dimarts, 12 de març de 2013

HA MORT EL POETA CASTELLONENC JOAN BAPTISTA CAMPOS


Metge de professió, coneixia perfectament els símptomes del càncer que li ha costat la vida, però va mantenir fins el darrer moment el seu optimisme vital. El funel serà demà dimecres, a les 16'00 hores, a l'església de Sant Pere del Grau de Castelló.




En estos moments, prou afectat per la notícia, vull donar el meu més sentit condol a tota la família de Joan B. Campos.
Amic, gran poeta i millor persona que hui ens ha deixat. He tingut la sort de compartir amb ell projectes importants com l’homenatge a Bernat Artola “Pols del meu camí” o el recent a Miquel Peris “A recer de la mar”.
Allà on estigues, gràcias Joan per la teua amistat, generositat i fina sensibilitat literària. Sempre et recordaré com a exemple de coherència i integritat.

Joan Baptista Campos
Joan Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961; Castelló de la Plana, 2013), era metge d'urgències i escriptor valencià.
Va dirigir de 1996 a 2007 la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on publica els seus primers versos. Com a poeta es dona a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (Ajuntament de Castelló, 1996) que va obtindre el Premi Miquel Peris i Segarra. després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang (Editorial Tres i Quatre, 2001), Istambul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l'Índia (Brosquil edicions, 2001), Pavelló d'Orient (Edicions 62, 2003), Ciutat remor (Bromera, 2003), Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005) i Jardí Clos (Perifèric Edicions, 2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (Brosquil edicions, 2003). També ha fet incursions en la narrativa Contes d'estiu (Onada edicions, 2004) i El món en dotze postals (Editorial Proa, 2009).

M'AGRADA AQUEST LLOC
(Quadern de Tasmània, XI)

M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.
Hi ha ones i pedres i arbres.
Hi ha una llum difusa,
de foc antic, sagrat.
Una tremolor de fulles
i d’ombres.
Arriba i hi és, i no es mou.
Un fil de claror és el nimbe perfecte.
la metàstasi del tumor amarg,
l’argila que bec cada dia,
el dolor pesant dels parpells,
aquest crani corcat i sec
que mira la mar i res no entén.
M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada