divendres, 24 d’octubre de 2014

INGENU BLAU

Ingenu blau,
imprescindible obsessió que encoratja 
la salvació dels naufragis
de llargues singladures 
silencioses i fosques.
Tossut paisatge 
que omple de joia un escenari vital 
devorador de futur.

Innocent blau,
on juguen les veritats,
netes d'hipocresia.



Artur.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

A LA VORA DEL MOLL



Declina, silenciós,
el daurat batec del capvespre.
Un vaivé de reflex
dansa humil sota els peus
que, inquiets, pengen flexionats
a la vora del moll.
El cop acompassat de l'aigua
aranya el pensament.
La mirada resta perduda,
indefinida, més enllà de les llums
maquillades per l'horitzó.

De sobte,
un raig d'alé
descàrrega suaument sa mà
sobre el tensionat muscle.
Llavors,
un riu de calma nega l'ànima.
Artur.

QUAN TU NO HI ETS

Com riu de llunes reflectides,
el corrent de colors prestats,
desborda el cabal, en travessar
la selva de la teva presència.

I quan tu no hi ets,
tot s'esvaeix, fràgil.
L'abraçada es torna miratge.
La suau pell dels contorns
del cos nu,
esbossen els límits vaporosos
de la imaginació.
I, llavors, faig ofrena
a l'elexir de la soledat.
Essència d'amargor
que intente suportar, bevent-la
estoicament, a glops de calfred.

Artur.

divendres, 17 d’octubre de 2014

EL CAPVESPRE REBROTA

El capvespre rebrota, 
-sempre torna etern-, 
com a preludi d'un nou 
poema infinit. 
Una consigna de gel comença 
a envair la litúrgia de l'insomni. 
Una melangiosa tempesta 
de paraules segrestades, 
empapera la por. 
un desassossec 
amarat de solitud, 
passeja la fragilitat. 
De tant en tant, 
tremola el silenci. 
La intuïció viatja desesperada 
a la recerca de nitidesa. 
El fum inunda el pensament. 
La immediatesa de la vida 
és l'ofrena que complimenta 
l'anhel d'un nou clarejar. 


Entre bambolines, 
s'amaguen les preguntes 
que ballaven esgotades 
sobre els vidres de la nit.
Artur.

dijous, 16 d’octubre de 2014

PEUS NUS

Uns peus nus
trepitgen les restes d'impotència
adherides a l'asfalt
de la utopia.
Mentrestant, mor la calidesa de l'abraçada.
Es fon la cera de la mà estesa.
A la intempèrie,
il·lusions enderrocades
intenten sobreposar-se a l'abús
dels daurats voltors de l'infern,
fastiguejats de crueltat.
Entre les ruïnes,
segueix surant la memòria.
Aquest record que alimenta
la tenacitat de la raó.

A l'asfalt,
els peus estampen la seva empremta

amb tinta vermella de sang.
Artur.