dimecres, 25 de febrer de 2015

Tinc la mar



Tinc la carícia de la blava onada,
un massatge ple de bufs d'aigua,
un respirar de llum i pols de vidre,
una cançó que dibuixa una tornada plàcida.
Un tresor que escampa
el centelleig de les seves joies,
dissolt en el reflex del vaivé
que dansa a la riba,
a ritme d'escuma argentada.

Tinc la mar. Tinc el cel.
L'esclat de llum furgant
al fil d'equlibri de l'etern l'horitzó.




Artur

1 comentari:

  1. Sovint quan la natura ens trau l'alè al cim d'una muntanya o ens ullprén allà baix a vora mar, sentim que tenim tot allò que no es pot posseir, com ara l'onada, la pols, l'escuma. No ens hi hem fos encara, però ja sentim que l'aigua que ens mulla comença a recórrer tot el cos; sentim que tot ens pertany –fins i tot el moment que s'escapa– perquè si allarguem els braços ho tenim a l'abast d'una carícia; sentim, per fi, la mar en una mà i la dansa del sol escalfant el dia en el palmell.

    Moltes gràcies pel poema.

    Carles

    ResponElimina