divendres, 17 d’octubre de 2014

EL CAPVESPRE REBROTA

El capvespre rebrota, 
-sempre torna etern-, 
com a preludi d'un nou 
poema infinit. 
Una consigna de gel comença 
a envair la litúrgia de l'insomni. 
Una melangiosa tempesta 
de paraules segrestades, 
empapera la por. 
un desassossec 
amarat de solitud, 
passeja la fragilitat. 
De tant en tant, 
tremola el silenci. 
La intuïció viatja desesperada 
a la recerca de nitidesa. 
El fum inunda el pensament. 
La immediatesa de la vida 
és l'ofrena que complimenta 
l'anhel d'un nou clarejar. 


Entre bambolines, 
s'amaguen les preguntes 
que ballaven esgotades 
sobre els vidres de la nit.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada