diumenge, 29 de setembre de 2013

TARDORAL ZÈFIR, DE NOU.

Els ulls oberts del temps
retenen el daurat i ocre,
cremor de tardor,
que emborratxa la vora de l'abisme,
deixant restes de vertigen
a cada mort de trepitjada.
L'absència de safir i or,
que es perd, inevitable, esmunyedís,
no és res més que el temporal segrest
de les càlides revelacions
d'una nit d'estiu.
La nostàlgia,
fa caure les torres de passió,
que, luxurioses, llampurnegen
al declinar la llum incerta del capvespre.
Un riu d'ombres i enganxosa humitat
recorre les venes de la melangia
transportant vidres de record
entre cotons de solitud.

Sembla,
que, de nou, un tardoral zèfir
colpeja les entranyes
de la inapel·lable roda del temps.
Artur.

dimarts, 24 de setembre de 2013

«VANITAS VANITATUM OMNIA VANITAS»

Un desgastat i ranci crani humà destaca sobre la resta de la imatge onírica. Tot és fràgil i breu sobre el carruatge d'un temps que imparable cavalca cap a la inqüestionable certesa de la mort. El coneixement es relativitza. La decadència es representa a la fruita podrida que ocupa el seu lloc al costat de la peça esquelètica. El fum enterboleix l'ambient i els rellotges de sorra simbolitzen la brevetat de l'existència. Mistos apagats i pipes fumejants reivindiquen la seva presència sobre el vell diari. Un món inestable i desordenat. Un espai on els plaers humans revelen la seva inutilitat davant la certesa de la mort.

«Vanitas vanitatum omnia vanitas»-L'Eclesiastès
                                                                                                                                                           Artur.


diumenge, 22 de setembre de 2013

VIDA

Vida.
Vaig estar al vestíbul del saló
on guardes els vidres que vesses.
Vaig palpar les ferides de ta pell
resseques pel pas dels dies.
Vaig ser guardià del prat on el silenci
es va arraulir front l'unicorn de ta veritat.
Lentament, vaig recollir les torçudes lletres, 
de la permanent angoixa que t'habita,
amagades en els escaires de la paret.
Vaig netejar el carmí vermell
que, esquinçat, marcia la passió,
en la superfície del teu mirall.

Avui,
els pilars que mantenen
ideals d'un món millor
intenten no perdre l'equilibri
davant la asimètrica força
de la voraginosa corrent de les aigües.
Artur.

dimecres, 18 de setembre de 2013

COBDÍCIA




El llavi partit,
vessa el suc
al plat de la balança.
La poma mossegada,
esquitxada de vida,
improvisa el sòrdid sanglot
de la natura morta.

La cobdícia galopa
pels polsegosos camins,
evaporant els bassals.
Inflant d'humor espés els núvols.





Artur.

dilluns, 16 de setembre de 2013

NOMÉS UN RAIG DE SENY

Només
un raig de seny i solidaritat
seria més que suficient
per apaivagar l'animal salvatge
que portem dins.
Les espines que, punxegudes,
esquincen la pell,
fabricant rierols de vermell turment,
diluirien la fúria que els habita
en mars de balsàmiques aigües.
El nostre ànim,
despullat del fosc colp de l'abatiment,
no vessaria negre suc de les entranyes,
anhels de dolces carícies i besos.
La por no cremaria el silenci,
el foc, daurat esclat,
colpejaria les pupil·les de la passió,
negant els bells ponents
de pols enamorat.

Només un raig de seny,
seria suficient per imaginar
un gram de tendresa.
Artur.

divendres, 13 de setembre de 2013

DEMÀ DEIXARÉ DE FUMAR!

Només els exfumadors sabem de l'angoixant procés viscut per deixar el tabac.

Mentre circula la sang,
acariciant el greix incrustat
en les castigades parets de les venes,
un silenci nu,
que decora la força del batec,
plena d'angoixa
el violent conflicte que lliuren
la voluntat, el desig i l'addicció.

Els dubtes esdevenen ombres.
Una esgarrifança de gel
viatja, frenètica, pel cos.
Els pètals, que suren en el calze
d'aquesta àcida condemna  
estanyada a la reixa del jardí equivocat,
han perdut la natural fragància.
El perfum que escampen
nega la maleïda debilitat
de putrefacta pestilència.

Mentre el pensament s'enfila
atrapat en el temps ...

Ací estic, novament,
fent una determinant promesa:
Demà deixaré de fumar!
Artur.

dijous, 12 de setembre de 2013

PRIMER AVÍS

P
 l
  o
    u.
Diàfan gris,
sobre el policrom espai
d'ocres i daurats.
S'esvaeix el salze.
Baixen gotes d'aigua
per la pell gastada de les fulles.
Un vaivé uníson de brisa jove
adoctrina tanta candidesa letàrgica.
Entre olors de fresca humitat,
sobre les ones d'aire,
s'encrespa un misteriós vel
que recorda la lleugeresa del temps.

P
  l
   o
    u.
Primer avís.
La silenciosa roda de la vida
converteix en oració de llàgrima i sospir
el murmuri tardorenc de la natura.
Artur.

dimarts, 10 de setembre de 2013

ABANS QUE...

Abans que estripar la vista,
que el pensament s'enfonse
en clot del desànim,
no pretenc un altre suro
per mantenir la flotació
que la tendresa del teu esguard.

Abans que la memòria
ompli de vertigen l'abisme de la nit,
que la falguera de l'esperança
es marcisca a l'obaga,
no pretenc un altre exorcisme
que la calidesa de la teva paraula.

Abans que es resseque la font
que raja els codis
de l'esmunyedissa felicitat,
no pretenc altre evangeli
que els meus dits solcant
el vellut de la teva pell.

Abans que tot sigue sorra i gel,
preferisc estimar.
Artur.

dimecres, 4 de setembre de 2013

REFUGI

Invisible cavalques els espais,
adormint el món exterior.
La profunditat del silenci
colpeja el vidre de l'urna.
Tot és llunyà i buit
més enllà del context.
Inabastable escenari
que amanyaga els batecs
d'un cor punxós.
Absent, transites les entranyes
de paradisos perduts,
de dolors i angoixes.
Un vol cap al buit
rosegat per la por.
Una bombolla d'aire viciat
que emergeix, esgarrapant un trajecte,
a la recerca de conceptes
que trenquen cadenes d'ansietat.

Invisible, transparent, ...
el silenci, el pensament.
Refugi de la memòria.


Artur.