dissabte, 26 de gener de 2013

NO ÉS EL QUE PAREIX



Era dissabte. Encara faltava prop d’una hora per a dinar. Havia acabat de llegir la novel·la que portava entre mans i estava assegut en la butaca del saló pensant en què podia fer mentrestant. Immers en els meus pensaments, davant la vidriera de la porta escorredora, tenia la mirada fixa en el sòl del xicotet jardí. Estava ple de fulles i restes que la ventada dels darrers dies hi havia  disposat en el meu particular ecosistema. Vaig decidir doncs, fer temps arreglant un poc el parterre.
Mentre estava en plena tasca, em vaig adonar que Julia, la meua veïna, era a la cuina, davant la finestra, amb semblant compungit i rostre humitejat per les llàgrimes que brollaven dels seus ulls.
No és que siga massa curiós, és que quan la cortina de la finestra del veí no està passada, el reduït espai i la proximitat fan gairebé impossible absentar-se del que ocorre finestra endins.
Així doncs, donant-li l’esquena perquè no veiés córrer les llàgrimes pel seu rostre, semblava que seguia una acalorada conversa amb el seu fill Pau. Lògicament vaig pensar que el seu fill li havia donat un disgust i per això estava en aquella descoratjadora actitud.
En això que es va obrir la porta veïna i, amb aspecte rialler i ple de joia va aparèixer Pau. Realment, em va omplir d'enuig aquesta conducta. I més observant com la seva mare seguia rajant vidres de plor.
-Hola veí, recollint les restes de l'huracà?
-Doncs efectivament, però ... una mica indignat pel que he contemplat des d'aquí per la finestra de la vostra cuina.
-Ah! Que bé m'ho he passat! La meva mare està encantadora quan pela i talla cebes.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada