dimecres, 12 de març de 2014

ACARONANT LA FEL DE LA MEMÒRIA

“Y daría lo vivido
por sentarme a su costado
para verme en su futuro
desde todo mi pasado...”

“El niño que miraba al mar”
Luis Eduardo Aute.


Al moll,
assegut i meditabund,
el nen que vaig ser
acarona la fel,
memòria d'aigua,
que s'adhereix, esmunyedissa,
a la pell dels dies.
Repasse cicatrius.
Les mossegades de llop
empremtades en els paràgrafs
d'una biografia, per sort,
encara inacabada.
Les paraules,
cegues de silenci,
voletegen, prop de l'horitzó,
intentant atrapar
un nou sentit, saturat
amb transparents aromes
de aguerrida maduresa.
Un vertigen, carregat de botxins.
Reflexes esbrinant la veritat.
I una cançó que sona
pels quatre racons de l'ànima ...
Els naufragis, són hores fosques.

Entre la boira, de sobte,
la llum, l'amor ...

la resta és fum.
Artur.

1 comentari:

  1. quanta saviesa, sobretot en els tres últims versos. M'encanta!

    ResponElimina