dilluns, 17 de març de 2014

FUSELLS, FUM I DESAMOR


S'alce l'esguard
per trencar el cel de plom
que vessa l'ombra
de les promeses mortes.
Mai les paraules han estat
tan buides de significat.
L'oblit és un xarop amarg
que es pren amb cullera de tortura.
Les estaques que fan esclatar
entranyes de cors trencats,
segueixen foradant l'esperança
amb la força d'un somriure de falsedat,
farcit de cinisme i reflexos

d'acrílics colors.

És difícil trobar tendresa
en tan singular paisatge.
El Sol s'ha assecat de llum.
Les llàgrimes són vidres
de gris cotó en pèl d'acer.
Una i altra vegada,
l'intent és fragilitat.
No hi ha res

que empare el naufragi. 
S'ha perdut el rastre
del groc i blau dels dies.

Només resta el fum 
que desprenen les cendres 
de la vençuda passió.


Mentrestant,
al carrer, els fusells
segueixen dibuixant l'odi
al ritme dels dies.




dimecres, 12 de març de 2014

ACARONANT LA FEL DE LA MEMÒRIA

“Y daría lo vivido
por sentarme a su costado
para verme en su futuro
desde todo mi pasado...”

“El niño que miraba al mar”
Luis Eduardo Aute.


Al moll,
assegut i meditabund,
el nen que vaig ser
acarona la fel,
memòria d'aigua,
que s'adhereix, esmunyedissa,
a la pell dels dies.
Repasse cicatrius.
Les mossegades de llop
empremtades en els paràgrafs
d'una biografia, per sort,
encara inacabada.
Les paraules,
cegues de silenci,
voletegen, prop de l'horitzó,
intentant atrapar
un nou sentit, saturat
amb transparents aromes
de aguerrida maduresa.
Un vertigen, carregat de botxins.
Reflexes esbrinant la veritat.
I una cançó que sona
pels quatre racons de l'ànima ...
Els naufragis, són hores fosques.

Entre la boira, de sobte,
la llum, l'amor ...

la resta és fum.
Artur.