dilluns, 15 de setembre de 2014

ESPERANT...

Esperant, impacient,
el moment de fer servir la paraula,
torne a recollir
vents trencats com cors.
Filats que esquincen la pell,
dards que ferixen l'ànima.

I tu, insensible, segueixes
batejant la rosa negra que sostens
amb els palmells de les mans,
com bols ombrívols,
tacats de sang innocent.

Però, ja saps, … els resplendors
fan caure els capvespres.
Així, el baf dels dies
podrirà el cuir de la soga
que sosté la teva prepotència.
Trencat el nus,
l'esperança desbordarà l'espai
que injustament habites.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada