dilluns, 31 de desembre de 2012

MIQUEL PERIS 25 ANYS. Carta oberta del cantautor Artur Álvarez i Boix a Miquel Peris i Segarra (poeta castellonenc).


Carta oberta a Miquel Peris i Segarra.

Benvolgut Miquel:
Avui és 31 de desembre de 2012. Fa exactament 25 anys ens vas deixar. Entre els preparatius d'una nova Nit de cap d'any per a rebre al 2013, t'escric aquestes lletres intentant expressar, en nom de tot el col·lectiu “A RECER DE LA MAR” l'admiració i l'afecte amb el qual et seguim recordant.
Pots estar orgullós del teu llegat. Nombrosos col·lectius han treballat d'una forma o una altra per a poder recordar-te en el 25é aniversari del teu traspàs. Poetes, pintors, músics,… i en definitiva, el món cultural castellonenc ha volgut participar d'alguna manera en el recordatori i reconeixement a la teua persona i la teua obra. I en general, la societat civil ha demostrat també, amb l'assistència als nombrosos actes en el teu honor, que no t'oblida i que moltíssima gent té un espai en el seu cor per a l'entranyable Miquel. Has sigut i eres volgut.
La meua generació t’hem conegut i molts la sort de compartir amb tu moments inoblidables. Però els més joves també tenen una idea clara de qui va ser Miquel Peris. Coneixen la teua tasca literària i, per descomptat, reconeixen el teu llegat i la seua importància per a la nostra cultura.
Mentre escric, em ve a la memòria l’època d'estudiant de Magisteri. Recentment mort el dictador i en un temps on la reivindicació i la determinació democràtica eren necessitats innegociables, vaig tenir la sort de conèixer-te i gaudir de les teues dissertacions i recitacions poètiques. Tu freqüentaves, al costat d'altres intel·lectuals de la ciutat, el “Bar Dario”. I nosaltres, joves estudiants plens d'energia i ganes de lluitar per la llibertat i la nostra identitat com a poble, érem fervents seguidors de les tertúlies nocturnes, entre riures, copes i arengues.
Per aquella època, havíem fundat el grup de cançó popular ADESIARA. I allí, en el bar, coincidíem molts col·legues del món de la “faràndula”. Gent del món de la literatura, del teatre, de la cançó popular,...  ens donàvem cita assíduament en el bar per a comentar projectes i participar en tertúlies carregades de contingut amb sabor a País Valencià.
Allí, eixos joves compromesos, fèiem rogle a la teua persona escoltant les teues paraules o observant com escrivies en un tovalló de paper els versos que en aquell moment et venien al cap.
Han passat 25 anys. Aquells que omplíem moltes vetlades en el “Bar Dario” hem seguit el nostre camí entre la professió i la devoció. Uns la tasca literària, uns altres les seues dramatitzacions, altres les seues pintures, … Tots hem fet de la creativitat una forma de vida, més o menys altruista, que es balanceja entre la producció artística i reivindicativa. I sempre, el teu record.
Fa ja quasi una dècada em vaig plantejar utilitzar la música i la veu per a intentar que la poesia dels nostres poetes més reconeguts es poguera fondre amb ella. Vaig començar la marxa com a cantautor “tardívol” amb la finalitat de, juntament amb la pròpia producció literària i musical, aportar el meu granet d'arena per a contribuir a la difusió dels versos de poetes de la meua terra.
He procurat gestar projectes en moments puntuals i especials, com pot ser una data assenyalada. I per descomptat, portava molt de temps pensant que el 25 aniversari de la teua mort seria l'excusa perfecta per a cantar i musicar els teus poemes.
Sempre m'ha agradat compartir tasques creatives i en l'ocasió que es vènia damunt, a més era una necessitat imperiosa. Considerava que et mereixies un projecte on música, poesia, dramatització i pintura es conjuminaren per a homenatjar-te com et mereixes. I fruit d’aquesta tenacitat, va nàixer el projecte “A RECER DE LA MAR”.
Quan la idea era clara, em vaig posar en contacte amb poetes –els teus col·legues-, músics, actor i pintor amb els quals m'uneix, per sobre de tot, amistat. Els vaig explicar la idea i no s'ho van pensar dues vegades. Van aportar molta creativitat i il·lusió.
El següent pas va ser sol·licitar la corresponent ajuda econòmica per a conduir a bon port tot el que portàvem en ment. L'Ajuntament de Castelló, La Diputació i L'Acadèmia Valenciana de la Llengua no van dubtar a concedir-nos l'ajuda necessària.
També vam crear un bloc en Internet (http://miquelperis25anys.blogspot.com) per a anar recopilant els diferents moments del projecte i de les nombroses col·laboracions rebudes.
Ens vam posar a la feina i el 30 de març de 2012 eixia a la llum el CD “A RECER DE LA MAR” on els poetes i el cantautor deixàvem, en el teu honor, un material sonor, en format digital, per a les futures generacions, la celebració i el record.
El colofó, sens dubte, va tenir lloc el 4 de maig a les 20 h. en el Teatre Principal de Castelló, on vam presentar en directe tot el projecte-homenatge. La gran afluència de públic va ser la millor demostració de quant t’estima Castelló i província.
Els teus passos van ser segurs i van deixar petjada. En aquest sentit, novament vam tenir l'oportunitat d'homenatjar-te, amb una nova representació de “A RECER DE LA MAR” a Vila-real. Localitat on vas passar 10 anys exercint la docència. Així el 16 de novembre, en l'Auditori Municipal de la veïna localitat, novament els acords musicals, la dramatització, la pintura i la veu de presentadora, mantenidor i poetes van ressonar amb força.

Ha sigut molta gent, que d'una forma o una altra ha participat en aquest projecte i, encara que siga una mica llarg, m'agradaria nomenar-los a tots, amb el ferm propòsit de no deixar-me a ningú:

Carlos Álvarez, Carlos Colom, Sara García, David Mascaró, Ángel Belinchón, Juanjo Carratalá, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Porcar, Juan B. Campos, Josep Antoni Pradells, Romà Bernad, Antoni Pitarch, Clara Gil, Manel Pitarch, Antoni Albalat, Isabel García, Susanna Lliberós, Miguel Ángel Prades, Lorenzo Ramírez, Pascual Cándido, Lluís Meseguer, Vicent Usó, Manuel Carceller, Joan Torrent (en representació de l'Associació Cultural “LA BARRACA” del Grau) i el fotògraf Emilio García.

En nom de tots, el nostre més sincer reconeixement i agraïment a la teua persona i a la teua obra.

Realment han sigut diferents col·lectius els que, durant el 2012, han projectat homenatges en el teu honor. El nostre, per descomptat, ha sigut un més. Però el realment important és que ha quedat diàfanament clara l'estima i reconeixement que Castelló té per un dels seus més importants poetes.
També he de dir-te que no tot ha sigut un camí de roses. Des de sectors minoritaris i bastant insolidaris, hem rebut certs comentaris crítics en el absurd sentit que homenatjar-te era cosa d'uns pocs triats que se sentien propietaris de l’exclusiva a fer-ho. Però, per sort, com et dic són pocs. Amb la seua actitud tan segregacionista, com sol ocórrer en aquests casos, han quedat en evidència.
El col·lectiu “A RECER DE LA MAR”, sempre hem tingut molt clar que Miquel Peris és de tots i per a tots. I que, per descomptat, tots tenim cabuda a l'hora de recordar-ho des del respecte i l'afecte.

Finalment, dir-te que estem molt agraïts a tota la teua família. La teua germana Adela ens va honrar amb la seua presència el dia del Teatre Principal i la resta de la família, representats amb les amables paraules del teu nebot Javier, ens van agrair amb entusiasme el nostre treball.

No sé que serà de mi en el 50 aniversari del teu traspàs, si arribe tindré 80 anys. Però, si estic, intentaré participar dins de les meues possibilitats en el recordatori de les noces d'or de la teua absència.

Des de la humilitat i el respecte, dir-te que ha sigut un orgull i una satisfacció immensa manejar el timó d'aquest vaixell, construït amb la finalitat de recordar-te, des del respecte i més sincer agraïment, titulat “A RECER DE LA MAR”.

Una forta abraçada.

Artur Álvarez i Boix
(Cantautor tardívol).

dijous, 20 de desembre de 2012

ANSIETAT


He llegit: "En l'actualitat s'estima que un 20.5% o més de la població mundial pateix d'algun trastorn d'ansietat, generalment sense saber-ho".

Tot succeeix de forma previsible o almenys comprensible en la nostra activitat existencial. Tant a nivell particular com referent a la relació amb els altres, les coses transcorren d'acord a uns patrons, encara que de vegades imprevistos, raonablement evidents.
Hi ha moltes situacions en la vida que ens produeixen un estat d'angoixa i aflicció que nodreix les entranyes de l'ansietat. És un mecanisme més que té la nostra essència per a respondre emocionalment a situacions que codifiquem amb variables de por o fins i tot pànic. 
Però hi ha aspectes que ens fan conviure per a tota la vida, amb l'ansietat. Sempre he considerat que els temors i pors davant situacions concretes són menys quan són comprensibles i explicables. Però, què em diuen d'aqueixa por davant l'inexplicable, aqueixa por a la mort? Com es fa comprensible l'ansietat que produeix no poder obtenir una explicació precisa sobre aquest tema?
Hi ha alguna cosa certa, la vida és un gran misteri. 
Artur.

dissabte, 8 de desembre de 2012

HI HA UNA ALTRA REALITAT

Les mans personifiquen conceptes que justifiquen el seu contingut en accions tals com construir i sumar. No hi ha una altra solució més lloable, per als habitants d'aquest planeta, que l'afany d'assemblar voluntats diferents des de la igualtat. Exposar, conèixer, gaudir d'un multiculturalisme enriquidor ens fa més lliures. Des del respecte a la diferència es pot construir un futur on tots sumen.
Aquestes són paraules que omplen discursos que no van més enllà de les bones voluntats. Arengues que ens serveixen de teràpia davant la mala consciència d'una realitat que res té a veure amb les amables voluntats d'uns fonaments teòrics que avui, per desgràcia, són simplement efímer fum. 
Resulta que els engranatges que assemblen un tot coherent i solidari estan trucats per aquells que no tenen cap interès en què funcione la maquina de la solidaritat i harmonia planetària.
Encara que no siga suficient, està bé no deixar en l'oblit que hi ha una altra realitat més enllà de l'egoisme, l'avarícia i la manipulació.

Y... al barri, com tots els anys quan arriba el Nadal, els veïns comencen a decorar les seues balconades i jardins amb llums de colors.
Artur.

dijous, 6 de desembre de 2012

"DÉJÀ VU"


Buscant entre els racons
d'aquesta rutinària soledat,
gelada d'alba,
farcida d’un silenci de pedra,
van clavant-se en les entranyes
de l’amarg desconhort que m’envaeix,
els allargats ullals d'antany.
Quan pensàvem
que no despertaria mai més
la bèstia immunda,
tacada de sang somiadora,
els fantasmes del passat
novament revolegen,
deixant un àcid tuf
a un “déjà vu” esgarrifós.

Naix la llum.
En l'ara dels desitjos,
eleve la meua agònica pregària
a l’oracle dels destins.
Com va dir el cantaire:
"Cal que neixin flors
a cada instant ".
Artur.