SEGREST

Roda l'eternitat,

mentre els buits somriures

neguen la paraula estimada.

Una estèril felicitat,

amaga el patiment que la hipocresia

escampa, entre el penetrant coïssor

que produeix l'abraçada d'odioses ortigues

i la maltractada esperança,

segrestada amb premeditació i traïdoria.

Un camp de batalla desigual,

amb filats rovellats

i terra plena de cendres.

Un profund abisme,

aguaitat per poderosos voltors.

Tot és com un tediós hivern,

esperant la lluminosa llum
del seny.

Artur.

MENTRES ES BESEN LA NIT I EL DIA...

Mentres es besen la nit i el dia

sota el cel obert de l'esmolat silenci,

les finestres de l’insomni resten obertes,

despullant la fúria d'un mar sulfurós.

Els efluvis couen a flor de pell.

La cortina de boira devora la nitidesa

de l'agre clarejar.

Els esbossos són un tediós discurs

en l’esvaït horitzó dels dubtes.

L'amargor, un glop

que rega els sentits amb suc de xicoira

recol·lectat en l'espessor de la nit.

Moment escrit en un pentagrama

de vagabundes corxeres,

amb un vacil·lant ritme d’incertesa.

La memòria passeja

deambulant perduda en el gelat laberint

de marbre i trist sòl.

Dansant erràtic,

entre les notes d'una melodia buida,

la mirada absorta es perd

en la immensitat d'una malla gris

de confusa i punxant dissonància.

Artur.

OFRENA DE LLUMS I OMBRES

Dóna'm l'alé del teu murmuri.
Regalam el crit de la passió.

L'ofrena de llums i ombres
que decoren els extraviats racons
de la nostra ardent alcova,
esclata amb aromes de primaverera
que, entre cortinetes,
perfumen les pàgines d'amor
escrites en el discurs dels llavis.

La pell condensa la tendresa,
rescatant la contínua pluja
de viatgers dits
que van dibuixant el lluminós rastre
de vergers fastiguejats de color.

L'afany és corbes, suor i descontrol.
L'aprenentatge, un torb de sensacions
que despentina els nostres cossos nus.

Artur.

RITUAL

Entre cada onada i escuma, 
l'eterna incognita de l'horitzó
prega el seu dogma de fe,
devorant el pensament. 
Perpètues singladures, 
desfullen els fils de plata 
que la brisa balanceja 
a l'amanyac del vetllar d'estiu. 
La vida i la mort reflecteixen 
un particular forceig, 
al llit nupcial del flagell del temps. 

La dansa ritual, 
d'aquest pleniluni, 
respira, entre llums i ombres, 
l'oreig de misteri
que, com a ofrena de mar, 
la nit regala.

Artur.

LA PÈRDUA MAI ÉS OBLIT

La pèrdua mai és oblit

La pèrdua mai és oblit,
sempre se salva el desig.
Els agradables glops de record
que, invisibles, sadollen la set
de la perpètua ànsia de presència.

El territori de la pena
queda reduït a desert,
un desert ple de negres pètals
que disfressen el buit de l'absència.

La pluja de cristal·lina aflicció
serà aliment per negar
l' humus de la fertilitat.
Els eterns capvespres d'infinitat
serviran de furtives eines
per entreteixir noves ales,
més enllà de la trista balada del destí.
A la selva d'insoluble sucre,
-eixe fullatge que ens fa sentir vius-,
no hi ha tractats que equilibren l'angoixa.
L'inapel·lable flagell del temps,
va coagulant la sang vessada.

Ni el continu vaivé de cossos i ments
aconseguiran vèncer la intensa quaresma
que la pèrdua precisa.

Artur.

INCERTESA

Al final del secret túnel 
que porta a l'alfabet del dubte, 
la voluntat es torna 
vertigen en l'etern penya-segat, 
colpejat de mar brava. 
L'onatge són llampecs de tortura 
en l'ofici vital de la recerca. 
El codi, el neguit fet poesia 
surant en les àcides aigües de l'angoixa. 

La incertesa, 
punyent batec enmig de l'espessa boira.

Artur.

El MAR, LA MAR,...

La teua eternitat és l'arpa d'escuma

que forceja, a cop de roca,

la roda del temps.

Un continu vaivé de batecs.

Ta mirada, esplendor maragda

que, a cada instantània de vida,

captiva la imatge d'un hipnòtic horitzó.

Portes el tangible ritme dels jorns,

pregant, entre onades i escuma,

la invocació de l'enigmàtica essència.

Les vives arestes dels antics penya-segats

reben el salnitre de l'abraçada

que pregones als quatre vents.

Incognita, repte,

resposta, combat,

un profund tros d’alé,

el forceig de l'existència, ...

El mar, la mar,

captiva i alliberadora.

Artur.

OFEGANT EL CREPUSCLE

Agost 2014 - Franja de Gaza.

Mentre els cops d'aigua

van teixint les caloroses vesprades d'estiu,

estels de sang il·luminen l'estada

que allotja els trossos de memòria.

Són senders de foc cap a l'abisme

del profund no-res.

Els gossos escriuen lladrucs d'espant,

mentre rius de vermella innocència

neguen el cos dels jorns.

Violentes serps gargallegen

el verí de l'odi.

En l'ambient, la impotència

vessa el semen de Belcebú.

Derruïdes columnes de pau

omplen de polsosos enderrocs l’espai.

La roda de l'eternitat

segueix girant ...,

el cos estripat d'un nen

es balanceja en uns braços agònics.
Les llàgrimes ofeguen els ocres del crepuscle.

Artur.