diumenge, 24 de febrer de 2013

ESCENARI EXPECTANT



Estava aposentat en la fila 7 del pati de butaques. Des de la indeterminació, una veu en off trencava el murmuri del públic: “Senyores i senyors, el concert va a començar”. Al moment, es van apagar les llums de la sala. Entre la foscor, els focus ressaltaven els diferents espais de l’escenari. Un taburet en el centre, un micròfon amb peu articulat i una guitarra espanyola expectant recolzada en suport vertical. A l’esquerra un altre taburet flanquejat per dues guitarres, acústica i elèctrica. A la dreta, piano de cua curta. Al fons, una bateria empresonada entre cables i suports de microfonia. Molta expectació i silenci...
Llavors, a punt d’esclatar d’angoixa, no vaig poder reprimir la meua excitació. Em vaig posar en peu i amb potent veu, greu i profunda, vaig cantar aquells versos rescatats de la meua essència més reivindicativa: “Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, ...” La resta d’ aquest atreviment van ser aplaudiments.
Tot seguit, en l’escenari va aparéixer Raimon juntament amb els músics que li acompanyaven.
Artur.

divendres, 8 de febrer de 2013

UN DIA MÉS...


Destrueixen,
els somnis que vessem.
Trenquen els anhels del temps.
Assassinen el demà.
Tanquen les finestres
de les millors esperances.
Obren les portes
d'indesitjables mons de cobdícia.
Deixen nu el futur.
Enfosqueixen les il·lusions.
Abarateixen el plaer del somriure.
Humilien el valor de la tendresa.
Empobreixen l'estel de l'alba.
Arruïnen la delicadesa de les carícies.
Trenquen ...
Assolen ...
Exterminen ...
Desmantellen ...

Un dia més,
la pedra de les quimeres
s'enfonsa en les putrefactes aigües
d'un malson,
imaginant estratègies
per a eixir a flotació.
Artur.