus votants han de sentir-se profundament decebuts amb l'engany a què han estat sotmesos. I no considere ètic això del silenci davant el vot incondicional o ideològic.
Són moltes les persones que estan patint les conseqüències de les seves decisions. Amb el vot dels electors han aconseguit fer-se amb el govern de la nació i, en conseqüència, utilitzar el corró que suposa la majoria absoluta per actuar de la manera que ho estan fent. És a dir, prenent decisions i acords contraris al que van proposar en la campanya electoral a la societat civil.
Escuden aquest procedir argumentant que l'actual crisi econòmica els està obligant a prendre decisions contràries als continguts programàtics que van alimentar les seues propostes en els passats comicis. Però, passa que les seues decisions també influeixen en totes aquelles persones que no vam optar per la seua candidatura. Un cop al poder, les resolucions que prenen les patim tots els ciutadans, independentment de l'opció política escollida. Com a conseqüència d'això, la situació real és una inacceptable i interessada presa de injustes mesures que afecten, de manera molt especial, a les classes menys afavorides. Mesures que s'allunyen clarament de les propostes electorals i que, sense el nostre consentiment, se senten en el dret de prendre. I a sobre, aquest procedir ens el presenten com legítim i salvador del nostre futur. És això decència? És aquesta la manera de regenerar la classe política?
Ens diuen que no poden fer res més i que aquest esforç que avui ens demanen, des d'una dubtosa legitimitat, és el camí adequat per salvar el nostre futur. Per què decideixen en contra dels desitjos de la immensa majoria de la ciutadania?
Avui, dóna la sensació que la democràcia s'ha convertit en un peculiar "despotisme il·lustrat" on el poder econòmic decideix i el poble es mou en el miratge de la decisió, ja que en realitat l'únic que fem és votar perquè ells puguen legitimar les seues accions. Per cert, sempre encaminades a afavorir, en primer lloc, a aquesta minoria que maneja tot l’assumpte més enllà de democràcies i altres pràctiques a l'ús. Després, sempre després, deixen les sobres, camuflades en benestar social, per a la majoria de la població civil que validem tot el procés. Primer el negoci, després la resta.
Davant aquest fet, em vénen al pensament un cúmul de preguntes a les que no trobe una resposta convincent i satisfactòria. Preguntes com ara ... Per què decideixen unilateralment el meu futur persones que em van oferir una cosa i després fan una altra? Per què he de considerar que un suïcidi per desnonament és menys important que salvar un banc? Per què les persones perden la feina, famílies senceres pateixen i, mentrestant, els que van utilitzar l’engany, avui decideixen reformar el món laboral contribuint a que aquest drama siga més insuportable? Per què hem d'assumir que les úniques fórmules vàlides per eixir de la crisi són les proposades per uns polítics que han segrestat la voluntat dels ciutadans? Per què es desmantellen els èxits socials de tants anys d'esforç? On són la Sanitat i l’Educació públiques de qualitat que havíem aconseguit gràcies a l'esforç de molts professionals que avui estan totalment desmotivats i indignats per unes decisions políticament injustes?
I la pregunta del milió, on són els diners, els nostres diners, robats, malgastats, malbaratats, dilapidats, ..? On són els delinqüents causants de tal canallada? ... Els privilegis, són els privilegis.
Reconeixent xicotetes excepcions -i recalque això de "xicotetes"-, crec que la classe política actual s'ha guanyat a pols el rebuig de la immensa majoria de la ciutadania. Ells, segueixen entenent l'ofici de "polític" des de plantejaments erronis, basats en interessos personals, afany de notorietat i protagonisme. Això de "ho faig per vocació i ajuda a la col·lectivitat" és una fal·làcia, al marge d'algunes excepcions. Realment l'ofici de polític, com qualsevol altra activitat professional, ha d'estar adequadament remunerada, però ... si fos realment així, per què realitzen la seua activitat sustentada en uns privilegis molt superiors a la resta dels treballadors, fins i tot, dels que presenten un currículum molt més categòric que el de molts polítics? Per cert, què currículum especial o titulació se'ls ha exigit a la immensa majoria de dirigents que avui ocupen llocs destacats en institucions públiques només pel sol fet d'eixir elegits en una "llista tancada"?
Exposant una opinió que considere compartida per molts ciutadans, he d'afirmar que els polítics actuals, siguen del matís ideològic que siguen -reitere el meu respecte i admiració cap a tots aquells que es creuen mantenir al marge d’aquesta afirmació-, no estan preparats per aconseguir un futur millor per tots. Segueixen nedant en aigües contaminades per la singularitat amb la qual perceben l'ofici de polític (privilegis, consideració, despatxos, dinars de treball, consellers, secretàries, IPAD’s de regal, en alguns casos, pagues vitalícies, ...). Tot i que les veus crítiques a aquest escrit, el titllaran de populista, com he dit al principi, no pretenc fer demagògia. Els polítics són necessaris. Necessitem persones que gestionen les nostres il·lusions i benestar. Però no podem seguir suportant i patint a aquells que utilitzen la política per foment de la seva particular manera d'entendre l'autoestima, d'acumular privilegis en el seu propi profit i utilitzant el sufragi universal per colar-se a l'estament dirigent de manera fraudulenta. Entenent el frau com engany.
Avui, necessitem més que mai fer de l'educació pública el principal bastió perquè els governants del futur realment dignifiquen el seu ofici. Mentrestant, haurem de seguir cridant, encara que ens ratllen d'innocents, utòpics i insensats, allò de que “no ens representen" mentre seguim vivint en aquest estat crític d'injustícia.
Senyores i senyors polítics, prou! A qui correspongue, convoquen eleccions, ja! Si no ho fan segurament serà perquè primer són els seus interessos electorals per sobre de l’interés general. Diguen la veritat, presenten les alternatives solidaries, adequades i justes a la crisi i demanen el vot per les seues propostes basades en la realitat del moment. Així, el poble, la societat civil, tindrem la possibilitat de validar amb la veritat per davant els representants que considerem més convenients per procurar un futur millor, més just, més tolerant, més sostenible, ... per a totes i tots. 
 Artur Álvarez i Boix (c) novembre de 2012.