diumenge, 31 de març de 2013

ATRAPAT PEL SALNITRE...


Atrapat pel salnitre
que inunda la mòbil eternitat
d’aquesta platja,
enfront de la bromera de sucre
on trau les tripes la cresta de l’onada,
deixe que el mar segreste
el cruixir del meu cos.
Encadenat, entre les reixes
de la desitjada cel·la,
anhele primaveres.
Camine, sentint vores
que balancegen frescors.
La mirada, sempre,
qüestionant l’horitzó.
Inevitable volença,
que el viatger, allunyat del mar,
procura àvid.
Porció irrenunciable
del substancial ésser.

Infinita claredat,
omplint de llum la rugosa pell
de la turquí immensitat,
ondulada pel vent de ponent.
En l’ acollidora atmosfera,
un respectuós silenci
honrant l’amable discurs
de la intemporal caragola.
Artur.


dimecres, 27 de març de 2013

DESCANS



Enredats els fils de seda
que balancegen neurones excitades,
no queda res més
que diluir la fel en aigua tèbia.
Deixar que cedisquen els nus.
Recarregar d'ànim
el riu de plasma
que recorre els paisatges
del turmentat cos
castigat i maltractat
per accelerats bioritmes.


Artur

dilluns, 25 de març de 2013

NAIXEN MIRADES COM S’ESVAÏXEN.

Naixen mirades
com s’esvaïxen.
En la farga
de la inaccessible eternitat,
els espills esclaten.
La seua metralla aconseguix ferir
les hipòcrites aurèoles
que fan de l'ésser humà
un devorador de si mateix.
S’escorren els peixos de colors.
L’horitzó no és res més
que una il·lusió inabastable.
La vida pareix
una infinitat de diminutes presons
que alberguen esguards.
No hi ha enxisos
ni sospirs màgics.
Tot fluïx
adulterat per la por.
Com a lladres furtius,
intentem furtar cobdícia.

En el centre de l’oníric verger,
amor i vida
esperen ansiosament
un rescat perpetu.

Passen els dies...

Naixen mirades
com s’esvaïxen. 

Artur.

dijous, 14 de març de 2013

TOT ÉS UN NAUFRAGI



S'esquinça l'onada.
Trenca el seu pols.
Tot és un naufragi
a la proa de la vida.

Les abrasadores evidències
despullen la realitat,
deixant a la intempèrie
els pudents racons de la indecència.

Els murs, com miratges,
envolten un espai viciat.
Tot flueix inevitablement
en aquesta enfangada travessia.
La impotència tanca les mans
amb força adobada en còlera.
L’estela és de dolor i ràbia.
La singladura, l'anhel
d'un nou despertar
assassinant els arguments
del malson que turmenta
la profunda consciència.

Tot és coïssor.
Un canvi de ritme
entretallant l'existència.
Artur.

dimarts, 12 de març de 2013

HA MORT EL POETA CASTELLONENC JOAN BAPTISTA CAMPOS


Metge de professió, coneixia perfectament els símptomes del càncer que li ha costat la vida, però va mantenir fins el darrer moment el seu optimisme vital. El funel serà demà dimecres, a les 16'00 hores, a l'església de Sant Pere del Grau de Castelló.




En estos moments, prou afectat per la notícia, vull donar el meu més sentit condol a tota la família de Joan B. Campos.
Amic, gran poeta i millor persona que hui ens ha deixat. He tingut la sort de compartir amb ell projectes importants com l’homenatge a Bernat Artola “Pols del meu camí” o el recent a Miquel Peris “A recer de la mar”.
Allà on estigues, gràcias Joan per la teua amistat, generositat i fina sensibilitat literària. Sempre et recordaré com a exemple de coherència i integritat.

Joan Baptista Campos
Joan Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961; Castelló de la Plana, 2013), era metge d'urgències i escriptor valencià.
Va dirigir de 1996 a 2007 la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on publica els seus primers versos. Com a poeta es dona a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (Ajuntament de Castelló, 1996) que va obtindre el Premi Miquel Peris i Segarra. després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang (Editorial Tres i Quatre, 2001), Istambul (Editorial 7 i mig, 2001), Quadern de l'Índia (Brosquil edicions, 2001), Pavelló d'Orient (Edicions 62, 2003), Ciutat remor (Bromera, 2003), Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005) i Jardí Clos (Perifèric Edicions, 2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (Brosquil edicions, 2003). També ha fet incursions en la narrativa Contes d'estiu (Onada edicions, 2004) i El món en dotze postals (Editorial Proa, 2009).

M'AGRADA AQUEST LLOC
(Quadern de Tasmània, XI)

M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.
Hi ha ones i pedres i arbres.
Hi ha una llum difusa,
de foc antic, sagrat.
Una tremolor de fulles
i d’ombres.
Arriba i hi és, i no es mou.
Un fil de claror és el nimbe perfecte.
la metàstasi del tumor amarg,
l’argila que bec cada dia,
el dolor pesant dels parpells,
aquest crani corcat i sec
que mira la mar i res no entén.
M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.

dilluns, 4 de març de 2013

A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés

















A la memòria de 
Vicent Andrés Estellés 


Entre les fulles
d'aquell poemari,
les paraules anaven fent camí.
Malgrat les humanes contradiccions,
tenien la delicada frescor
de la igenua sinceritat
i la força del compromís
com a lluita vital.
Les estrofes estaven plenes
de perpetus gestos
concebuts per embalsamar
les cendres dels malsons.
Els paisatges eren 
veritables miralls del viscut.
En l'ambient líric, un fet cert:
entre l'angoixant amargor
de la manca de respostes
i el voluble ritme de l'existència,
quedava, per sempre,
el suau aroma de la tendresa.
I. .. entre les fulles
d'aquell desgastat llibre,
-però viu a la memòria-
pinzellades d'autoafirmació,
banyades d'amor salvador
i dolor a esquinçament cultural,
vas teixir itineraris
acollidors  d' espais
on acampa el vertigen.
Artur.