diumenge, 29 de setembre de 2013

TARDORAL ZÈFIR, DE NOU.

Els ulls oberts del temps
retenen el daurat i ocre,
cremor de tardor,
que emborratxa la vora de l'abisme,
deixant restes de vertigen
a cada mort de trepitjada.
L'absència de safir i or,
que es perd, inevitable, esmunyedís,
no és res més que el temporal segrest
de les càlides revelacions
d'una nit d'estiu.
La nostàlgia,
fa caure les torres de passió,
que, luxurioses, llampurnegen
al declinar la llum incerta del capvespre.
Un riu d'ombres i enganxosa humitat
recorre les venes de la melangia
transportant vidres de record
entre cotons de solitud.

Sembla,
que, de nou, un tardoral zèfir
colpeja les entranyes
de la inapel·lable roda del temps.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada