dimecres, 2 d’octubre de 2013

NO T'AMOÏNES

No t'amoïnes,
si la gent no comprèn
com les cargoles de les albes
afinen cants de tendresa
enmig de tanta pluja
d'agudes llengües de vidre.
No t'amoïnes.

Si el perfil de l'onada
no esborra les paraules de gel
cisellades en la negra sorra
de la misèria humana,
no t'amoïnes.
Pot ser que el temps
faça d'aquest despropòsit
un lent cruixir
de la fingida pell de vellut perfumada
amb l'elixir de hipocresia.

No t'amoïnes,
en aquest racó fosc
sempre resta l'alè.

Si l'ànima
s'omple d'un tremolor afilat
quan segresten l'esperança,
no t'amoïnes.
La torxa de la derminación
seguirà ferma cap al seu destí.
Sempre les evidències suraran lliures
sobre els mars de pedra
dels murs trencats.

No t'amoïnes,
l'invisible bagul de les voluntats
seguirà custodiant gelosament

els nostres somnis.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada