dilluns, 22 de desembre de 2014

A JOE COCKER (In memoriam)

Ja no es trencarà la veu
Joe Cocker (1944 - 2014)
amanyagada per l'aire
d'un càlid escenari
a ritme de blues.
Ara tot flueix
en un record proper
que vessa la lava d'un volcà,
farcida de soul.
Una veu atzabeja, 
entapissada de pell blanca.

Avui els teus amics
ja no poden ajudar-te.
El desig és irreversible.
El lleu moviment dels teus braços,
el subtil ball dels teus dits,
ara són evocació.

S'apaga l'estrella,
però resta intacte el talent.
L'aroma a genialitat,
el tresor de la singularitat.
L'or en brut, sobre l'empostissat 
de la lleugeresa del temps. 
Artur.

dimarts, 2 de desembre de 2014

No tingues por

No tingues por.
No serveix de res.
No deixes que la falsa sensació
de gasosa inseguretat,
face malbé els ferms fonaments
que sostenen les teves certeses.

No tingues por.
No serveix de res.
No omplis d'enderrocs
el sender de l'existència.
Sempre has bregat ferm,
de la millor manera possible,
les escomeses de la vida.

I què fer quan la por
et crida, des de la ment, dient-te
que has d'anar amb compte?
Corre, passeja, canta, ... només,
on ningú puga veure't.
Has de aconseguir-ho per tu mateix.
Treballa dur, esforça't, tu sol, ...
Això funciona així.

Agafa la por,
mira-li als ulls.
Intenta que no tremolen els llavis
ni les mans. Evita el nerviosisme.
Quan ho faces,
et sentiràs orgullós d'haver-ho fet.
I així és com comprendràs
que qualsevol cosa
pot ser un nou repte per a tu.
Una oportunitat de millorar.
De créixer.

Ja saps,
mira't a l'espill,
ix allà fora,
estigues segur de tu mateix,
tot anirà bé,
però sobretot ... No tingues por,

no serveix de res.
Artur.

dimecres, 19 de novembre de 2014

Més enllà de l'horitzó

Les pupil·les extraviades
recerquen la cara oculta de l'horitzó
mentre el temps esmola
la seva invencible eternitat.
Els gemecs de vent
acaricien un rostre,
bregat en batalles perdudes,
des del moll dels somnis trencats.
L'olor de salnitre i escuma
acompanya la fúria magmàtica
d'un desesperat afany
per dibuixar respostes.

Malgrat tot,
la vida segueix,
ocultant certs veredictes
més enllà de l'horitzó...
A uns metres, algú
retoca l'esquer de l'ham.
I les gavines voletegen,
decorant el cop compassat
del marí vaivé.
Artur.

dijous, 13 de novembre de 2014

Sagna el santuari de l'enteniment...

Sagna el santuari de l'enteniment,
vessa el seu vermell irritat,
més enllà dels costers 
de simbòlic argent.
Una llum de foc
talla, en el fons de la nafra,
un imperi de neguit i amargor.
El costat fosc de l'existència
no torna l'impuls necessari
per remuntar el vol.
Tot és esmunyedís.
Fins el sentit comú
no troba la postura apropiada
per acampar les certeses.
Les negres aus
tenen segrestades les albes.
Carros de fred marbre
fan fàcil l'èxode del seny.

El joc camuflat
de les mentides amagades
marca el passeig pervers dels dies.
Artur.

divendres, 24 d’octubre de 2014

INGENU BLAU

Ingenu blau,
imprescindible obsessió que encoratja 
la salvació dels naufragis
de llargues singladures 
silencioses i fosques.
Tossut paisatge 
que omple de joia un escenari vital 
devorador de futur.

Innocent blau,
on juguen les veritats,
netes d'hipocresia.



Artur.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

A LA VORA DEL MOLL



Declina, silenciós,
el daurat batec del capvespre.
Un vaivé de reflex
dansa humil sota els peus
que, inquiets, pengen flexionats
a la vora del moll.
El cop acompassat de l'aigua
aranya el pensament.
La mirada resta perduda,
indefinida, més enllà de les llums
maquillades per l'horitzó.

De sobte,
un raig d'alé
descàrrega suaument sa mà
sobre el tensionat muscle.
Llavors,
un riu de calma nega l'ànima.
Artur.

QUAN TU NO HI ETS

Com riu de llunes reflectides,
el corrent de colors prestats,
desborda el cabal, en travessar
la selva de la teva presència.

I quan tu no hi ets,
tot s'esvaeix, fràgil.
L'abraçada es torna miratge.
La suau pell dels contorns
del cos nu,
esbossen els límits vaporosos
de la imaginació.
I, llavors, faig ofrena
a l'elexir de la soledat.
Essència d'amargor
que intente suportar, bevent-la
estoicament, a glops de calfred.

Artur.

divendres, 17 d’octubre de 2014

EL CAPVESPRE REBROTA

El capvespre rebrota, 
-sempre torna etern-, 
com a preludi d'un nou 
poema infinit. 
Una consigna de gel comença 
a envair la litúrgia de l'insomni. 
Una melangiosa tempesta 
de paraules segrestades, 
empapera la por. 
un desassossec 
amarat de solitud, 
passeja la fragilitat. 
De tant en tant, 
tremola el silenci. 
La intuïció viatja desesperada 
a la recerca de nitidesa. 
El fum inunda el pensament. 
La immediatesa de la vida 
és l'ofrena que complimenta 
l'anhel d'un nou clarejar. 


Entre bambolines, 
s'amaguen les preguntes 
que ballaven esgotades 
sobre els vidres de la nit.
Artur.

dijous, 16 d’octubre de 2014

PEUS NUS

Uns peus nus
trepitgen les restes d'impotència
adherides a l'asfalt
de la utopia.
Mentrestant, mor la calidesa de l'abraçada.
Es fon la cera de la mà estesa.
A la intempèrie,
il·lusions enderrocades
intenten sobreposar-se a l'abús
dels daurats voltors de l'infern,
fastiguejats de crueltat.
Entre les ruïnes,
segueix surant la memòria.
Aquest record que alimenta
la tenacitat de la raó.

A l'asfalt,
els peus estampen la seva empremta

amb tinta vermella de sang.
Artur.




divendres, 26 de setembre de 2014

INVENTARI

Hi ha personatges de ferro
que gargallegen fel a l'ull alié.
Hi ha memòria que ressona buida
en el fons del pou.
Hi ha carruatges oxidats,
esperant lubricants d'esperança.
Hi ha vides ornamentades
com lluïdes bíblies en antics altars.
Hi ha gira-sols que devoren
el càlid raig de sol que els guia.
Hi ha botxins que assoten torsos
amarats en melmelada.
Hi ha paraules enverinades
òrfenes de lirisme.
Hi ha papirs amb poemes
que han perdut la virginitat.
Hi ha blasfèmies que esperonen
el discurs del cretí.
Hi ha colors que, pecaminosos,
dansen sota els reflexos del poder.
Hi ha contes encantats
que incendien l'espès bosc.
Hi ha estàtues de sal
que desafien la inèrcia.
Hi ha històries de fam
surant en vaixells de plom.
Hi ha cementiris poètics
governats per pudentes cendres.
Hi ha rosers negres
enroscats al vertigen dels dies.
Hi ha honors que ressonen
al ritme de menyspreables tambors.
Hi ha ...

Deixa'm que aquesta nit
no face més inventaris.
Només vull
la fragància de la teva pell.
Eixir de les clavegueres
on les tenebres que nodreixen la por.
Artur.

NO PRETENC ALTRA COSA...

No pretenc altra cosa
d'estar a bé amb l'espai ocupat
per dret natural.
Omplir els palmells de les mans
amb roses de foc.
Ofrenar les sublims simfonies
de la pell nua,
conjugant el tacte vellutat
de la seva empremta.
Omplir de glòria,
la celebració de la tendresa.
Tafanejar en l'estada
on les muses habiten.

No pretenc altra cosa:
desgastar, fins a l'extenuació,
l'elixir de la esmunyedissa imaginació.

Artur.

dilluns, 15 de setembre de 2014

ESPERANT...

Esperant, impacient,
el moment de fer servir la paraula,
torne a recollir
vents trencats com cors.
Filats que esquincen la pell,
dards que ferixen l'ànima.

I tu, insensible, segueixes
batejant la rosa negra que sostens
amb els palmells de les mans,
com bols ombrívols,
tacats de sang innocent.

Però, ja saps, … els resplendors
fan caure els capvespres.
Així, el baf dels dies
podrirà el cuir de la soga
que sosté la teva prepotència.
Trencat el nus,
l'esperança desbordarà l'espai
que injustament habites.
Artur.

diumenge, 7 de setembre de 2014

POEMES DE CIMENT

Hi ha poemes de ciment 
que piquen les vaporoses siluetes 
del nebulós desig. 
Assassinats en clau de gel 
que esquincen les ombres 
encastades en el buit dels esguards. 
Malèfics versos 
que deambulen errants 
per les comissures de les parpelles
on mor la sibilant brisa de la paraula. 

Hi ha poemes que plouen 
com tèrbola aigua 
carregada de por.
Artur.

dissabte, 6 de setembre de 2014

VERTIGEN (II)

Com cartró humitejat,
deforme els llavis amb extremes paraules.
Una fúria envaeix el vent dels jorns,
mentre em cala el foc indignat.
El crit agònic pretén fugir
d'una cel·la amagada en el vèrtex
dels foscos mentiders.

Un mar de fullaraca
es parteix en dos
per deixar passar el vertigen.



Artur.

dissabte, 30 d’agost de 2014

SEGREST

Roda l'eternitat,
mentre els buits somriures
neguen la paraula estimada.

Una estèril felicitat,
amaga el patiment que la hipocresia
escampa, entre el penetrant coïssor
que produeix l'abraçada d'odioses ortigues
i la maltractada esperança,
segrestada amb premeditació i traïdoria.

Un camp de batalla desigual,
amb filats rovellats
i terra plena de cendres.
Un profund abisme,
aguaitat per poderosos voltors.

Tot és com un tediós hivern,
esperant la lluminosa llum
del seny.
Artur.

dijous, 28 d’agost de 2014

MENTRES ES BESEN LA NIT I EL DIA...

Mentres es besen la nit i el dia
sota el cel obert de l'esmolat silenci,
les finestres de l’insomni resten obertes,
despullant la fúria d'un mar sulfurós.
Els efluvis couen a flor de pell.
La cortina de boira devora la nitidesa
de l'agre clarejar.
Els esbossos són un tediós discurs
en l’esvaït horitzó dels dubtes.
L'amargor, un glop
que rega els sentits amb suc de xicoira
recol·lectat en l'espessor de la nit.
Moment escrit en un pentagrama
de vagabundes corxeres,
amb un vacil·lant ritme d’incertesa.
La memòria passeja
deambulant perduda en el gelat laberint
de marbre i trist sòl.

Dansant erràtic,
entre les notes d'una melodia buida,
la mirada absorta es perd
en la immensitat d'una malla gris

de confusa i punxant dissonància.
Artur.

dimecres, 27 d’agost de 2014

OFRENA DE LLUMS I OMBRES

Dóna'm l'alé del teu murmuri.
Regalam el crit de la passió.

L'ofrena de llums i ombres
que decoren els extraviats racons
de la nostra ardent alcova,
esclata amb aromes de primaverera
que, entre cortinetes,
perfumen les pàgines d'amor
escrites en el discurs dels llavis.

La pell condensa la tendresa,
rescatant la contínua pluja
de viatgers dits
que van dibuixant el lluminós rastre
de vergers fastiguejats de color.

L'afany és corbes, suor i descontrol.
L'aprenentatge, un torb de sensacions
que despentina els nostres cossos nus.
Artur.

dimarts, 26 d’agost de 2014

RITUAL

Entre cada onada i escuma, 
l'eterna incognita de l'horitzó
prega el seu dogma de fe,
devorant el pensament. 
Perpètues singladures, 
desfullen els fils de plata 
que la brisa balanceja 
a l'amanyac del vetllar d'estiu. 
La vida i la mort reflecteixen 
un particular forceig, 
al llit nupcial del flagell del temps. 

La dansa ritual, 
d'aquest pleniluni, 
respira, entre llums i ombres, 
l'oreig de misteri
que, com a ofrena de mar, 
la nit regala.
Artur.

dilluns, 18 d’agost de 2014

LA PÈRDUA MAI ÉS OBLIT

La pèrdua mai és oblit
La pèrdua mai és oblit,
sempre se salva el desig.
Els agradables glops de record
que, invisibles, sadollen la set
de la perpètua ànsia de presència.

El territori de la pena
queda reduït a desert,
un desert ple de negres pètals
que disfressen el buit de l'absència.

La pluja de cristal·lina aflicció
serà aliment per negar
l' humus de la fertilitat.
Els eterns capvespres d'infinitat
serviran de furtives eines
per entreteixir noves ales,
més enllà de la trista balada del destí.
A la selva d'insoluble sucre,
-eixe fullatge que ens fa sentir vius-,
no hi ha tractats que equilibren l'angoixa.
L'inapel·lable flagell del temps,
va coagulant la sang vessada.

Ni el continu vaivé de cossos i ments
aconseguiran vèncer la intensa quaresma
que la pèrdua precisa.
Artur.

divendres, 8 d’agost de 2014

INCERTESA

Al final del secret túnel 
que porta a l'alfabet del dubte, 
la voluntat es torna 
vertigen en l'etern penya-segat, 
colpejat de mar brava. 
L'onatge són llampecs de tortura 
en l'ofici vital de la recerca. 
El codi, el neguit fet poesia 
surant en les àcides aigües de l'angoixa. 

La incertesa, 
punyent batec enmig de l'espessa boira.




Artur.