diumenge, 31 de març de 2013

ATRAPAT PEL SALNITRE...


Atrapat pel salnitre
que inunda la mòbil eternitat
d’aquesta platja,
enfront de la bromera de sucre
on trau les tripes la cresta de l’onada,
deixe que el mar segreste
el cruixir del meu cos.
Encadenat, entre les reixes
de la desitjada cel·la,
anhele primaveres.
Camine, sentint vores
que balancegen frescors.
La mirada, sempre,
qüestionant l’horitzó.
Inevitable volença,
que el viatger, allunyat del mar,
procura àvid.
Porció irrenunciable
del substancial ésser.

Infinita claredat,
omplint de llum la rugosa pell
de la turquí immensitat,
ondulada pel vent de ponent.
En l’ acollidora atmosfera,
un respectuós silenci
honrant l’amable discurs
de la intemporal caragola.
Artur.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada