diumenge, 15 de febrer de 2015

XERRAIRES





















Fa temps que he deixat fugir,
per les escletxes de les portes,
eixe soroll de fons que ens segresta,
saturat d’hipocresia i falsedat.
El meu espai, de sempre, ha estat immunitzat
davant els encisadors de la paraula.
Aquests xerraires que,
sota la disfressa de les causes justes,
van posicionant la seva ambició
amb el discurs amable
i el somriure solidàri de la lluita.
Personatges lluents per fora
i corcats per dintre.
Individus que defensen causes
que en la intimitat menyspreen.

(Pot ser, alguna cosa té a veure,
el meu proper destí amb la condició,
-cop a cop, vers a vers-
de resabiat sexagenari.)

Anar de voltes té aquestes coses.
El joc del discurs
ja no encoratja cap lluita
que no sigue pur convenciment.
I el pur convenciment
ja no alimenta l'olimp d'aprofitats déus
protegits, deliberadament,
sota el pal·li del crit alié.

Mai m'han seduït els quefers
en els quals l'arenga és humida argila
on innocents mans, escalfades pel discurs,
modelen l'atuell de la cobdícia d'altres.
Venuts corruptes o càndids trepes
que utilitzen nostra determinació
sota l'influx d'una lluna plena
que llampegueja maleït quitrà argentat.
Camaleons que, d'amagat,
satanitzen la veu del poble,
quan aquest es despulla de la por
i la fullaraca que enterbolia l'horitzó.

Per als que lluïm
alguna aspror a la pell,
ja no hi ha cants de sirena
que avui puguen desviar-nos
del desig d’un món millor,
tolerant, solidari i lliure.

Darrera les bambolines
de l'escenari de la vida,
un mirall reflecteix
el raig que no desvia el trajecte.
És un raig que solca el vent,
travessant vidres transparents,
sense perdre direcció.
Una veloç ràfega, lleugera d'equipatge.

Ja ho diu el poeta:

"l'única raó que encara assumisc
és la improcedent desraó
d'estimar, estimar i estimar, ...
la resta és fum.”
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada