dimecres, 16 de setembre de 2015

Esclat a trenc d'alba

S'ha estarrufat la praderia
de les segrestades primaveres,
sempre plenes de pors
que congelaven la paraula.
S'ha deixat anar la mar
de la predisposada caragola
que harmonitzava la senda
d'una ensinistrada melodia.
S'ha trencat el vers
d'un cobdiciós sonet
que abillava, interessat,
la pell fèrtil de la terra.
S'ha esvaït la carícia dels dies
sobre els vidres dels anhels frustrats,
la pluja àcida de l'ànima
que doblegava l'esperança.
S'ha esmicolat la roca
que asfixiava el record,
la veu dura dels anys
martellejant antigues desfetes.

Avui, a trenc d'alba,
han esclatat les ones,
regalant petons i caranques.
Artur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada