dimecres, 25 de febrer de 2015

Tinc la mar



Tinc la carícia de la blava onada,
un massatge ple de bufs d'aigua,
un respirar de llum i pols de vidre,
una cançó que dibuixa una tornada plàcida.
Un tresor que escampa
el centelleig de les seves joies,
dissolt en el reflex del vaivé
que dansa a la riba,
a ritme d'escuma argentada.

Tinc la mar. Tinc el cel.
L'esclat de llum furgant
al fil d'equlibri de l'etern l'horitzó.




Artur

dimecres, 18 de febrer de 2015

Simfonia de llum i cel

Embolicat en aquesta ràfega
a mar i salnitre.
Deixe córrer la respiració dels jorns.
El panteix amable, reflectit
en invisibles llençols blancs,
emmidonats de llum i cel.
Llàgrimes d'alegria
recorren la vora de diamant.
Les lires sonen entonades,
deixant harmonies que apropen records 

a les foscors de parpelles tancades
per la fragilitat del moment.
M'engalane amb ulls de mar
i respire l'aigua, com qui amanyaga
els batecs de la fragilitat.

Sembla que es vaja
endevinant la primavera.
Fins a les pedres comencen a albirar
pètals vermells de vellut.

I les caragoles, als quatre vents,

vessen aromes
anunciant la bona nova.

Artur.

diumenge, 15 de febrer de 2015

XERRAIRES





















Fa temps que he deixat fugir,
per les escletxes de les portes,
eixe soroll de fons que ens segresta,
saturat d’hipocresia i falsedat.
El meu espai, de sempre, ha estat immunitzat
davant els encisadors de la paraula.
Aquests xerraires que,
sota la disfressa de les causes justes,
van posicionant la seva ambició
amb el discurs amable
i el somriure solidàri de la lluita.
Personatges lluents per fora
i corcats per dintre.
Individus que defensen causes
que en la intimitat menyspreen.

(Pot ser, alguna cosa té a veure,
el meu proper destí amb la condició,
-cop a cop, vers a vers-
de resabiat sexagenari.)

Anar de voltes té aquestes coses.
El joc del discurs
ja no encoratja cap lluita
que no sigue pur convenciment.
I el pur convenciment
ja no alimenta l'olimp d'aprofitats déus
protegits, deliberadament,
sota el pal·li del crit alié.

Mai m'han seduït els quefers
en els quals l'arenga és humida argila
on innocents mans, escalfades pel discurs,
modelen l'atuell de la cobdícia d'altres.
Venuts corruptes o càndids trepes
que utilitzen nostra determinació
sota l'influx d'una lluna plena
que llampegueja maleït quitrà argentat.
Camaleons que, d'amagat,
satanitzen la veu del poble,
quan aquest es despulla de la por
i la fullaraca que enterbolia l'horitzó.

Per als que lluïm
alguna aspror a la pell,
ja no hi ha cants de sirena
que avui puguen desviar-nos
del desig d’un món millor,
tolerant, solidari i lliure.

Darrera les bambolines
de l'escenari de la vida,
un mirall reflecteix
el raig que no desvia el trajecte.
És un raig que solca el vent,
travessant vidres transparents,
sense perdre direcció.
Una veloç ràfega, lleugera d'equipatge.

Ja ho diu el poeta:

"l'única raó que encara assumisc
és la improcedent desraó
d'estimar, estimar i estimar, ...
la resta és fum.”
Artur.

dilluns, 9 de febrer de 2015

UN POEMA TRIBUT a Juan A. MORCILLO.

Els escenaris ja no tremolaran
sacsejats per la teva veu potent.
L'amistat i la neteja de la paraula
no retrunyiran a la barra del bar.
La teva actitud transgressora
serà l'aliment que empapuse
l'estómac del record.
Sempre al capdavant,
sense doblegar les certeses,
fidel a l'indispensable,
atent als teus principis,
humil en la necessitat.
I la veu del rock esquinçant
les vestidures de la hipocresia.
Icona d'una generació
que no es va doblegar mai.
L'avi, l'estrella, el bergant.
Llarg cos de la tendresa oculta.
Avui els bafles de l'equip de so
trenquen el gel per la teva memòria.
Fins sempre!
La teva absència omple
força notes del nostre pentagrama.
Artur.

La cova de la paraula



Hi ha deliris que semblen
una canilla de monstres nus,
àcids espectres deixant cicatrius
amarades en sang rancuniosa.
Rius vermells inundant
els replecs de regnes hermètics.

Així és la cova de la paraula,
quan, entreoberta, escup
l'alé de les negres larves
que l'habiten.

Tan sols resta
que el vent ho moga tot.
I que el silenci engolisca
la música de la dansa que guarneix 
les llambordes de la calçada.


Artur.

diumenge, 1 de febrer de 2015

Encara està tova l'argila...

Per sort,
encara està tova l'argila
que exhibeix passional modelatge.
Imatge impàvida que decora 
la glorieta on, malgrat tot, 
segueixen ballant
els serrells dels nostres anhels.
Les mans avui són
l'única eina capaç
de redreçar el tors escorat
per la bava dels famolencs voltors.
Un fang que, encara,
ens mostra la seva mullada nuesa
perquè puguem alliberar els somnis,
amb el càlid rovell dels dits,
abans que ens engolisca
la duretat de la sequera.
Artur.