divendres, 27 de desembre de 2013

CRÒNICA

L'arbreda es tenyeix d'ocres.
Les fulles entapissen la terra humida
dels senders pels quals transite.
La pell de la ciutat és més aspra.
Les ombres s'endureixen pel fred.
L'alè condensa el gasós vòmit d'ànima
mentre cossos indeterminats
busquen càlid recer.
Al fons,
les muntanyes boiroses, amaguen
el record de les nits de lluna plena.
El profund so de la caducitat
acompanya el trànsit de la gent.
Les façanes dels carrers
reflecteixen el gris acer dels núvols.

Darrere la finestra,

uns ulls escriuen la crònica del temps.

Artur.

diumenge, 15 de desembre de 2013

REPRESSIÓ i DETERMINACIÓ

El peix que recorre
el laberint de l'ànima,
avui ha aparegut colèric
com una sagnant úlcera
que supura 
en el budell de l'enteniment.

L'empremta serpentejant
de l'agonitzant trajecte,
espera la pluja que esborre els solcs 
de enganyosos carrerons sense eixida.

Mentrestant,
segueix fluint la sang
de covard repressió.
Malgart tot, la determinació
sobreviu davant l'abús
de la voluntat segrestada.


Artur.

divendres, 6 de desembre de 2013

NO VULL CAP REPLEC...


No vull cap replec
d'aquest riu maleït
que transporta sobre les aigües
un escumat i fètid verí
de negre cobalt de serp.

Ploraré per les fulles de tardor
que, contra la seva voluntat,
són, amb sigil, segrestades
per tan viscós i repugnant
plasma de cobdícia humana.

Artur

dijous, 14 de novembre de 2013

QUAN L'ABSÈNCIA...



Quan l'absència
esborra el teu relleu
del  full de ruta
que l'hàbit imposa,
les flames tardorenques
van humitejant de gris cendra
la veritat de l'instant.
Llavors,
viu en mi una vàcua llum
que tenyeix d'àcid pigment
el refusat exili.

La pedra mineral del desassossec
s'esquinça davant el raig de gel
que nega d'angoixa i solitud
un desert d'indesitjat buit.



Artur.

dissabte, 2 de novembre de 2013

CREUADA



Vesses espigues de sofre,
negant la fina sorra
d'un desert que,
com a fidel equipatge de mà,
bressola les nafres de l'existència.
Els miratges intenten camuflar
virtuals sortides d'un laberint
ple d'agitadors encreuaments
farcits de porpra cendra.

I en entre les restes
de tan al·lucinant creuada ...


l'amor, la resta és fum.




Artur.

dimarts, 22 d’octubre de 2013

PERPETU DESIG

L'auri i rogenc capvespre
d'aquesta trasbalsada tardor
va tenyint el pulmó de la ciutat
d'una certa boirina melangiosa.

Els terrosos itineraris, que recorren
la pell de l'envellit parc,
estan plens de llàgrimes seques.
Restes d'antigues primaveres.

La humida brisa viola
un silenci abillat de record,
mentre la mirada es perd absorta
entre la caducitat del paisatge.

El pensament
recorre pretèrites vivències,

però el cabal reflexiu sempre retorna
a la calidesa dels teus ulls
i al recer de la teva abraçada.

Aquí, envoltat de letargia,
entre nus laberints,
s'amaguen les nits i els dies

del perpetu desig.

Artur.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

EL MUR DE BERLIN-TARDOR 2013

Entre alegries i esclats,
un ram de colors
es despulla a la sala
de la avergonyida memòria.
La humida tardor
no destenyeix cap racó
de l'estupidesa humana.
La vergonya
és un flagell continu
per a la intel·ligència.

Darrera del vidre,
el silenci destil·la el pensament
sobre la sang vessada
i la llibertat violada.





Artur.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

NO T'AMOÏNES

No t'amoïnes,
si la gent no comprèn
com les cargoles de les albes
afinen cants de tendresa
enmig de tanta pluja
d'agudes llengües de vidre.
No t'amoïnes.

Si el perfil de l'onada
no esborra les paraules de gel
cisellades en la negra sorra
de la misèria humana,
no t'amoïnes.
Pot ser que el temps
faça d'aquest despropòsit
un lent cruixir
de la fingida pell de vellut perfumada
amb l'elixir de hipocresia.

No t'amoïnes,
en aquest racó fosc
sempre resta l'alè.

Si l'ànima
s'omple d'un tremolor afilat
quan segresten l'esperança,
no t'amoïnes.
La torxa de la derminación
seguirà ferma cap al seu destí.
Sempre les evidències suraran lliures
sobre els mars de pedra
dels murs trencats.

No t'amoïnes,
l'invisible bagul de les voluntats
seguirà custodiant gelosament

els nostres somnis.
Artur.