diumenge, 27 de gener de 2013

AL RESCAT!


Sembla que les paraules
han quedat suspeses
a la corda fluixa
que descriu l'horitzó.
Per elles passa l'eternitat,
desgastant el silenci.
I les nostres vides es refugien
en els particulars ocis
que, en silenci, donen recer
a l'anegada rutina.
Però, benvingut avís!
El destí ha volgut
remoure la sentimental letargia,
alertant del perill.
Sense dubtar-ho, el vers ha tombat
les cantonades de l'evidència,
en recerca de caliu
i el frec delicat de la pell.

Artur.

dissabte, 26 de gener de 2013

NO ÉS EL QUE PAREIX



Era dissabte. Encara faltava prop d’una hora per a dinar. Havia acabat de llegir la novel·la que portava entre mans i estava assegut en la butaca del saló pensant en què podia fer mentrestant. Immers en els meus pensaments, davant la vidriera de la porta escorredora, tenia la mirada fixa en el sòl del xicotet jardí. Estava ple de fulles i restes que la ventada dels darrers dies hi havia  disposat en el meu particular ecosistema. Vaig decidir doncs, fer temps arreglant un poc el parterre.
Mentre estava en plena tasca, em vaig adonar que Julia, la meua veïna, era a la cuina, davant la finestra, amb semblant compungit i rostre humitejat per les llàgrimes que brollaven dels seus ulls.
No és que siga massa curiós, és que quan la cortina de la finestra del veí no està passada, el reduït espai i la proximitat fan gairebé impossible absentar-se del que ocorre finestra endins.
Així doncs, donant-li l’esquena perquè no veiés córrer les llàgrimes pel seu rostre, semblava que seguia una acalorada conversa amb el seu fill Pau. Lògicament vaig pensar que el seu fill li havia donat un disgust i per això estava en aquella descoratjadora actitud.
En això que es va obrir la porta veïna i, amb aspecte rialler i ple de joia va aparèixer Pau. Realment, em va omplir d'enuig aquesta conducta. I més observant com la seva mare seguia rajant vidres de plor.
-Hola veí, recollint les restes de l'huracà?
-Doncs efectivament, però ... una mica indignat pel que he contemplat des d'aquí per la finestra de la vostra cuina.
-Ah! Que bé m'ho he passat! La meva mare està encantadora quan pela i talla cebes.
Artur.

dimarts, 22 de gener de 2013

PERILLÓS SÍMPTOMA


El dia de l'accelerat hivern havia transcorregut amb un molest vent que transportava en les seves entranyes el fred de la serra. A la gestoria, després d'una jornada plena de sedentària activitat, Joan estava de tornada a la llar. Ràpidament va canviar la jaqueta i corbata pel xandall, peça que habitualment utilitzava per sentir-se còmode.
Va berenar un got de cafè amb llet acompanyat d'unes galetes untades amb mantega i melmelada. Després, amb celeritat va encendre l'estufa de llenya que tenia instal·lada al costat del sofà del saló. Es va acomodar plàcidament, va prendre el comandament a distància i va connectar la televisió. Estaven parlant sobre els perills del colesterol.
Hora i mitja més tard es va despertar de la dilatada "becadeta". Al costat del gerro de ceràmica situat a sobre de la taula del centre de la zona d'estar hi havia un full escrit en el que es podia llegir:
  "Un perillós símptoma que delata l'elevada presència de colesterol és el cansament i la somnolència injustificada. T'ho has perdut.
Quan he arribat estaves dormint. M'he canviat i m'he anat al gimnàs.
                                                                                                                     Julia.
PD-Si et despertes abans que torne, prepara alguna cosa per sopar. "
Artur.

dilluns, 14 de gener de 2013

VORA FOC DE LA LLAR



          Encara roman bastant nítida la imatge del meu cos al costat de l'estufa de llenya. Immòbil, en posició reflexiva, amb la mirada clavada en les flames de la foguera. 
         Un tebi regust a pau i casolana placidesa embolicava la magnitud de la meua silueta. En el fons de les flames quedava el pòsit de l'abstreta cavil·lació. 
                        De sobte, calcinat per la força de la incandescència, la matèria es va desintegrar. El sòl rústic es va cobrir de cendra. La meua humanitat havia desaparegut. Suspès en l'aire va restar, sense massa ni volum,... el pensament.

Artur.

SEGUISC CERCAN LA RIBA...


Pose les mans i els ulls
per plorar aquest avenir
que destrueix somnis
i alleta cobdícia.
Intente trencar,
des de la fràgil trinxera
de la injuriada dignitat,
cors de gel.
I cada nou clarejar
d'aquest gèlid hivern,
em sent més impotent,
atrapat per l'engany.
Visc temps difícils
implorant abraçades,
llorers de tendresa,
que desitjós, xiuxiuege.
Malhumorat,
sota la llum dels dies,
vaig esculpint línies,
esquivant les temences.
Escèptic cavil·le llenços
que vessen esperança.
Tot es difumina
en el vaivé del judici.

Seguisc cercant la riba
d'un altre món possible
on respirar, desitjós,
noves fragàncies.

Artur.

dimarts, 8 de gener de 2013

MERCADERS DE LA LLIBERTAT


   Sense aprofundir molt en les accions que han causat l'actual situació crítica que estem patint, hi ha una sèrie de postulats que són inqüestionables. Com a mínim, incontestables per a la majoria de la població civil que estem suportant la major injustícia generalitzada que es coneix en fa molt de temps.
  Amb l'arribada de la democràcia es van derrocar antigues dictadures en la forma, deixant-les en una latent hivernació.
   No obstant això, en el fons, dóna la impressió que estem davant dels mateixos gossos amb diferents collars. La letargia dels culpables mai ha estat real.
  Abans patíem obertament les injustícies declarades de les dictadures, hui els abusos són vetlats i camuflats en nom de la llibertat. Abans els dictadors decretaven unilateralment les directrius per a sotmetre al poble i refermar la seua particular mercaderia. Hui els comerciants de democràcia s'amaguen darrere el paravent del poder econòmic o en el que els procuren els resultats d'unes urnes que han sigut esclavitzades. Són els mercaders de la llibertat.
  ... I el poble, el gruix de la societat civil, segueix creient i lluitant per la igualtat, la justícia, la tolerància, ... en els valors fonamentals de la convivència humana.
Artur.

dissabte, 5 de gener de 2013

AL RITME DEL CREPITAR DE LA LLAR


Mentre vaig cremant
estalactites de gel,
cendres de troncs i estelles
gronxen les empremtes de l'alba.
Plàcids sospirs
encaixen els batecs de la tenacitat.
No pretenc fred somriure
que delate l'agraït moment.
El benestar de l'estada,
inundada d'enredat aquelarre,
dansa al ritme del crepitar de la llar.
La llenya espurneja
com les utopies de les entranyes.
I vaig caminant
en les arestes dels nombres
que, cada vegada més lleugeres,
desgasten els dies.
Artur.